Peter Bogdanovich (6)

"The Last Picture Show" era una pel.lícula plena de dolor. Profunda i greu. En un auster blanc i negre. "Texasville" (1990) la seva continuació era tot el contrari. En color, molt divertida, i molt lleugera. Darrera de tota aquesta façana, per això, "Texasville" era tan dolorosa com la precedent. Potser el problema de "Texasville" és que Bogdanovich és va atrevir a rodar la seqüela de la seva pel.lícula més carismàtica. Això era un pecat per molta gent, atrevir-se a tocar un mite del cine modern. Prejudicis injustos. "Texasville" va ser un altre fracàs en la carrera de Bogdanovich, però segons la meva modesta opinió, no te res que envejar-li a "The Last Picture Show", desde una altre òptica Bogdanovich roda una joia.
És nota que darrera de "Texasville" hi ha un home que les ha passat de tots colors. "Texasville" està feta per un home que està de voltes de tot, i això ho podem veure en les relacions entre els personatges i l'aclaparador cinisme del cineasta.
Sí malament li van anar les coses amb aquest film, a Bogdanovich no li va anar millor en la seva següent obra: "¡Qué ruina de función!"(1992) ni tan sols és va estrenar a les nostres pantalles. Adaptació d'una popular obra de teatre. Per les nostres terres l'hem vista infinitat de vegades sota el nom de "Per davant i pel darrera" (el títol original és "Noises off", molt diferent a l'horrible traducció que va tenir aquí).
Però tot i que va anar directament als videoclubs, estem davant d'una magnífica comedia, que cumpleix a la perfecció les seves pretensions: que riem a més no poder. Se la pot acusar de ser excessivament teatral, però Bogdanovich aconsegueix una nova gran pel.lícula a la seva filmografía, aquí ajudat per un planter d'actors senzillament soberbi. Desde Michael Caine, a Denholm Elliot, o el seu peculiar alter ego John Ritter. Sí algú vol passar una hora i mitja plena de diversió, que no s'ho pensi dos vegades, aquest és el seu film.
"Esa cosa llamada amor" (1993) va ser durant molt de temps l'última pel.lícula que havia realitzat Bogdanovich (telefilms apart), fins que va arribar la més recent "The cat's meow" (que tampoc és va estrenar comercialment a les sales.
"Esa cosa llamada amor", tampoc va salvar financiarament a Bogdanovich. La pel.lícula tampoc va acabar de rutllar, i ben mirat és normal. Avui en dia funciones les comedies imbècils, funciona "American pie" o funciones les comedietes romàntiques tontetes... Així que és normal que aquesta comedia dramàtica ambientada a Nashville, amb molta música country, fracasés. És normal, perque els personatges eren humans i ens hi podiem sentir identificats. Una pel.lícula massa intel.ligent per funcionar a taquilla. Sí expliqués una història de joves, tens que tractar-los (als personatges i al públic) com si fossin curtets, i això Bogdanovich no ho va fer.
"Esa cosa llamada amor" és una pel.lícula senzilla, però diu unes quantes veritats sobre l'amor i l'amistat, sense cap afany de trascendencia, amb molt d'humor, i molta sensibilitat. També, evidentment és una de les últimes pel.lícules de River Phoenix. També tenim una encantadora Samantha Mathis, un entrenyable Delmot Mulroney, i atenció, una Sandra Bullock primerenca encantadora, i que probablement fa el millor paper de la seva carrera.
"Esa cosa llamada amor" és una d'aquestes pel.lícules a reivindicar (com tantes altres dins de la filmografia del cineasta de "Todos rieron"). Recomanable al 100%.