Torna Fernando Alfaro

Per un moment ens desviem del món del cinema i anem cap al de la música. Desde el bloc (magnífic) http://perrosfelices.blogspot.com ens informen dels nous moviments del cantant d'Albacete. És confirma que el seu nou projecte és dirà "Fernando Alfaro y los Alienistas" i tanmateix també és confirma que el disc es titularà "Carnevisión". Sortirà el 14 de maig, i contindrà 12 temes. Aquí tenim ja el tracklist del nou àlbum, tret dels amics de perros felices:

1. Los cuatro vientos
2. U la la la que fácil és
3. La muerte tostada por el sol
4. Problemas de sueño
5. Luz de gas
6. Con las manos en la sangre
7. La hora de los verdugos
8. Queda expulsado de la especie humana
9. Silverio, tenor de la comarca
10. La mancha en el interior
11. Su mano sobre la mía
12. Derringer derrengado

Esperem doncs ja aquesta nova aventura d'Alfaro. Estarà a l'altura? Segur que sí!!!

INLAND EMPIRE (2)

He tornat a veure "INLAND EMPIRE". Segueixo sense entendre gaire el que succeix en pantalla, però aquest cop, hi he vist molta lògica en l'història, i crec que ja vaig captant alguna cosa. Així que l'hauré de veure per tercera vegada, a veure si l'acabo de captar del tot... De totes maneres, em segueix semblant una autèntica obra mestre, una pel.lícula arribada d'un altre món, i que confirma a en Lynch (dic confirmar per dir alguna cosa, aquest home ja fa anys que és un geni) com una personalitat inabarcable. I seguint amb l'embolicada història que ens explica, realment crec que no fa falta que ens enterem gaire, tot i lo divertit de buscar teories. I quina serà la següent pel.lícula del Lycnh? Que es pot fer després d'una pel.lícula com INLAND EMPIRE?? Bé, a mi aquesta pel.lícula em supera, així que esperare una miqueta més per seguir-ne parlant....

Truffaut a La 2

Sempre és bó recuperar el cinema de François Truffaut. Potser les seves pel.lícules son les que més vegades he vist. Reconec que tinc una debilitat amb aquest cienasta francés. Ara sembla ser que La 2 li dedica un cicle. La setmana pasada van programar la inolvidable "Los 400 golpes", i aquesta setmana toca "Disparen al pianista".
És una excel.lent oportunitat per tornar a revisar les pel.lícules d'un dels principals integrants de la "nouvelle vague", o per descobrir-les per primera vegada. No se exactament quines pel.lícules formaran part d'aquest cicle, però m'imagino que seran bona part de les que estan editades en DVD. Sí és així, no ens podem perdre obres mestres com "Besos Robados" o "Las dos inglesas y el amor" (per citar un títol potser infravalorat, però que defineix perfectament el cinema de Truffaut), o per exemple la seva darrera pel.lícula, homenatge al cine negre, "Vivamente el domingo", poc coneguda, però igualment excel.lent.
Bé, aquí queda doncs aquesta recomanació. Seguirem parlant properament de François Truffaut.

"El jefe de todo esto" (Direktoren for det hele)

"El jefe de todo esto" (Direktoren for det hele)

Director: Lars Von Trier

Actors: Jens Albinus, Peter Gantzler, Fridrik Thor Fridiksson, Benedikt Erlingsoon, Iben Hjejle, Henrik Prip, Louise Mieritz, Mia Lyhne, Jean-Marc Barr, Casper Christensen, Sofie Grabok, Anders Hove.

Dinamarca, Suècia, França, 2006. 99 min. Color.


Ja tenim aquí la nova pel.lícula de l'enfant terrible Lars Von Trier. Aquest controvertit director, que o agrada desmesuradament o tot al contrari. A mí em el Von Trier em passa, que sempre divideixo la seva obra en dos. Primer tindriem la seva part epatant, aquella en que ens té que demostrar que es un geni. És el seu cinema (segons el meu parer) en que no és preocupa tan per l'història com per revolucionar el pati de butaques. Jo en aquesta categoria hi posaria "Europa" o "Los idiotas", pel.lícules amb evidents dosis de talent, però també amb dosis gegants de lo que menys m'agrada de Von Trier.
Però llavors hi ha el Von Trier, igual de innovador, però que és posa a fons a explicar una història. És el Von Trier de "Rompiendo las olas" o "Dogville".
I quin és el Von Trier de "El jefe de todo esto"?. És un Von Trier distés, que aposta per la comedia (a la seva manera), és a dir, amb molta mala llet. De fet, pot estranyar aquest canvi de rumb en la seva trajectòria, però Lars Von Trier, sempre ha estat una mica pallasso. Un gran bromista. Qué és sino "Cinco condiciones" sino una gran broma?
El cas és que a part de totes aquestes consideracions, "El jefe de todo esto" és una pel.lícula molt divertida, narrada pel prop Von Trier (que fins i tot fa una petita aparició al principi de la pel.lícula). I també hi ha el factor de risc i innovació. Aquest cop Lars Von Trier s'ha tret de la màniga el sistema Automavisión, un programa d'ordinador que li treu feina al director de fotografia, un sistema que tria els enquadraments aleatoriament. Una punyalada de Von Trier al cine d'autor? Un cop més jo em quedo en que tot és una enorme broma del director de "Rompiendo las olas", tan bromista com podia ser Luis Buñuel.
I com quedarà aquest film dins de la filmografia de Lars Von Trier? Com una pel.lícula modesta? Una comedieta? En tot cas, segurament no farà ombra a les seves obres majors, però la prefereixo uns quants cops més a "Europa" o "Los idiotas".
Una esplèndida pel.lícula.

"La ciencia del sueño" (La science des rêves)

"La ciencia del sueño" (La science des rêves)

Director: Michel Gondry

Actors: Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg, Alain Chabat, Miou Miou

França, 2006. 105 min. Color.


Certes pel.lícules és van a veure amb certa desgana, i al final et sorprenen de veritat. A vegades, potser, fins i tot és millor tenir alguns prejudicis amb alguns films, perque la pel.lícula els faci miques. "La ciencia del sueño" és per mi un d'aquests films. Em feia força mandra veure aquesta pel.lícula (la mateixa que podia tenir amb "Maria Antonieta"), però al final aquests prejudicis van caure fets miques. "La ciencia del sueño" t'atrapa sense problemes, tot i que es un d'aquests films que per les seves característiques depen molt de qui estiguin realitzades, perque poder resultar films insoportables. Aquesta aproximació al món dels somnis i de la realitat podria, sense problemes, resultar horrores... Però Gondry té el prou talent per escapar de tot això i oferir una obra original, fresca, divertida, imaginativa, amb un peculiar concepte del romanticisme, trista, vaja una pel.lícula arriscada, però finalment aconseguida.
Ajuda la manera en que Gondry mostra el món oníric del personatge principal, bonic i poètic, i ajuda evidentment una fantàstica Charlotte Gainsbourg (per cert, parlant de la filla del insigne Serge Gainsbourg, m'han entrat moltes ganes de tornar a veure "Love etc..." una molt bona pel.lícula francesa dels 90, de la qual en parlarem algun dia d'aquests).
Potser una de les poques coses que li grinyolen és la presencia d'Alan Chabat, que aporta al film un toc de comedia tonta i vulgar, en fi, aporta lo pitjo del cinema francés. També apareix en pantalla Miou Miou com la mare d'un Gael García Bernal (que per cert està excel.lent.)
"La ciencia del sueño" potser portarà la càrrega de ser la succesora de "Olvídate de mí", pel.lícula molt aplaudida i reconeguda. Potser alguns la criticaran que no sigui gaire profunda (i jo crec que encara que s'expliqui una història mínima es pot ser profund), i alguns també diran que acaba sent repetitiva. No ho sé, a mi "La ciencia del sueño" m'ha semblat una d'aquelles pel.lícules que t'arriben com un regalet inesperat. Una petita joia.

Todd Solondz al Cine Club Garbí de Malgrat

Bé, en Todd Solondz en persona no, però la seva última pel.lícula "Palíndromos"(Palindromes) sí.Aquesta nit, a les 22.30 al centre cultural tindrem aquest corrosiu i controvertit "Palíndromos". Feia temps que no teniem el director americà al cine-club. Ara ja fa uns anys, uns 5 o 6 si no m'equivoco. De fet ha estat de moment l'única pel.lícula que em fet d'ell, la magnífica "Happiness". És curiós perque tot i ser un títol de gran duresa (malgrat el seu humor), recordo que va ser un èxit de públic rotund. Va ser "Happiness" el cim creatiu de Solondz? És una pregunta una mica cruel, ja que de fet, era tan sols la seva tercera pel.lícula. Després va venir la desconcertant (però igualment excel.lent) "Storytelling" que aquí van traduïr, ni més ni menys que per "Cosas que no se olvidan". "Storytelling" va ser un Solondz una mica criticat, i mostrava una mica el principal problema que pot tenir aquest director: explicar sempre la mateixa història.
"Palíndromos" tot i que té l'evident segell del seu director, és desmarca una mica de les anteriors. Sí, és dura com les altres. És incómode. És una patada a la societat americana (només a la americana?) però és una pel.lícula força més accesible que les altres. Solondz és molt punyetero. A les altres pel.lícules sempre et posava contra la paret. Que feies en determinats moments? Riure o plorar? En aquest sentit "Happinees" en tenia un grapat d'aquestes estones incòmodes pel públic. "Palíndromos" podria establir un récord de incloure en una mateixa pel.lícula escenes dures de digerir pel públic.
"Palíndromos" és sobretot una sàtira imponent sobre els Estats Units, i una pel.lícula francament divertida. En aquest sentit, és una pel.lícula que entra molt bé al públic. També no està de més recordar, que a Solondz li va costar moltíssim posa en peu aquest projecte. No trobava gent que li produïs la pel.lícula, i se la va tenir que pagar de la seva butxaca. Un altre argument a favor d'aquest cineasta, que podem qualificar de independent de veritat, agradi o no, i no com tans altres directors i pel.lícules que porten l'etiqueta d' "indies" i res de res... Però bé, aquest és un tema que ja en parlarem en una altre ocasió.
Esperem, doncs, que aquesta nit, el públic que s'acosti al Cine Club, disfruti d'una pel.lícula tan "gamberra" com la que ens proposa Todd Solondz.

"The dust of time", el nou Theo Angelopoulos

Ja teniem ganes de saber més coses de la nova pel.lícula de Angelopoulos. En teoria el segon esgaló de la trilogia que va començar amb "Eleni". Ara ja sabem que no seran tres pel.lícules. Al final Angelopoulos haurà format un díptic. Veiem a la pàgina de Cameo (www.cameo.es) noves informacions d'aquesta pel.lícula.
El títol serà "The dust of time", seguirà amb els mateixos personatges de "Eleni" però diferents actors. Alguns dels quals ja havien format equip amb Angelopulos en experiències anteriors. Tenim Bruno Ganz, i també Harvey Keitel. La noia serà interpretada per Valeria Golino. També intervendrà Willem Dafoe.
La pel.lícula molt ambiciosa estarà rodada amb anglés, i serà una coproducció entre Itàlia, Grècia, França, Alemanya i Canadà. "The dust of time" ha tingut una gran producció, i en un principi la seva presentació hauria de tenir lloc al Festival de Cannes, però per culpa de problemas de postproducció, tot sembla indicar que la seva estrena tindrà lloc al Festival de Venecia.
En tot cas, tenim ja moltes ganes de veure la segona part d'aquest díptic que va començar de manera magnífica amb "Eleni".

Quines xorrades!

Quines coses que tenen alguns actors. Per bons que puguin ser, a vegades haurien de tenir la boca ben tancada. No només es cosa d'actors. Algun cop, hi ha algun director admirat que diu cada cosa, que pots arribar a pensar: "Aquest home és un geni?". També passa sovint amb músics, bons músics. I no se quina és la raó, però passa molt amb els actors espanyols. Tenen l'habilitat de dir grans tonteries sobre l'ofici d'actor. Recordo a la Paz Vega dramatitzan la seva interpretació a "Lucía y el sexo" i dient coses com: "M''he buidat completament amb aquest paper. Ara estic seca". Bé, no cito textualment, però més o menys anava així.
I aquest matí, m'he trobat amb Javier Bardem, en una entrevista al Periódico de Catalunya. Bardem, que ara s'ha convertit en l'última estrella solidaria (Com poden ser tan bones persones?), ha deixat anar una frase per l'història. Atenció:

"Actuar és un viatge cap a la bogeria amb bitllet de tornada. S'ha de perdre el control per tocar la corda de la creativitat. Des de la raó no es pot crear."

Que us sembla? Enrere queden les paraules de Marcello Mastroianni, que deia que per ell actuar era senzillament un joc. Un joc i prou.
Només dir per acabar, que a mi el Javier Bardem que m'agrada, és el dels principis. El de "Jamón, Jamón" o "Éxtasis". I que a mesura que han anat passant els anys i els papers, és indubtable que les pel.lícules a les quals ha participat han tingut cada cop més pes. Ha guanyat popularitat, i segurament diners. Però ho sento, per mí, el Bardem actor, ha perdut interés.

"María Antonieta" (Marie Antoinette)

"María Antonieta" (Marie Antoinette)

Directora: Sofia Coppola

Actors: Kirsten Dunst, Jason Schwartzman, Rip Torn, Judy Davis, Asia Argento, Marianne Faithfull, Steve Coogan

USA-França, 2006. 123 min. Color

Primer tinc que avisar que no sóc cap fan de Sofia Coppola. "Las vírgenes suicidas" no em va semblar res de l'altre món, i la moderneta (adjectiu que sembla inventat per definir a la filla del insigne Francis Ford) "Lost in translation" (per cert, pel.lícula artificial com poques) no em va emocionar precisament. Així que clar, tota la parafernalia que acompanyava "María Antonieta" espantava una mica. Que si la radical utilització de la música (moderna), que si la posada en escena, que si la controversia al Festival de Cannes...
Al final, un cop vista la pel.lícula, he tret algunes conclusions.
Començem. "María Antonieta" no m'ha semblat de cap manera una pel.lícula trencadora. La música (tan comentada per tothom!) encaixa bé amb les imatges. Tot i que sense veure la pel.lícula pugui semblar el contrari, la veritat es que no desentona gens. Això sí, a vegades, veient el film, tenia la sensació que més que necessitat per utilitzar aquest tipus de música, semblava més un capritx que la director és volia donar...
Seguim. També crec que la pel.lícula té, a estones, algun problema de ritme. A vegades la narració s'encalla una mica. I si enlloc de durar 2 llargues hores, Coppola hagués tallat, una mitja hora, potser hi hauria sortit guanyant.
Tota la pel.lícula està rodada amb molt bon gust. Tota? Bé, tota... Les escenes posteriors al naixament del primer fill de María Antonieta, que transcorren al refugi que li regala el rei... bé, són 5 minuts, que francament, semblen un anunci de colonia. Però un bon amic m'ha tranquilitzat. Aquests minutets segurament els haurà rodat el germanet de Sofia, Roman Coppola.
Més. Kirsten Dunst està molt bé en el seu paper. No és una actriu que a mi m'apassioni gaire, però a "María Antonieta" està esplèndida. Com en general la resta dels actors.
"María Antonieta" no m'ha apassionat, ni m'ha desagradat, tot i que de moment em sembla la millor pel.lícula de la seva jove directora. Però no estic gens d'acord amb els companys cinèfils que s'han quedat meravellats amb la tercera pel.lícula de Sofia Coppola.

"Las consecuencias del amor" (Le conseguenze dell'amore) als cines Méliès

Quan agafem la cartellera per veure quines son les estrenes més interesants de la semana, sempre hem de mirar també la programació dels cines Méliès. Sempre fan pel.lícules de visió obligada. Aquesta semana, sense anar més lluny tenim dos Fellinis d'altura: "Amarcord" i "Fellini 8 1/2". Dos extraordinaries pel.lícules que a més, han influït enormement algunes pel.lícules posteriors. Sense anar més lluny dos obres de Woody Allen. "Recuerdos" i "Dias de radio" surten d'aquelles dos pel.lícules del cineasta italià.
També podem veure la segona pel.lícula de Jim Jarmusch: "Extraños en el paraíso", pel.lícula cabdal del cinema independent americà. I és anys després el cinema independent ja no és el mateix...
Però el Méliès també recupera algunes pel.lícules actuals. Aquesta semana, per exemple, tenim "Las consecuencias del amor"(Le conseguenze dell'amore) de Paolo Sorrentino. Aquesta pel.lícula va provocar una certa polèmica al Festival de Cannes de fa dos anys. Aquesta és l'història d'un home que desideix desde fa 10 en un hotel sense mantenir cap relació amb ningú. No sabem res d'ell, només que cada cert temps, transporta una maleta plena de diners. Però un día coneix a una cambrera, i a la seva peculiar feina, les coses se li compliquen. Toni Servillo dona vida a tan extravant personatge. "Las consecuencias del amor" és una d'aquestes pel.lícules que els hi agrada jugar amb diferents gèneres. El cine negre, l'humor més absurd, i una peculiar història d'amor és donen la mà en aquesta història.
"Las consecuencias del amor" però, és una d'aquestes pel.lícules que o t'enganxes i t'agrada o directament la trobes ridícula. Amb algunes d'aquestes escenes que depen de quin sigui el teu estat d'ànim les trobes molt encertades, o absolutament lamentables... Per exemple la seva escena final. I és que aquesta pel.lícula no estaria tan lluny de per exemple el cinema dels germans Coen (que a mi personalment no m'atreu gaire), però amb més sentit.
En tot cas, no estaria gens malament per qui no hagi vist aquesta pel.lícula, anar als cines Méliès i recuperar-la. I si no t'agrada, doncs bé, vas a veure un Fellini o un Jarmusch de primera època i solucionada la tarda...

"Vivir su vida" (Vivre sa vie) en DVD

Hi han dvds que no podem deixar escapar de cap de les maneres. I molts d'ells formen part de l'excelent col.lecció "exclusivas fnac". El 15 de febrer és va editar ni més ni menys que "Vivir su vida"("Vivre sa vie"), una de les obres mestres dels primers anys de carrera del controvertit cineasta Jean-Luc Godard. Estem doncs, davant d'un Godard de primera època, és a dir, amb un cinema ple d'inventiva, de màgia, de poesia. Cinema transgressor de primera. Un cinema que avui en dia segueix sent tan innovador com el 1962. La pel.lícula està composta per 12 fragments, tots ells diferents entre sí, entre forma i to, i una pel.lícula evidentment molt centrada en la llavors dona de Godard, la meravellosa Anna Karina (quí no s'enamora d'aquesta dona quan la veu en una pel.lícula com aquesta?).
L'edició en dvd es molt completa. Dos discos. En el primer d'ells naturalment la pel.lícula, i les fitxes tècniques i artístiques. I atenció en el segon disc. Dos dels curtmetratges dels principis de Godard (és a dir, abans de la irrepetible "À bout de souffle"). "Charlotte o Veronique o todos los chicos se llaman Patrick" i "Charlotte y Jules". També per acabar d'arrodonir els extres s'inclou un documental anomenat "Vivir su vida" a on s'analitza l'obra mestre del director de "Pierrot le fou".
Vaja una gran ocasió per disfrutar del millor Godard.