Peter Bogdanovich (2)

El 1971 és l'hora de la pel.lícula més important en la carrera de Bogdanovich: "The Last Picture Show". Aquesta obra va portar el cineasta americà al cim de Hollywood, li van caure Oscars, el reconeixement de la crítica i del públic. Una pel.lícula generacional a l'altre extrem, per posar un exemple, de "American Graffiti" de George Lucas.
"The Last Picture Show" per això no és una pel.lícula fàcil. És una obra molt dura, i amb una gran carga de tristesa i amargor. A més, Bogdanovich va ser prou valent de rodar-la en un preciós blanc i negre. Aquest retrat d'un petit poble, i les aventures quotidianes dels seus habitants, la buidor existencial de tots ells, és difícil borrar de la memòria. Impossible oblidar-se d'aquell final amb Cloris Leachman i Timothy Bottom a la cuina, o tota l'història entre Ben Johnson i Ellen Burstyn: Dos moments de cinema en estat pur. Tot emoció.
20 anys després Bogdanvich s'atreviria a rodar la continuació d'aquesta obra tan mítica. Abandonant la gravetat, i agafant un to de "estic de voltes de tot", "Texasville" estava a l'altura de l'inolvidable "The Last Picture Show".
El èxit d'aquesta dura pel.lícula li va proporiconar a Bogdanovich el poder de fer el que li donés la gana, i durant un temps així va ser, i l'èxit el va seguir acompanyat.
El 1972 va rodar "¿Qué me pasa, doctor?" una esbojarrada comèdia amb Barbra Streisand i Ryan O'neil. La pel.lícula va tornar a aconseguir un gran èxit de crítica i de públic. Amb aquest film, Bogdanovich volia rendir homenatge a la comedia de Hollywood dels anys 30, i especialment a la magnífica "La fiera de mi niña" del seu amic Howard Hawks. I és que de fet, el mateix Bogdanovich explica que Hawks li va donar consells durant el rodatge de "¿Que me pasa doctor?". Especialment en lo que es referia als actors.
Certament "¿Que me pasa, doctor?" és una molt divertida pel.lícula, però tinc que dir que no figura entres les meves preferides del seu autor. Potser el fet de ser un homenatge tan clar juga a la seva contra, i tot i les rialles s'acaba convertint en un pastitx i punt. Tot i això és tracta d'una comedia molt ben dirigida i molt recomanable.
Bogdanovich va seguir en el món de la comèdia i a continuació se la va tornar a jugar. Va tornar al blanc i negre, és va situar a l'època de la depressió, va utilitzar una altre vegada al seu actor preferit (per aquella època) Ryan O'neil, i també a la seva filla Tatum O'Neil (que acabaria guanyant un Òscar) i va rodar "Luna de papel".
Si "¿Que me pasa, doctor" no acaba de ser una pel.lícula amb tota la personalitat de Bogdanovich, en aquesta ocasió si que ho va aconseguir. "Luna de papel" és una pel.lícula verdaderament divertida, amb moments antològics, però en tota la seva narració, hi ha una gran tristessa. "Luna de papel" és d'aquelles pel.lícules que et fan estar amb un somriure a la boca durant tota la seva projecció, però al final et deixen una sensació absolutament agredolça.
Tot i jugar-se-la una altre vegada amb el blanc i negre, "Luna de papel" va ser un altre èxit en aquesta primera etapa del director. A partir d'aquí la seva carrera va començar a decaure lentament. Això sí, aquesta baixada va ser a nivell comercial, no artístic.