BerniMovies

"Promesas del este"

2007-10-29T02:57:00.000-07:00

El següent pas de Cronenberg, després de "Una historia de violencia" ha seguit la línea d'aquella esplèndida pel.lícula. David Cronenberg ha tornat a fer una obra clàsica, extraordinariament dirigida(això no és cap sorpresa: Cronenberg sempre ha filmat molt bé). I amb aquesta pel.lícula Cronenberg per fi, ha estat acceptat per la majoria de la crítica i pel públic. Però un surt de veure aquesta pel.lícula amb un gust agredolç. "Promesas del este" la ha realitzat David Cronenberg, però sincerament, després de veure-la, algú ho diria? Ho deia Àlex Gorina a una crítica de la pel.lícula a la Guia del Ocio: Cronenberg ja és un director plenament respectat, però ha perdut algunes de les seves senyes d'identitat. Poques coses al llarg de la pel.lícula ens porten al món personal del director canadenc. Potser els crédits finals...
Això sí, com que Cronenberg és un mestre, ens regala algunes de les escenes més brutals de lo que portem de l'any, clar, aquí ens hem de recordar de la pallissa als banys turcs, viòlencia en estat cru.
Realment vaig sortir del cine molt desconcertat. Vaig veure una bona pel.lícula, però m'esperava més. De Cronenberg m'espero més. Vaig sortir amb la mateixa sensació que a "Existenz", tot i que aquella sí que era 100% personal (i fallida). Ara caldrà veure com seguirà la seva carrera el director de "Inseparables". Seguirà en aquesta línea clàssica? Esperem que no li acabi passant lo mateix que a Roman Polanski, perquè això ja sí que seria caure molt baix...
Quines coses, quan per fí un dels meus directors preferits aconsegueix una certa unanimitat crítica, a mí es quan em decepciona. Que torni el David Cronenberg de sempre

Vuit pel.lícules de Godard en dvd

2007-08-07T04:13:00.000-07:00

Gran noticia. El 12 de setembre, el fnac treu a la venda a la seva col.lecció i a un preu raonable, 8 pel.lícules del mestre Godard. Vuit pel.lícules difícils de veure. Entre aquestes obres que sortiran, tenim una mica de tot. Algunes de les seves més emblemàtiques pel.lícules dels 60 ("Pierrot le fou"), algunes prestigioses dels 80 ("Pasión"), i també alguna dels 90 ("Helas pour moi").

Aquests son els títols:

Made in U.S.A

Pierrot le fou

Helas pour moi

Nombre: Carmen

Lemmy contra Alphaville

Pasión

El soldadito

Detective

Tots ells aniran acompanyats d'alguns extres. Una gran ocasió per seguir disfrutant de la inacabable filmografia de Godard.

Ingmar Bergman

2007-08-01T07:56:00.000-07:00

Ingmar Bergman és el meu director preferit: així de clar. Els meus començaments amb el director suec van ser una mica difícils. Les primeres obres seves que vaig veure són les més prestigioses: "El séptimo sello", "Fresas salvajes", "El manantial de la donzella" o "Un verano con Monika". Em van agradar molt les obres d'aquell cineasta que se suposava que era tan important, però no em van apassionar. Va passar el temps, i va arribar la pel.lícula clau, la que em va introduir de ple en el cinema de Bergman: "De la vida de las marionetas". I no va ser fàcil. El primer cop que vaig veure aquest film, vaig parar al cap de tres quarts d'hora, la pel.lícula s'em va fer molt angoixant, en aquells moments vaig començar a pensar que Bergman i jo no seriem gaire amics. Però al cap d'unes setmanes, vaig tornar a posar-me el vídeo de aquella pel.lícula i va cambiar tot. "De la vida de las marionetas" em va semblar una obra fascinant absolutament, una obra mestre d'aquestes que trastoquen com cap més. I a partir de llavors la fascinació per l'obra del cineasta suec va anar cap amunt. Va arribar la inigualable "Persona" (com una persona humana pot fer una pel.lícula així?), "Gritos y susurros", "Los comulgantes", "El silencio", "Fanny y Alexander", "La hora del lobo", "Pasión", "Sonrisas de una noche de verano". I es que Bergman té una de les llistes més impressionants d'obres mestres. I fins i tot després de la seva retirada ens va seguir regalant pel.lícules per a TV magnífiques: "En presencia de un clown", "Después del ensayo", i és clar la seva última pel.lícula "Saraband", una obra d'una bellesa total, incomparable en el cinema d'avui en dia.
També gràcies al Dvd, hem recuperat les seves primeres obres, per comprovar que als seus inicis ja estava el talent en brut de Bergman, un director que ha reinventat el cinema. Un home que ha portat el cinema a unes cotes d'expressivitat increïbles.
Reconec que jo encara esperava que Bergman ens regales alguna altre pel.lícula. Però aquest home que estava obsessionat amb la mort ens ha deixat. Tenia 89 anys.
Però no ens podem queixar. La filmografia que ens ha deixat, ens pot tenir ocupats molt i molt de temps. I és igual quantes vegades vegem "Persona", sempre ens semblarà una nova pel.lícula. Ens podem capbussar per sempre dins de les seves obres i veure noves troballes.
Ingmar Bergman ja no hi és, però encara que soni a tòpic, la veritat és que per sort, sempre tindrem les seves pel.lícules.
Bergman forever.

Ha mort Michelangelo Antonioni

2007-08-01T07:44:00.000-07:00

Quina setmana que portem. El dilluns Ingmar Bergman, i ahir Michelangelo Antonioni. Una noticia que per força posa trist a tot cinèfil. És curiós, perque Bergman i Antonioni en els últims anys tenien algun punt en comú. Els dos, durant força temps van estar una mica marginats per un cert sector cinèfil que els titllava de pesats i aburrits. Amb el temps Bergman ha tornat al seu pedestal i, realment és molt difícil discutir els seus enormes mérits.
També és difícil discutir el geni del director italià, però Antonioni, sembla una mica més marginat que Bergman. He sentit molt la mort del cineasta italià, però també he de dir que mai he estat un admirador de la seva obra.
Sempre que puc veure una pel.lícula d'Antonioni la miro, intentant entrar en el seu particular univers. Algun cop ho he aconseguit, com per exemple al principi i al final de "El eclipse" (tot i que tota la part central del film la trobo tremendament aburrida). Altres cops m'he sentit totalment al marge, "El desierto rojo". Algun cop m'he fascinat absolutament "Blow up", i una de les que més m'agrada és la primera de totes "Crónica de un amor". I potser és la que més m'agrada perque és la més normal...
Ara estaria bé que la televisió s'enrecordés del cineasta italià i programés pel.lícules d'ell, en especial "La aventura" que potser és la seva obra més mítica, i també de les més difícils de veure.
Sí, no m'agrada Antonioni, però cada cop que pugui veure un film seu, ho tornaré a intentar...

Ha mort Ingmar Bergman

2007-07-30T03:03:00.000-07:00

A l'edat de 89 anys, ens ha deixat el mestre de mestres. El meu cineasta preferit ha mort aquest dilluns. Descansi en pau

"Mala noche"

2007-07-12T02:11:00.000-07:00

L'estiu té aquestes coses. De cop i volta ens arriben dos pel.lícules de Gus Van Sant, que ja ens pensaven que no s'estrenarien mai. D'una banda, ja fa unes setmanes va arribar la seva penúltima obra "Last days" sobre els últims dies de vida de Kurt Cobain. La rebuda de "Last day" com era previsible ha tingut un gran èxit crític, però una molt pobre rebuda per part del públic. Ara, el dia 20 de juliol, ens arribarà ni més ni menys la primera pel.lícula dirigida per Gus Van Sant: "Mala noche" rodada el 1986.
"Mala noche" pertany a l'època en que el cine independent americà tenia sentit. Està rodada el mateix any en que Jarmusch va rodar el seu "Down by law" i ja ens mostra les constants que dominaran l'obra de Van Sant.
"Mala noche" és una pel.lícula rodada en blanc i negre (amb breus moments en color), una obra marginal, que ens explica una història de desig, un amor impossible. Un amor que sent un jove de Portland cap a un immigrant mexicà. Estem parlant d'una pel.lícula imperfecte, però les seves imperfecions són el que la fan més apassionant. Amb una estètica irresistible, i una tristesa que envolta aquest film un pèl sòrdid.
Tot Van Sant ja està en aquesta primera obra. Després ja vindria un Van Sant encara més superlatiu a "Drugstore Cowboy" i un de més arriscat a "Mi Idaho privado". També vindria un Van Sant fallit a "Even cowgirls get the blues", el comercial i tou de l'etapa Hollywood, i el renascut Van Sant experimental de "Elephant", "Gerry", "Last days" i la de moment última pel.lícula "Paranoid Park".
De moment, és una cita obligada, anar en aquest estiu a veure la seva excel.lent primera pel.lícula: "Mala noche".

"La maman et le putain"

2007-06-27T11:01:00.000-07:00

"La maman et le putain" és d'aquelles pel.lícules que un cop es veuen, ja no es poden oblidar mai més. Dirigida per Jean Eustache el 1973, vindria ser l'última parada de la "Nouvelle Vague". Una pel.lícula de 3 hores i 30 minuts, rodada en blanc i negre, en 16 mil.limetres, amb 3 personatges parlant tota l'estona. Una pel.lícula que tot i la seva durada és fa curta, una pel.lícula sobre els sentiments com poques vegades s'hagin rodat, una reflexió sobre el maig del 1968, una pel.lícula que també reuneix el millor de cineastes com Rohmer i Truffaut, dels quals Eustache en beu força. Però "La maman et le putain" no és un pastitx ni molt menys, és una obra molt original. Al igual que amb el cas Jean Vigo, ens quedarem amb les ganes de saber quines meravelles més hauria rodat Eustache, que és va suïcidar el 1981, als 43 anys. Només va rodar 2 llargmetratges, uns quants mitgmetratges, i curts.
Protagonitzada per Bernardette Lafont i el carismàtic Jean-Pierre Léaud, "La maman et le putain" és una obra esencial, una obra mestre que amb el pas dels anys no ha perdut res, tot el contrari, s'ha erigit en tot un monument del cinema dels anys 70.
Tristament, "La maman et le putain" és una pel.lícula difícil de veure. No està disponible en Dvd, ni és passa per les teles (fa anys canal plus la va oferir). A veure si algú s'anima a treure-la, i tots podem disfrutar d'aquesta obra mestre en condicions.

Palmarès del Festival de Cannes

2007-05-30T01:27:00.000-07:00

Ja tenim un any més els premis del Festival de Cannes. Sense haver vist les pel.lícules (bé, amb una excepció, que ja comentarem), és poden treure algunes conclusions. La primera és que sembla un palmarès força equilibrat, i la segona és en que carai pensaven Stephen Frears i la resta del jurat a l'hora d'otorgar el premi al millor director a Julian Schnabel. Està bé, no és pot opinar sense haver vist la pel.lícula, però aquesta escafandra i aquesta papallona no és que prometin gaire, i francament, l'estatura d'artista de Schnabel no és pot comparar per exemple amb la de Sokurov o la de Tarantino precisament.
Aquí van els premis:

Palma d'Or: "4 meses, 3 semanas y 2 días" de Cristian Mungiu

Gran Premi del Jurat: "El bosque de Mogari" de Naomi Kawase

Premi especial de la 60ª edició: "Paranoid Park" de Gus Van Sant

Premi al millor guió: "Al otro lado" de Faith Akin

Premi a la millor actriu: Jeon-Do Yeon per "Secret sunshine"

Premi al millor director: Julian Schnabel per "La escafandra y la mariposa"

Premi al millor actor: Konstantin Lavronenko per "El destierro"

Premi del Jurat: "Persepolis" de Marjane Satrapi i "Luz silenciosa" Carlos Reygadas

Millor curt: "Ver llover" de Elisa Miller

Càmera d'or: "Meduzot" de Edgar Keret, Shira Geffen (setmana de la crítica) i menció especial a "Control" de Anton Corbijn

"Carnevisión" de Fernando Alfaro y los Alienistas

2007-05-22T01:52:00.000-07:00

"Carnevisión" el darrer treball de Fernando Alfaro comença amb "Los cuatro vientos", la primera cançó que vam poder escoltar del nou disc. Amb maneres de hit, "Los cuatro vientos" aporta frescor, i un format molt pop, lo qual tampoc deixa de ser novetat en el ex-chucho. En aquesta cançó trobem moments reconeixibles: "Como el buen predicador, que no contiene su emoción", aquesta forma d'escriure tan Alfaro. També trobem l'Alfaro més juganer en frases com: "Buscando c, buscando d, buscando cd's, los que presté". La veritat és que fan falta nassos per posar una frase així en una cançó, però en aquesta primera carta de "Carnevisión" Alfaro surt lluitador. Això sí, "Los cuatro vientos" no crec que sigui precisament la més representativa del nou treball d' Alfaro.
"U la la la, que fácil és" la veritat ja sorpren desde el títol, i és una altre carta triomfadora. Al igual que "Los cuatro vientos", ens trobem amb una altre perfecta canço pop, amb ocurréncies com la final: "Esta noche Rimbaud contra Rambo, i Baudeleire contra Bo Derek". Somnis, fer cançons, "U la la la, que fácil és" ens torna a mostrar un Alfaro renovat.
Comença "La muerte tostada por el sol" i ja ens en portem la primera sopresa. Una altre cançó pop, però realment curiosa, amb una lletra molt més sórdida de lo que la música ens pugui fer pensar. En aquesta cançó començen també les referències d'Alfaro a sí mateix, i a altres moments del disc. Aquí ja parla de "yo con las manos en la sangre", i també ens porta a la cançó "A morte" de "Los diarios del petróleo" quan diu: "La profesión de delincuente és lo peor, media vida como un rey, y media vida como un perro." Sí a "U la la la, que fácil és" deia que ell només és la seva pròpia antorxa i que no vol explicar a ningú el que te que fer, aquí diu "espero que me perdoneis, yo quiero vivir también" i "que yo no me arranco las tripas no, arrancaos-las vosotros si és que teneis". Alfaro marcant distancies amb el seu personatge. "La muerte tostada por el sol" també és una d'aquests cançons una mica críptiques, però adictives a que ens té acostumats el d'Albacete.
La cosa segueix amb una de les millors cançons del disc, la tendre i desesperada "Problemas de sueño". L'Alfaro més directe, transparent i dolgut. Una canço verdaderament hipnòtica: "Y sueño despierto que sueño contigo", i ens sorprent amb frases com que l'amor, és "como un equipo de futbol de niños" perque sempre és l'amor qui ens acaba triant. Després d'aquesta meravella, arriba una altre preciosa canço d'amor "Luz de gas": Emocionant com poques. Tinc que dir, que l'altre dia anant amb autobús, escoltant la cançó, quasi bé s'em salten les llàgrimes!! Però no és la típica cançó d'amor. Darrera de les paraules hi ha dolor. "La guerra fría fue tortura y dolor, y por culpa mía, igual fue nuestro amor", o moments evocadors preciosos: "Os acordais de ella? era una chica lista, descentrada y tierna y vagamente suicida".
"Con las manos en la sangre" comença amb una música que sembla un homenatge a "Lady Godiva's operation" del segon disc de la Velvet Underground, i ens tornem a trobar davant d'una altre fascinant narració d'Alfaro. Un punt críptica, però això li serveix perque no perdi la màgia. El moment en que Alfaro va dient allò de quan ella el va veure a ell, i al revés està molt bé. I a sobre te la tornada de "Nunca sospecharán de nosotros, no pensaran que estamos tan locos para hacer una cosa así."
A partir d'aquí comença un altre Alfaro diferent. "La hora de los verdugos" ens transporta a l'Alemanya nazi, amb una altre cançó d'aquestes que demostres lo molt que se la juga Alfaro. Un ritme curiós, una lletre no menys curiosa, per una cançó, que també comunica amb altres de "Carnevisión". Tornarem a sentir la paraula verdugo. Sí "La hora de los verdugos" és sorprenent, la que és increïble: "Queda expulsado de la especie humana" ve ser una especia de passejada per l'horror de la mà del ex-lider de Surfin' Bichos. Una lletra impactant, i que a estones et deixa amb els pèls de punta, fins a arribar a un final amb un coro de ultratuma: "De millones de muertos desde el fondo de la tierra, gritan en un coro cuatridimensional", i llavors sentim aquests crits, i algunes pregaries (crec) en llatí. Un altre punt àlgid del disc, i la seva cançó més llarga, quasi bé 7 minuts.
Seguim passejant per l'horror amb la cançó més crua del disc "Silverio, terror de la comarca" ens torna l'Alfaro més directe i més punk, amb una cançó demolidora. També és la més curta del disc, no arriba als 3 minuts. I després ve una altre de les sorpreses de l'àlbum: "La mancha interior" com un himne revolucionari d'Alfaro, a on lo més sorprenent són els coros que hi han a la tornada, cantants per miners d'Astúries!! És un d'aquests moments que xoquen la primera vegada que ho escoltes. Però un cop ho has tornat a escoltar, vas descobrint un cop més l'intel.ligència d'Alfaro.
"Su mano sobre la mía" és una altre vegada un Alfaro críptic, un Alfaro romàntic i desesperat. Una molt bonica cançó, però un cop més força sordida, però amb moments això sí, molt tendres "Ni siquiera tú podrás hacer que te deje de querer". "Su mano sobre la mía" és una molt bona cançó, que cada cop que escoltés, cada cop t'hi enganxés més.
I així arribem al final del disc amb "Derringer derrengado" un molt bon punt i final a "Carnevisión" on Alfaro torna amb una lletra molt bona lletra, i francament molt curiosa, i a on diu que quan més visquis, més errors et perseguiran. Alfaro en estat pur.
En fí, ha valgut la pena l'espera per poder gaudir del nou projecte d'Alfaro. "Carnevisión" està a l'altura del nivell habitual del seu autor. I és que no em de patir de res. Després de Surfin' Bichos, Alfaro no ens va abandonar, va tornar amb Chucho, i quant aquests és van dissoldre, Alfaro ha obrat el miracle de tornar més fort que mai, amb els Alienistas. Un disc imprescindible.

El punk d'en Polanski

2007-05-21T01:54:00.000-07:00

Hem de criticar Polanski o aplaudir-lo? Va passar ahir, presentant aquesta pel.lícula d'episodis firmada per 30 directors clau del cine d'autor al Festival de Cannes "Chacún son cinema". A la dora de prensa posterior, Polansi és va enfadar amb les preguntes, i va criticar el baix nivell dels periodistes. Va parlar de que havien crescut amb l'ordinador i que no sabien gaire cosa sobre cinema... Tot seguit, és va aixecar amb un "Aquí us quedeu...". Les imatges que van donar per televisió van ser realment curioses. Ens quedem també amb la cara que feia David Cronenberg sentat davant del cineasta polonès.
Bé, aquestes coses, potser criticables, no deixen de formar part de l'espectacle, així que no li retreure res al Polanski. No deixa de ser una anècdota divertida. Tot i això, si Polansi va ensenyar la seva cara més punk, no estaria malament que en les seves pròximes pel.lícules també fos una mica més valent. Recordem que els últims temps han estat bons per ell, sobretot en l'aspecte comercial i de premis, aquí tenim: "El pianista" i "Oliver Twist", i ara el tenim rodant un peplum, però... No és troba a faltar el Polanski més amant del risc i menys convencional? Sí, "El pianista" era una bona pel.lícula, però la podia haver rodat qualsevol.
Esperem doncs, que Polanski torni pel bon camí cinematogràfic.

Peter Bogdanovich (7)

2007-05-21T01:43:00.001-07:00

"Esa cosa llamada amor" va ser una molt bona pel.lícula, però la carrera de Bogdanovich, definitivament va anar cap avall. La resta dels anys 90 van ser bastant infernals per aquest cineasta. És va dedicar a rodar telefilms com "Fallen Angels", "Rebelión en las aulas II", "Palabras sagradas" o "Un ángel para mi padre". Sens dubte els anys més foscos en la carrera de Bogdanovich.
"The cat's meow"(2001) va suposar el retorn a les grans pantalles del cineasta de "Targets" i als Estats Units va rebre molt bones crítiques, però el públic, un cop més li va donar l'esquena. A les nostres pantalles, "The cat's meow" ha arribat directament en dvd.
El novembre de 1924 una estranya mort va succeïr al vaixell del magnat de la prensa William Randolph Hearst. En un cap de setmana és van reunir unes quantes cares conegudes de Hollywood com Charles Chaplin, l'amant de Hearts Marion Davies, el productor Thomas Ince, la columnista Louella Parsons i uns quants més....
Mai és va aclarir la mort de Thomas Ince, i molta gent és la que diu que va ser el mateix Hearst qui el va matar. Tota aquesta història, li va explicar Orson Welles a Bogdanovich, i no és d'estranyar que el fascinés.
"The cat's meow" és una molt bona pel.lícula, un molt bon retrat de personatges, i la mostra de que el talent de Bogdanovich no está perdut. Tot i ser protagonitzada per la coneguda Kirsten Dunst, comercialment va tornar a nàufragar.
Així està doncs la carrera de Bogdanovich. Jo sóc de l'opinió per això, que tard o d'hora, l'èxit tornarà a somriure al cineasta de "Texasville". En tot cas, queda recomanat aquest magnífic cineasta a reivindicar.

Les compres del dissabte

2007-05-19T09:29:00.001-07:00

No tot és negatiu als grans magatzems. Almenys pots trobar bones ofertes en música i cinema... Així que avui m'he gastat una quantitat raonable per tres pel.lícules importants. Molt importants:

"Scarface" de Howard Hawks, és a dir una de les pel.lícules més importants del cinema de gàngsters, dirigida per un dels millors directors de l'història, Howard Hawks, un d'aquests homes que tan poden fer comedia, com cine negre, com aventures, que sempre s'en surt molt bé. Recordem que "Scarface" va ser objecte d'un remake dirigit per l'inefable Brian De Palma, amb guió del no menys inefable Oliver Stone: "El precio del poder".

"El profesor chiflado" de Jerry Lewis. Que gran que és el Jerry Lewis, i no només pel seu talent com a còmic, sino també com a director. "El profesor chiflado" és una de les millors comèdies que jo hagi vist, i crec sincerament i sense por a exagerar que Lewis està a l'altura dels grans genis de l'història. En fi, només dir que Godard li té una gran admiració. Amb això està tot dit.

"Pajaritos y pajarracos" de Pier Paolo Pasolini. Un dia d'aquests analitzarem la carrera cinematogràfica de Pasolini, un dels grans mestres del cine italià. Sempre col.locat per darrera dels intocables com Fellini, però per mi a l'altura del millor. Pasolini sempre ha estat una de les meves debilitats. Tan quan fa cine neorrealista (a la seva manera), "Accattone" "Mamma Romma", cine difícil i críptic "Teorema", quan entra en la mitologia grega "Medea" "Edipo Rey", fa cants a la vida "Las mil y una noches" o és posa realment bèstia (amb raó) "Salò o los 120 días de Sodoma".
De fet, aquest "Uccelacci e uccellini" reuneix tots els Pasolinis. A més del seu sentit de l'humor, ajudat per dos personatges com Totó i Ninetto Davoli. Una de les grans pel.lícules del cineasta italià.
Vaja, que a vegades està bé anar als grans magatzems.

Peter Bogdanovich (6)

2007-05-16T10:23:00.001-07:00

"The Last Picture Show" era una pel.lícula plena de dolor. Profunda i greu. En un auster blanc i negre. "Texasville" (1990) la seva continuació era tot el contrari. En color, molt divertida, i molt lleugera. Darrera de tota aquesta façana, per això, "Texasville" era tan dolorosa com la precedent. Potser el problema de "Texasville" és que Bogdanovich és va atrevir a rodar la seqüela de la seva pel.lícula més carismàtica. Això era un pecat per molta gent, atrevir-se a tocar un mite del cine modern. Prejudicis injustos. "Texasville" va ser un altre fracàs en la carrera de Bogdanovich, però segons la meva modesta opinió, no te res que envejar-li a "The Last Picture Show", desde una altre òptica Bogdanovich roda una joia.
És nota que darrera de "Texasville" hi ha un home que les ha passat de tots colors. "Texasville" està feta per un home que està de voltes de tot, i això ho podem veure en les relacions entre els personatges i l'aclaparador cinisme del cineasta.
Sí malament li van anar les coses amb aquest film, a Bogdanovich no li va anar millor en la seva següent obra: "¡Qué ruina de función!"(1992) ni tan sols és va estrenar a les nostres pantalles. Adaptació d'una popular obra de teatre. Per les nostres terres l'hem vista infinitat de vegades sota el nom de "Per davant i pel darrera" (el títol original és "Noises off", molt diferent a l'horrible traducció que va tenir aquí).
Però tot i que va anar directament als videoclubs, estem davant d'una magnífica comedia, que cumpleix a la perfecció les seves pretensions: que riem a més no poder. Se la pot acusar de ser excessivament teatral, però Bogdanovich aconsegueix una nova gran pel.lícula a la seva filmografía, aquí ajudat per un planter d'actors senzillament soberbi. Desde Michael Caine, a Denholm Elliot, o el seu peculiar alter ego John Ritter. Sí algú vol passar una hora i mitja plena de diversió, que no s'ho pensi dos vegades, aquest és el seu film.
"Esa cosa llamada amor" (1993) va ser durant molt de temps l'última pel.lícula que havia realitzat Bogdanovich (telefilms apart), fins que va arribar la més recent "The cat's meow" (que tampoc és va estrenar comercialment a les sales.
"Esa cosa llamada amor", tampoc va salvar financiarament a Bogdanovich. La pel.lícula tampoc va acabar de rutllar, i ben mirat és normal. Avui en dia funciones les comedies imbècils, funciona "American pie" o funciones les comedietes romàntiques tontetes... Així que és normal que aquesta comedia dramàtica ambientada a Nashville, amb molta música country, fracasés. És normal, perque els personatges eren humans i ens hi podiem sentir identificats. Una pel.lícula massa intel.ligent per funcionar a taquilla. Sí expliqués una història de joves, tens que tractar-los (als personatges i al públic) com si fossin curtets, i això Bogdanovich no ho va fer.
"Esa cosa llamada amor" és una pel.lícula senzilla, però diu unes quantes veritats sobre l'amor i l'amistat, sense cap afany de trascendencia, amb molt d'humor, i molta sensibilitat. També, evidentment és una de les últimes pel.lícules de River Phoenix. També tenim una encantadora Samantha Mathis, un entrenyable Delmot Mulroney, i atenció, una Sandra Bullock primerenca encantadora, i que probablement fa el millor paper de la seva carrera.
"Esa cosa llamada amor" és una d'aquestes pel.lícules a reivindicar (com tantes altres dins de la filmografia del cineasta de "Todos rieron"). Recomanable al 100%.

Peter Bogdanovich (5)

2007-05-16T08:25:00.000-07:00

1985. Han passat 4 anys desde l'estrena de "Todos rieron" i de la tràgica mort de Dorothy Stratten. La carrera de Bogdanovich segueix en un moment difícil, però atenció, per fí ara li toca un èxit. Realment "Máscara" és una de les pel.lícules més fluixes de Bogdanovich. Aquesta història plena de bons sentiments, sobre la figura d'un pobre noi amb la cara malmesa, és plena de cursileria, una pel.lícula sensiblera, no sensible. La pel.lícula protagonitzada per Cher, Laura Dern, i Eric Stolz te una certa factura una mica televisa, i és en tot cas una de les pel.lícules més decepcionants de Bogdanovich. Però per ell, semblava obrir-se una escletxa de llum donat l'èxit que va tenir. Però només va ser un miratge, perque de fet, a partir d'aquí va començar la seva autèntica travessia del desert.
Si no diem obertament que "Máscara" és el seu pitjor títol, és perque la pel.lícula que va rodar a continuació va ser "Ilegalmente tuyo" (1987) amb Rob Lowe. Amb aquesta pel.lícula Bogdanovich va tornar sobre "Que me pasa, doctor?" però sense la gràcia que tenia aquella pel.lícula. Potser sigui aquest el moment més baix en la carrera del cineasta americà. Desde llavors els seus problemes per tirar endevant projectes és van multiplicar, i cap de les pel.lícules que va fer a continuació van tenir el més mínim èxit. Això sí, curiosament ara arribaria una altre època fructífera en qualitat.
Les 3 pel.lícules que rodaria a continuació eres extraordinaries i és situaven entre lo millor de la seva filmografia: "Texasville", "¡Que ruina de función!", i "Esa cosa llamada amor".

Peter Bogdanovich (4)

2007-05-14T09:59:00.000-07:00

1979. Han passat 3 anys de "nickelodeon" i Bogdanovich torna a estrenar pel.lícula. Aquest cop fora de la industria. Bogdanovich comença a asumir el seu paper. "Saint Jack, el Rey de Singapur" ja està més a prop de la serie B de "Targets" que del cine més ambicions de per exempe "Nickelodeon". "Saint Jack" podria ser considerada la típica història d'un perdedor. Una espècie de Bogart als 70, i aventures a Singapur. Cine negre sota la mirada de la cinefilia de Bogdanovich, i sobretot una bonica història d'amistat. Amb fotografia de Robby Mueller, i protagonitzada per dos excel.lents actors: l'amic de John Cassavettes, Ben Gazzara, i Denholm Elliot. Els dos en aquesta història sobre la dignitat, l'amistat, bellament fotografiada, amb força sentit de l'humor, i amb un paper secundari pel propi director.
"Saint Jack" és una de les millors pel.lícules de Bogdanovich, poc coneguda, i que és mereix sens dubte una recuperació (que jo sàpiga encara no està en dvd). Aquesta pel.lícula no serà cap èxit comercial per Bogdanovich, però almenys el recupera en plena forma.
I després d'aquesta història negre, Bogdanovich torna a la comedia. "Todos rieron" (1981) tampoc serà un èxit en la filmografia del cineasta de "Texasville" però ens el torna a mostrar en plena forma. Però atenció, "Todos rieron" és una comedia, sí, però molt melancólica. Potser per la participació (de les últimes) de Audrey Hepburn (que va acabar la seva carrera, quines injusticies, amb Steven Spielberg), pel rostre de Ben Gazzara, i sobretot perque després del rodatge de la pel.lícula, una de les actriues i parella de Bogdanovich, Dorothy Stratten va morir a mans del seu ex-marit. La pel.lícula va dedicada a ella, i no és d'estranyar que revesteixi el film d'amargor. Que boniques són les escenes entre ella i John Ritter (un molt bon actor), sobretot el petó final.
"Todos rieron" tornava a mostrar el talent de Bogdanovich, un talent que es borraria una mica en el seu pròxim film "Máscara" que curiosament va ser un dels grans èxits comercials de la seva carrera...

Peter Bogdanovich (3)

2007-05-12T01:33:00.000-07:00

"Una señorita rebelde" (1974), adaptació d'un llibre de Henry James, era una bona pel.lícula. Bogdanovich va fer una incursió en el cinema d'època amb la seva parella (en aquells temps) Cybill Shepherd, i s'en va sortir prou bé. "Una señorita rebelde" és mereix un notable de sobres, però va ser la primera pel.lícula de Bogdanovich que ja no va ser un èxit, i la que va començar a marcar el decliu del director de "Todos rieron". "Una señorita rebelde" sense ser la millor obra de Bogdanovich, mostrava el seu talent i ofici. Una agradable cinta.
De "At long last love"(1975) no puc dir molta cosa: no l'he vist. Posiblement sigui la pel.lícula més oculta de la seva filmografia, la més difícil de veure. Només puc dir que va ser un gran fracàs a taquilla. En aquesta ocasió Bogdanovich va fer una incursió en el musical més clàssic. El van ajudar alguns dels seus actors preferits: Cybill Shepherd, Burt Reynolds, Eileen Brennan o Madeline Kahn. Esperem que surti en dvd, o algun canal és decideixi a emetre aquesta pel.lícula que com a mínim te que resultar molt curiosa.
Bé, en aquests moments la carrera de Peter Bogdanovich és troba en un moment realment delicat: les seves dues darreres pel.lícules no han anat gens bé. El nou moviment de Bogdanovich és el més ambiciós fins llavors. Recrearà l'època del cine mut, basant-se en gent com Griffith o Allan Dawn. Entre el drama i la comedia, i evidentment l'homenatge cinèfil tan propi del cineasta. La pel.lícula és dira "Nickelodeon, así empezó Hollywood". Una altre vegada treballa amb amics com Burt Reynolds, Ryan O'neil, Tatum O'neil, o John Ritter. La pel.lícula més cara de Bogdanovich. La seva jugada per tornar a primera línea... i fracasa... però fracasa molt. "Nickelodeon" és un altre gran fracàs de Bogdanovich, la seva oportunitat per tornar a triomfar s'esfuma i a partir d'aquí li costarà molt seguir dirigint. Aquí comença a tenir problemes de veritat. En tot cas "Nickelodeon" és una bona pel.lícula, no és mereixia tan fracàs, però certament tampoc figura entre lo millor del seu director. Una altre agradable cinta, rodada amb el seu talent i ofici però que no acaba de trascendir.
Després d'aquest film que no va funcionar, però, Bogdanovich tornaria amb dos esplèndides pel.lícules (que tampoc va triomfar), que sí que figurarien entre les seves millors obres: "Saint Jack, el rey de Singapur" i "Todos rieron".

Ja és pot escoltar "Carnevisión"

2007-05-10T08:31:00.000-07:00

El dilluns que ve ja surt a la venda el nou treball de Fernando Alfaro y Los Alienistas "Carnevisión". Aquest mateix dilluns ja és podrà descarregar gratuïtament desde el seu myspace, però desde aquest dilluns passat ja podem escoltar (també desde el seu myspace) totes les cançons que conformen el seu nou disc.
A la espera d'escoltar-lo en millors condicions ja podem treure algunes conclusions del nou treball de Alfaro. La primera és que no sona tan "Chucho" com diuen. Després de Koniec (un molt bon disc, però tot i això el més fluix d'Alfaro), "Carnevisión" ens porta l'Alfaro més amant del risc. Sí, te cançons transparents i directes, però també tenim l'Alfaro més visionari, el que se la juga, el més hermètic. "Los cuatro vientos" o "U la la la, que fácil és" són dos esplèndides cançons pop, però pel mig s'hi colen temes com "Que expulsado de la especie humana" (atenció a aquesta cançó) o sorpreses com "La muerte tostada por el sol"o "la hora de los verdugos", o cançons tan hipnòtiques com "Problemas de sueño", "Luz de gas"o "Con las manos en la sangre".
Cançons amb força, cançons com la crua "Silverio, tenor de la comarca". També trobem l'Alfaro més arriscat amb "La mancha interior" i un Alfaro que acaba el disc com només ell pot fer: "Su mano sobre la mía" i "Derringer derrengado".
Decidit torna el millor Fernando Alfaro.

Peter Bogdanovich (2)

2007-05-10T08:12:00.000-07:00

El 1971 és l'hora de la pel.lícula més important en la carrera de Bogdanovich: "The Last Picture Show". Aquesta obra va portar el cineasta americà al cim de Hollywood, li van caure Oscars, el reconeixement de la crítica i del públic. Una pel.lícula generacional a l'altre extrem, per posar un exemple, de "American Graffiti" de George Lucas.
"The Last Picture Show" per això no és una pel.lícula fàcil. És una obra molt dura, i amb una gran carga de tristesa i amargor. A més, Bogdanovich va ser prou valent de rodar-la en un preciós blanc i negre. Aquest retrat d'un petit poble, i les aventures quotidianes dels seus habitants, la buidor existencial de tots ells, és difícil borrar de la memòria. Impossible oblidar-se d'aquell final amb Cloris Leachman i Timothy Bottom a la cuina, o tota l'història entre Ben Johnson i Ellen Burstyn: Dos moments de cinema en estat pur. Tot emoció.
20 anys després Bogdanvich s'atreviria a rodar la continuació d'aquesta obra tan mítica. Abandonant la gravetat, i agafant un to de "estic de voltes de tot", "Texasville" estava a l'altura de l'inolvidable "The Last Picture Show".
El èxit d'aquesta dura pel.lícula li va proporiconar a Bogdanovich el poder de fer el que li donés la gana, i durant un temps així va ser, i l'èxit el va seguir acompanyat.
El 1972 va rodar "¿Qué me pasa, doctor?" una esbojarrada comèdia amb Barbra Streisand i Ryan O'neil. La pel.lícula va tornar a aconseguir un gran èxit de crítica i de públic. Amb aquest film, Bogdanovich volia rendir homenatge a la comedia de Hollywood dels anys 30, i especialment a la magnífica "La fiera de mi niña" del seu amic Howard Hawks. I és que de fet, el mateix Bogdanovich explica que Hawks li va donar consells durant el rodatge de "¿Que me pasa doctor?". Especialment en lo que es referia als actors.
Certament "¿Que me pasa, doctor?" és una molt divertida pel.lícula, però tinc que dir que no figura entres les meves preferides del seu autor. Potser el fet de ser un homenatge tan clar juga a la seva contra, i tot i les rialles s'acaba convertint en un pastitx i punt. Tot i això és tracta d'una comedia molt ben dirigida i molt recomanable.
Bogdanovich va seguir en el món de la comèdia i a continuació se la va tornar a jugar. Va tornar al blanc i negre, és va situar a l'època de la depressió, va utilitzar una altre vegada al seu actor preferit (per aquella època) Ryan O'neil, i també a la seva filla Tatum O'Neil (que acabaria guanyant un Òscar) i va rodar "Luna de papel".
Si "¿Que me pasa, doctor" no acaba de ser una pel.lícula amb tota la personalitat de Bogdanovich, en aquesta ocasió si que ho va aconseguir. "Luna de papel" és una pel.lícula verdaderament divertida, amb moments antològics, però en tota la seva narració, hi ha una gran tristessa. "Luna de papel" és d'aquelles pel.lícules que et fan estar amb un somriure a la boca durant tota la seva projecció, però al final et deixen una sensació absolutament agredolça.
Tot i jugar-se-la una altre vegada amb el blanc i negre, "Luna de papel" va ser un altre èxit en aquesta primera etapa del director. A partir d'aquí la seva carrera va començar a decaure lentament. Això sí, aquesta baixada va ser a nivell comercial, no artístic.

Encara més Fassbinder en dvd

2007-05-09T04:00:00.000-07:00

Segueix arribant més pel.lícules de Fassbinder en dvd. DeAPlaneta ens porta obres fins ara difícils de veure del cineasta alemany. Fins ara DeAPlaneta aquestes últimes setmanes ens havia portat:

- Rio das Mortes
- El soldado americano
- La ruleta china
- Katzelmacher
- El asado de satán
- El amor es más frío que la muerte

Ara, el 23 de maig, ens porta més pel.lícules de Fassbinder:

- Atención a esa prostituta tan querida
- Miedo al miedo
- Dios de la peste
- El viaje a Niklashausen

I recordem que a finals d'any, tindrem completa, la serie de televisió "Berlin Alexanderplatz".
Seguirem comentant les novetats més potents en dvd de cinema d'autor.

-

Philippe Garrel

2007-05-09T03:55:00.000-07:00

Ja fa un temps Intermedio va editar en dvd "El nacimiento del amor" de Philippe Garrel. Garrel és un cineasta pràcticament desconegut a les nostres pantalles, i gràcies a Intermedio, a partir de l'11 de juny podrem disfrutar de quatre peçes de la seva filmografía:

- Salvaje inocencia
- El viento de la noche
- El corazón fantasma
- Les Amants réguliers

"Les amants réguliers" és la darrera obra que ha dirigit Garrel. Diuen que ve a ser una resposta radical a "Los soñadores" de Bertolucci. Un cop més, hem de dir que és una vergonya que aquestes propostes no trobin lloc a la cartellera.
Esperarem doncs, a l'11 de juny per descobrir el cinema de Garrel.

Peter Bogdanovich (1)

2007-04-30T08:03:00.000-07:00

Hi han artistes caiguts en desgràcia. Un d'ells, hi ha pocs dubtes que és Peter Bogdanovich, així que no estarà gens malament repasar la seva filmografía. L'última pel.lícula estrenada de Bogdanovich a les nostres pantalles va ser "Esa cosa llamada amor", film del... 1993!!! Realment, no és que hagi fet gran cosa Bogdanovich. S'ha dedicat principalment a dirigir telefilms de tercera, o a explotar la seva faceta més cinèfila. El 2001 va dirigir "The cat's meow", pel.lícula alabada als Estats Units, però aquí va arribar directament en dvd. L'altre dia la vaig estar veient, i vaig confirmar que Bogdanovich és un dels grans. "The cat's meow" potser no està a l'altura de les seves grans pel.lícules, però es una obra que arriba sense problemes al notable alt.

Recordem que Bogdanovich va començar a ser crític de cinema (un molt bon crític de cinema) i va fer amistat amb gent de la talla de John Ford, Howard Hawks, o Orson Welles (imprescindible el llibre d'entrevistes "Ciudadano Kane"), actor i director teatral. Gràcies a Roger Corman (quants grans cineastes han començat amb ell?) va debutar en la direcció amb "Targets" (1968)aquí anomenada "El héroe anda suelto". Bogdanovich va aprofitar que Boris Karloff tenia dos dies més de contracte amb Corman, després d'haver participat a "El terror" i Corman va convençer a Bogdanovich de fer alguna cosa amb ell.
"Targets" barreja dos històries. Un vell actor de cinema al qual han de retre homenatge (evidentment Boris Karloff), i l'història d'un noi que mata a la seva familia i comença a matar gent amb la seva escopeta. Al final les dos històries coincidiran....
"Targets" és una pura pel.lícula de terror de serie B, plena d'encant, plena de moments inquietants, com per exemple l'últim pla (extraordinari) del film. Una excel.lent manera de treballar amb pocs elements, i pocs diners. És curiós, perque a la resta de la seva carrera Bogdanovich no tornaria al gènere de terror, tot i que també és cert que el cineasta americà a probat gairebé tots els gèneres.
"Targets" és una pel.lícua a reivindicar, i fins i tot hi ha qui diu que es tracta de la millor obra del seu director. Quan va dirigir aquest film, encara li esperava a Bogdanovich la fama més absoluta amb "The last picture show"...

La llegenda de "Los Planetas"

2007-04-25T10:30:00.000-07:00

Estem de sort, segueix en marxa la llegenda de Los Planetas amb el seu nou LP, el magnífic "La leyenda del espacio" en un evident homenatge al disc de Camarón "La leyenda del tiempo".
El nou treball dels granadins els torna a posar primera fila. Després d'un treball tan dubitatiu com "Contra la ley de la gravedad" (tot i que contenia algun tema excel.lent), tornen els millors Planetas. S'ha parlat molt de la influència del flamenc en aquest nou treball, però el que ens trobem és el personal rock marca de la casa.
En aquest treball tenim lo millor de Los Planetas en tots els sentits. Hi ha els Planetas més arriscats i psicodèlics, i també tenim nou himnes de la banda, com segur que seran "Deseando una cosa" "Reunión en la cumbre" o el single "Alegrías del incendio". I curiosament, tot i que algunes músiques i lletres són populars, estan perfectament integrades en el seu univers, i alguns dels textos els podria haver firmat sense cap problema el mateix J.
Així doncs, Los Planetas deixen el nivell molt amunt. Realment estem davant d'un grup molt, molt, molt grans. Només una queixa: que en el llibret del disc no apareixin les lletres. I és que cantant J, sempre és millor tenir les lletres davant...
En resum, segueix la llegenda...

Freddie Francis

2007-04-25T01:28:00.000-07:00

Perdó pel retard, però més val tard que mai. Ens ha deixat Freddie Francis, un dels grans directors de fotografia de l'història del cinema. També director de cinema, tot i que en aquest apartat no va acabar de destacar gaire. És la seva faceta menys coneguda, així que ja en parlarem un altre dia.
Freddie Francis va aconseguir dos oscars, amb "Sons and lovers" de Jack Cardiff, i per "La mujer del teniente francés". Va dirigir la fotografia de títols memorables, com per exemple el "Suspense" de Jack Clayton. Després d'uns anys dedicat a la seva faceta com a cineasta, va tornar a la fotografia amb una pel.lícula com "El hombre elefante" de David Lynch, amb qui va tornar a col.laborar a "Dune".
Destaquem també el seu treball a "El cabo del miedo" de Martin Scorsese, i també a una pel.lícula molt modesta, molt senzilla, però que jo sempre he trobar una obra molt emocionant i reivindicable. Va ser l'últim treball del cineasta Robert Mulligan "Verano en Louisiana".
I quina va ser la darrera pel.lícula de Francis? Doncs un altre cop amb David Lynch, en una altre obra mestre del director de Missoula: "Una història verdadera". No hi pot haver un final millor, amb la càmera pujant fins arribar a les estrelles.
Freddie Francis va morir a Londres el 17 de març a l'edat de 89 anys.

Festival de Cannes 2007

2007-04-23T05:41:00.000-07:00

Ja tenim aquí els títols que aniran a la secció oficial del Festival de Cannes. Són aquests:

"My blueberry nights", de Wong Kar-Wai

"Auf der anderen seite", de Faith Akin

"Une vieille maîtresse", de Catherine Breillat

"No country for old men", dels germans Coen

"Zodiac", de David Fincher

"We own the night", de James Gray

"Les chansons d'amour", de Christophe Honore

"Mogari no mori", de Naomi Kawase

"Breath", de Kim Ki Duk

"Zavet", d'Emir Kusturica

"Milyang", de Lee Chang-Dong

"4 luni, 3 saptamini, si 2 zile", de Cristian Mungiu

"Tehilim", de Raphaël Nadjari

"Stellet Licht", de Carlos Reygadas

"Persèpolis", de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud

"The diving gell and the butterfly", de Julian Schnabel

"Import export", de Ulrich Seidl

"Alexandra", Alexander Sokurov

"Death proof", de Quentin Tarantino

"The man from London", de Bèla Tarr

"Paranoid Park", de Gus Van Sant

"Izgnanie", d'Andrey Zvyagintsev

Aquests són els títos que lluitaran per la Palma d'Or, però fora de competició també es podrà veure coses com "A mighty heart" de Michael Winterbottom, o la darrera pel.lícula de Michael Moore (que s'ha fet esperar) "Sicko". També veurem la segona pel.lícula de Jaime Rosales "La soledad" després de la seva primera magnífica pel.lícula (que ja és va poder veure a Cannes) "Las horas del día".

Programa doble

2007-04-23T05:24:00.000-07:00

És una llàstima que ja no existeixin (o gairebé, als cines de Calella encara ho fan de vegadess) els programes dobles. Una solució es fer-lo tú mateix. T'en vas als Icaria, o als Verdi, tries dos pel.lícules i ja està. L'únic problema en això, és que et sortirà una mica car, però es el que hi ha...
També, però, pots fer-lo a casa teva, com vaig fer jo ahir. I realment no podia triar un programa doble millor per passar una tarda de diumenge. Atenció a les dos pel.lícules que vaig combinar:

Une femme est une femme, de Jean-Luc Godard. Un dels grans Godars dels anys 60, una pel.lícula una mica complicada de veure, però un cop més, un títol indispensable. Sí per exemple, a "Bande à part" Godard jugava amb el cine negre amb una mica de conya, aquí fa lo mateix amb el musical. De fet no hi ha gaire números musicals, però la utilització que Godard fa de la música ja és això. El que sorpren més d'aquesta pel.lícula (com de fet tot Godard) és la modernitat que despren. Quants directors en l'actualitat no matarien per fer una pel.lícula així? tan imaginativa i plena d'idees? Potser no és el millor Godard dels 60, però hi tenim totes les seves virtuts, i clar, tenim el plaer de veure una obra de la "Nouvelle Vague" en tota la seva esplendor. I clar, tenim Anna Karina. I, és clar, un cop més, toca enamorar-se d'ella. Hi ha algun cop d'evitar-ho? En fi, la conclusió és la mateixa que sempre que veig una pel.lícula del Godard. És un privilegiat, és un avançat a la seva època. Sí fa uns dies deiem Visca Resnais, avui diem Visca Godard.

Flesh for Frankenstein, de Paul Morrissey. Reconec que és una mica pervers, passar un diumenge veient aquesta pel.lícula, però.... m'ho vaig passar pipa!! Recordem una pel.lícula produïda per Andy Warhol, dirigida pel seu fidel Paul Morrissey (tot que hi ha qui diu, que no va dirigir el film ell), i l'inefable Joe D'Allessandro passejant per allà. I, és clar, lo millor, un Udo Kier, pel record... Ara, ha sortit en DVD tota aquesta colla de pel.lícules produïdes per Warhol. Jo recordo haver vist ja fa molt de temps el "Flesh", el "Trash" i tota la pesca. Recordo vagament, que no em van convencer gaire, i sobretot que em vaig aburrir força. Però aquesta relectura del mite de Frankenstein passat pel prisme d'aquesta gent, amb les seves gotes de erotisme, i sobretot el seus delirants tocs gores, m'han fet passar una molt bona estona.
I d'acord, no és una obra mestre, ni passarà a l'història del cinema, però no estaria bé més pel.lícules com aquesta? Perque el cinema s'ha tornat tan cobard i aburrit en algun dels seus gèneres? D'acord, estem davant d'un film, que en més d'un moment cau en el ridícul, però que carai, se la juga, i això està molt bé.

Bé, aquest ha estat el gran programa doble d'aquest diumenge. Un esplèndid Godard, i un delirant i divertidíssim producte de la factoria Warhol. Només faltava que m'hagués quedat despert per tornar a veure per La 2, aquella obra mestre de Truffaut "Las dos inglesas y el amor". Pel.lícula que no fa falta dir-ho, us recomano vivament (com el diumenge), com tot aquest cicle que La 2 dedica al cineasta francés.