"Carnevisión" de Fernando Alfaro y los Alienistas

"Carnevisión" el darrer treball de Fernando Alfaro comença amb "Los cuatro vientos", la primera cançó que vam poder escoltar del nou disc. Amb maneres de hit, "Los cuatro vientos" aporta frescor, i un format molt pop, lo qual tampoc deixa de ser novetat en el ex-chucho. En aquesta cançó trobem moments reconeixibles: "Como el buen predicador, que no contiene su emoción", aquesta forma d'escriure tan Alfaro. També trobem l'Alfaro més juganer en frases com: "Buscando c, buscando d, buscando cd's, los que presté". La veritat és que fan falta nassos per posar una frase així en una cançó, però en aquesta primera carta de "Carnevisión" Alfaro surt lluitador. Això sí, "Los cuatro vientos" no crec que sigui precisament la més representativa del nou treball d' Alfaro.
"U la la la, que fácil és" la veritat ja sorpren desde el títol, i és una altre carta triomfadora. Al igual que "Los cuatro vientos", ens trobem amb una altre perfecta canço pop, amb ocurréncies com la final: "Esta noche Rimbaud contra Rambo, i Baudeleire contra Bo Derek". Somnis, fer cançons, "U la la la, que fácil és" ens torna a mostrar un Alfaro renovat.
Comença "La muerte tostada por el sol" i ja ens en portem la primera sopresa. Una altre cançó pop, però realment curiosa, amb una lletra molt més sórdida de lo que la música ens pugui fer pensar. En aquesta cançó començen també les referències d'Alfaro a sí mateix, i a altres moments del disc. Aquí ja parla de "yo con las manos en la sangre", i també ens porta a la cançó "A morte" de "Los diarios del petróleo" quan diu: "La profesión de delincuente és lo peor, media vida como un rey, y media vida como un perro." Sí a "U la la la, que fácil és" deia que ell només és la seva pròpia antorxa i que no vol explicar a ningú el que te que fer, aquí diu "espero que me perdoneis, yo quiero vivir también" i "que yo no me arranco las tripas no, arrancaos-las vosotros si és que teneis". Alfaro marcant distancies amb el seu personatge. "La muerte tostada por el sol" també és una d'aquests cançons una mica críptiques, però adictives a que ens té acostumats el d'Albacete.
La cosa segueix amb una de les millors cançons del disc, la tendre i desesperada "Problemas de sueño". L'Alfaro més directe, transparent i dolgut. Una canço verdaderament hipnòtica: "Y sueño despierto que sueño contigo", i ens sorprent amb frases com que l'amor, és "como un equipo de futbol de niños" perque sempre és l'amor qui ens acaba triant. Després d'aquesta meravella, arriba una altre preciosa canço d'amor "Luz de gas": Emocionant com poques. Tinc que dir, que l'altre dia anant amb autobús, escoltant la cançó, quasi bé s'em salten les llàgrimes!! Però no és la típica cançó d'amor. Darrera de les paraules hi ha dolor. "La guerra fría fue tortura y dolor, y por culpa mía, igual fue nuestro amor", o moments evocadors preciosos: "Os acordais de ella? era una chica lista, descentrada y tierna y vagamente suicida".
"Con las manos en la sangre" comença amb una música que sembla un homenatge a "Lady Godiva's operation" del segon disc de la Velvet Underground, i ens tornem a trobar davant d'una altre fascinant narració d'Alfaro. Un punt críptica, però això li serveix perque no perdi la màgia. El moment en que Alfaro va dient allò de quan ella el va veure a ell, i al revés està molt bé. I a sobre te la tornada de "Nunca sospecharán de nosotros, no pensaran que estamos tan locos para hacer una cosa así."
A partir d'aquí comença un altre Alfaro diferent. "La hora de los verdugos" ens transporta a l'Alemanya nazi, amb una altre cançó d'aquestes que demostres lo molt que se la juga Alfaro. Un ritme curiós, una lletre no menys curiosa, per una cançó, que també comunica amb altres de "Carnevisión". Tornarem a sentir la paraula verdugo. Sí "La hora de los verdugos" és sorprenent, la que és increïble: "Queda expulsado de la especie humana" ve ser una especia de passejada per l'horror de la mà del ex-lider de Surfin' Bichos. Una lletra impactant, i que a estones et deixa amb els pèls de punta, fins a arribar a un final amb un coro de ultratuma: "De millones de muertos desde el fondo de la tierra, gritan en un coro cuatridimensional", i llavors sentim aquests crits, i algunes pregaries (crec) en llatí. Un altre punt àlgid del disc, i la seva cançó més llarga, quasi bé 7 minuts.
Seguim passejant per l'horror amb la cançó més crua del disc "Silverio, terror de la comarca" ens torna l'Alfaro més directe i més punk, amb una cançó demolidora. També és la més curta del disc, no arriba als 3 minuts. I després ve una altre de les sorpreses de l'àlbum: "La mancha interior" com un himne revolucionari d'Alfaro, a on lo més sorprenent són els coros que hi han a la tornada, cantants per miners d'Astúries!! És un d'aquests moments que xoquen la primera vegada que ho escoltes. Però un cop ho has tornat a escoltar, vas descobrint un cop més l'intel.ligència d'Alfaro.
"Su mano sobre la mía" és una altre vegada un Alfaro críptic, un Alfaro romàntic i desesperat. Una molt bonica cançó, però un cop més força sordida, però amb moments això sí, molt tendres "Ni siquiera tú podrás hacer que te deje de querer". "Su mano sobre la mía" és una molt bona cançó, que cada cop que escoltés, cada cop t'hi enganxés més.
I així arribem al final del disc amb "Derringer derrengado" un molt bon punt i final a "Carnevisión" on Alfaro torna amb una lletra molt bona lletra, i francament molt curiosa, i a on diu que quan més visquis, més errors et perseguiran. Alfaro en estat pur.
En fí, ha valgut la pena l'espera per poder gaudir del nou projecte d'Alfaro. "Carnevisión" està a l'altura del nivell habitual del seu autor. I és que no em de patir de res. Després de Surfin' Bichos, Alfaro no ens va abandonar, va tornar amb Chucho, i quant aquests és van dissoldre, Alfaro ha obrat el miracle de tornar més fort que mai, amb els Alienistas. Un disc imprescindible.