"Promesas del este"

El següent pas de Cronenberg, després de "Una historia de violencia" ha seguit la línea d'aquella esplèndida pel.lícula. David Cronenberg ha tornat a fer una obra clàsica, extraordinariament dirigida(això no és cap sorpresa: Cronenberg sempre ha filmat molt bé). I amb aquesta pel.lícula Cronenberg per fi, ha estat acceptat per la majoria de la crítica i pel públic. Però un surt de veure aquesta pel.lícula amb un gust agredolç. "Promesas del este" la ha realitzat David Cronenberg, però sincerament, després de veure-la, algú ho diria? Ho deia Àlex Gorina a una crítica de la pel.lícula a la Guia del Ocio: Cronenberg ja és un director plenament respectat, però ha perdut algunes de les seves senyes d'identitat. Poques coses al llarg de la pel.lícula ens porten al món personal del director canadenc. Potser els crédits finals...
Això sí, com que Cronenberg és un mestre, ens regala algunes de les escenes més brutals de lo que portem de l'any, clar, aquí ens hem de recordar de la pallissa als banys turcs, viòlencia en estat cru.
Realment vaig sortir del cine molt desconcertat. Vaig veure una bona pel.lícula, però m'esperava més. De Cronenberg m'espero més. Vaig sortir amb la mateixa sensació que a "Existenz", tot i que aquella sí que era 100% personal (i fallida). Ara caldrà veure com seguirà la seva carrera el director de "Inseparables". Seguirà en aquesta línea clàssica? Esperem que no li acabi passant lo mateix que a Roman Polanski, perquè això ja sí que seria caure molt baix...
Quines coses, quan per fí un dels meus directors preferits aconsegueix una certa unanimitat crítica, a mí es quan em decepciona. Que torni el David Cronenberg de sempre

Vuit pel.lícules de Godard en dvd

Gran noticia. El 12 de setembre, el fnac treu a la venda a la seva col.lecció i a un preu raonable, 8 pel.lícules del mestre Godard. Vuit pel.lícules difícils de veure. Entre aquestes obres que sortiran, tenim una mica de tot. Algunes de les seves més emblemàtiques pel.lícules dels 60 ("Pierrot le fou"), algunes prestigioses dels 80 ("Pasión"), i també alguna dels 90 ("Helas pour moi").

Aquests son els títols:



Made in U.S.A

Pierrot le fou

Helas pour moi

Nombre: Carmen

Lemmy contra Alphaville

Pasión

El soldadito

Detective

Tots ells aniran acompanyats d'alguns extres. Una gran ocasió per seguir disfrutant de la inacabable filmografia de Godard.

Ingmar Bergman

Ingmar Bergman és el meu director preferit: així de clar. Els meus començaments amb el director suec van ser una mica difícils. Les primeres obres seves que vaig veure són les més prestigioses: "El séptimo sello", "Fresas salvajes", "El manantial de la donzella" o "Un verano con Monika". Em van agradar molt les obres d'aquell cineasta que se suposava que era tan important, però no em van apassionar. Va passar el temps, i va arribar la pel.lícula clau, la que em va introduir de ple en el cinema de Bergman: "De la vida de las marionetas". I no va ser fàcil. El primer cop que vaig veure aquest film, vaig parar al cap de tres quarts d'hora, la pel.lícula s'em va fer molt angoixant, en aquells moments vaig començar a pensar que Bergman i jo no seriem gaire amics. Però al cap d'unes setmanes, vaig tornar a posar-me el vídeo de aquella pel.lícula i va cambiar tot. "De la vida de las marionetas" em va semblar una obra fascinant absolutament, una obra mestre d'aquestes que trastoquen com cap més. I a partir de llavors la fascinació per l'obra del cineasta suec va anar cap amunt. Va arribar la inigualable "Persona" (com una persona humana pot fer una pel.lícula així?), "Gritos y susurros", "Los comulgantes", "El silencio", "Fanny y Alexander", "La hora del lobo", "Pasión", "Sonrisas de una noche de verano". I es que Bergman té una de les llistes més impressionants d'obres mestres. I fins i tot després de la seva retirada ens va seguir regalant pel.lícules per a TV magnífiques: "En presencia de un clown", "Después del ensayo", i és clar la seva última pel.lícula "Saraband", una obra d'una bellesa total, incomparable en el cinema d'avui en dia.
També gràcies al Dvd, hem recuperat les seves primeres obres, per comprovar que als seus inicis ja estava el talent en brut de Bergman, un director que ha reinventat el cinema. Un home que ha portat el cinema a unes cotes d'expressivitat increïbles.
Reconec que jo encara esperava que Bergman ens regales alguna altre pel.lícula. Però aquest home que estava obsessionat amb la mort ens ha deixat. Tenia 89 anys.
Però no ens podem queixar. La filmografia que ens ha deixat, ens pot tenir ocupats molt i molt de temps. I és igual quantes vegades vegem "Persona", sempre ens semblarà una nova pel.lícula. Ens podem capbussar per sempre dins de les seves obres i veure noves troballes.
Ingmar Bergman ja no hi és, però encara que soni a tòpic, la veritat és que per sort, sempre tindrem les seves pel.lícules.
Bergman forever.

Ha mort Michelangelo Antonioni

Quina setmana que portem. El dilluns Ingmar Bergman, i ahir Michelangelo Antonioni. Una noticia que per força posa trist a tot cinèfil. És curiós, perque Bergman i Antonioni en els últims anys tenien algun punt en comú. Els dos, durant força temps van estar una mica marginats per un cert sector cinèfil que els titllava de pesats i aburrits. Amb el temps Bergman ha tornat al seu pedestal i, realment és molt difícil discutir els seus enormes mérits.
També és difícil discutir el geni del director italià, però Antonioni, sembla una mica més marginat que Bergman. He sentit molt la mort del cineasta italià, però també he de dir que mai he estat un admirador de la seva obra.
Sempre que puc veure una pel.lícula d'Antonioni la miro, intentant entrar en el seu particular univers. Algun cop ho he aconseguit, com per exemple al principi i al final de "El eclipse" (tot i que tota la part central del film la trobo tremendament aburrida). Altres cops m'he sentit totalment al marge, "El desierto rojo". Algun cop m'he fascinat absolutament "Blow up", i una de les que més m'agrada és la primera de totes "Crónica de un amor". I potser és la que més m'agrada perque és la més normal...
Ara estaria bé que la televisió s'enrecordés del cineasta italià i programés pel.lícules d'ell, en especial "La aventura" que potser és la seva obra més mítica, i també de les més difícils de veure.
Sí, no m'agrada Antonioni, però cada cop que pugui veure un film seu, ho tornaré a intentar...

Ha mort Ingmar Bergman

A l'edat de 89 anys, ens ha deixat el mestre de mestres. El meu cineasta preferit ha mort aquest dilluns. Descansi en pau

"Mala noche"

L'estiu té aquestes coses. De cop i volta ens arriben dos pel.lícules de Gus Van Sant, que ja ens pensaven que no s'estrenarien mai. D'una banda, ja fa unes setmanes va arribar la seva penúltima obra "Last days" sobre els últims dies de vida de Kurt Cobain. La rebuda de "Last day" com era previsible ha tingut un gran èxit crític, però una molt pobre rebuda per part del públic. Ara, el dia 20 de juliol, ens arribarà ni més ni menys la primera pel.lícula dirigida per Gus Van Sant: "Mala noche" rodada el 1986.
"Mala noche" pertany a l'època en que el cine independent americà tenia sentit. Està rodada el mateix any en que Jarmusch va rodar el seu "Down by law" i ja ens mostra les constants que dominaran l'obra de Van Sant.
"Mala noche" és una pel.lícula rodada en blanc i negre (amb breus moments en color), una obra marginal, que ens explica una història de desig, un amor impossible. Un amor que sent un jove de Portland cap a un immigrant mexicà. Estem parlant d'una pel.lícula imperfecte, però les seves imperfecions són el que la fan més apassionant. Amb una estètica irresistible, i una tristesa que envolta aquest film un pèl sòrdid.
Tot Van Sant ja està en aquesta primera obra. Després ja vindria un Van Sant encara més superlatiu a "Drugstore Cowboy" i un de més arriscat a "Mi Idaho privado". També vindria un Van Sant fallit a "Even cowgirls get the blues", el comercial i tou de l'etapa Hollywood, i el renascut Van Sant experimental de "Elephant", "Gerry", "Last days" i la de moment última pel.lícula "Paranoid Park".
De moment, és una cita obligada, anar en aquest estiu a veure la seva excel.lent primera pel.lícula: "Mala noche".

"La maman et le putain"

"La maman et le putain" és d'aquelles pel.lícules que un cop es veuen, ja no es poden oblidar mai més. Dirigida per Jean Eustache el 1973, vindria ser l'última parada de la "Nouvelle Vague". Una pel.lícula de 3 hores i 30 minuts, rodada en blanc i negre, en 16 mil.limetres, amb 3 personatges parlant tota l'estona. Una pel.lícula que tot i la seva durada és fa curta, una pel.lícula sobre els sentiments com poques vegades s'hagin rodat, una reflexió sobre el maig del 1968, una pel.lícula que també reuneix el millor de cineastes com Rohmer i Truffaut, dels quals Eustache en beu força. Però "La maman et le putain" no és un pastitx ni molt menys, és una obra molt original. Al igual que amb el cas Jean Vigo, ens quedarem amb les ganes de saber quines meravelles més hauria rodat Eustache, que és va suïcidar el 1981, als 43 anys. Només va rodar 2 llargmetratges, uns quants mitgmetratges, i curts.
Protagonitzada per Bernardette Lafont i el carismàtic Jean-Pierre Léaud, "La maman et le putain" és una obra esencial, una obra mestre que amb el pas dels anys no ha perdut res, tot el contrari, s'ha erigit en tot un monument del cinema dels anys 70.
Tristament, "La maman et le putain" és una pel.lícula difícil de veure. No està disponible en Dvd, ni és passa per les teles (fa anys canal plus la va oferir). A veure si algú s'anima a treure-la, i tots podem disfrutar d'aquesta obra mestre en condicions.

Palmarès del Festival de Cannes

Ja tenim un any més els premis del Festival de Cannes. Sense haver vist les pel.lícules (bé, amb una excepció, que ja comentarem), és poden treure algunes conclusions. La primera és que sembla un palmarès força equilibrat, i la segona és en que carai pensaven Stephen Frears i la resta del jurat a l'hora d'otorgar el premi al millor director a Julian Schnabel. Està bé, no és pot opinar sense haver vist la pel.lícula, però aquesta escafandra i aquesta papallona no és que prometin gaire, i francament, l'estatura d'artista de Schnabel no és pot comparar per exemple amb la de Sokurov o la de Tarantino precisament.
Aquí van els premis:

Palma d'Or: "4 meses, 3 semanas y 2 días" de Cristian Mungiu

Gran Premi del Jurat: "El bosque de Mogari" de Naomi Kawase

Premi especial de la 60ª edició: "Paranoid Park" de Gus Van Sant

Premi al millor guió: "Al otro lado" de Faith Akin

Premi a la millor actriu: Jeon-Do Yeon per "Secret sunshine"

Premi al millor director: Julian Schnabel per "La escafandra y la mariposa"

Premi al millor actor: Konstantin Lavronenko per "El destierro"

Premi del Jurat: "Persepolis" de Marjane Satrapi i "Luz silenciosa" Carlos Reygadas

Millor curt: "Ver llover" de Elisa Miller

Càmera d'or: "Meduzot" de Edgar Keret, Shira Geffen (setmana de la crítica) i menció especial a "Control" de Anton Corbijn

"Carnevisión" de Fernando Alfaro y los Alienistas

"Carnevisión" el darrer treball de Fernando Alfaro comença amb "Los cuatro vientos", la primera cançó que vam poder escoltar del nou disc. Amb maneres de hit, "Los cuatro vientos" aporta frescor, i un format molt pop, lo qual tampoc deixa de ser novetat en el ex-chucho. En aquesta cançó trobem moments reconeixibles: "Como el buen predicador, que no contiene su emoción", aquesta forma d'escriure tan Alfaro. També trobem l'Alfaro més juganer en frases com: "Buscando c, buscando d, buscando cd's, los que presté". La veritat és que fan falta nassos per posar una frase així en una cançó, però en aquesta primera carta de "Carnevisión" Alfaro surt lluitador. Això sí, "Los cuatro vientos" no crec que sigui precisament la més representativa del nou treball d' Alfaro.
"U la la la, que fácil és" la veritat ja sorpren desde el títol, i és una altre carta triomfadora. Al igual que "Los cuatro vientos", ens trobem amb una altre perfecta canço pop, amb ocurréncies com la final: "Esta noche Rimbaud contra Rambo, i Baudeleire contra Bo Derek". Somnis, fer cançons, "U la la la, que fácil és" ens torna a mostrar un Alfaro renovat.
Comença "La muerte tostada por el sol" i ja ens en portem la primera sopresa. Una altre cançó pop, però realment curiosa, amb una lletra molt més sórdida de lo que la música ens pugui fer pensar. En aquesta cançó començen també les referències d'Alfaro a sí mateix, i a altres moments del disc. Aquí ja parla de "yo con las manos en la sangre", i també ens porta a la cançó "A morte" de "Los diarios del petróleo" quan diu: "La profesión de delincuente és lo peor, media vida como un rey, y media vida como un perro." Sí a "U la la la, que fácil és" deia que ell només és la seva pròpia antorxa i que no vol explicar a ningú el que te que fer, aquí diu "espero que me perdoneis, yo quiero vivir también" i "que yo no me arranco las tripas no, arrancaos-las vosotros si és que teneis". Alfaro marcant distancies amb el seu personatge. "La muerte tostada por el sol" també és una d'aquests cançons una mica críptiques, però adictives a que ens té acostumats el d'Albacete.
La cosa segueix amb una de les millors cançons del disc, la tendre i desesperada "Problemas de sueño". L'Alfaro més directe, transparent i dolgut. Una canço verdaderament hipnòtica: "Y sueño despierto que sueño contigo", i ens sorprent amb frases com que l'amor, és "como un equipo de futbol de niños" perque sempre és l'amor qui ens acaba triant. Després d'aquesta meravella, arriba una altre preciosa canço d'amor "Luz de gas": Emocionant com poques. Tinc que dir, que l'altre dia anant amb autobús, escoltant la cançó, quasi bé s'em salten les llàgrimes!! Però no és la típica cançó d'amor. Darrera de les paraules hi ha dolor. "La guerra fría fue tortura y dolor, y por culpa mía, igual fue nuestro amor", o moments evocadors preciosos: "Os acordais de ella? era una chica lista, descentrada y tierna y vagamente suicida".
"Con las manos en la sangre" comença amb una música que sembla un homenatge a "Lady Godiva's operation" del segon disc de la Velvet Underground, i ens tornem a trobar davant d'una altre fascinant narració d'Alfaro. Un punt críptica, però això li serveix perque no perdi la màgia. El moment en que Alfaro va dient allò de quan ella el va veure a ell, i al revés està molt bé. I a sobre te la tornada de "Nunca sospecharán de nosotros, no pensaran que estamos tan locos para hacer una cosa así."
A partir d'aquí comença un altre Alfaro diferent. "La hora de los verdugos" ens transporta a l'Alemanya nazi, amb una altre cançó d'aquestes que demostres lo molt que se la juga Alfaro. Un ritme curiós, una lletre no menys curiosa, per una cançó, que també comunica amb altres de "Carnevisión". Tornarem a sentir la paraula verdugo. Sí "La hora de los verdugos" és sorprenent, la que és increïble: "Queda expulsado de la especie humana" ve ser una especia de passejada per l'horror de la mà del ex-lider de Surfin' Bichos. Una lletra impactant, i que a estones et deixa amb els pèls de punta, fins a arribar a un final amb un coro de ultratuma: "De millones de muertos desde el fondo de la tierra, gritan en un coro cuatridimensional", i llavors sentim aquests crits, i algunes pregaries (crec) en llatí. Un altre punt àlgid del disc, i la seva cançó més llarga, quasi bé 7 minuts.
Seguim passejant per l'horror amb la cançó més crua del disc "Silverio, terror de la comarca" ens torna l'Alfaro més directe i més punk, amb una cançó demolidora. També és la més curta del disc, no arriba als 3 minuts. I després ve una altre de les sorpreses de l'àlbum: "La mancha interior" com un himne revolucionari d'Alfaro, a on lo més sorprenent són els coros que hi han a la tornada, cantants per miners d'Astúries!! És un d'aquests moments que xoquen la primera vegada que ho escoltes. Però un cop ho has tornat a escoltar, vas descobrint un cop més l'intel.ligència d'Alfaro.
"Su mano sobre la mía" és una altre vegada un Alfaro críptic, un Alfaro romàntic i desesperat. Una molt bonica cançó, però un cop més força sordida, però amb moments això sí, molt tendres "Ni siquiera tú podrás hacer que te deje de querer". "Su mano sobre la mía" és una molt bona cançó, que cada cop que escoltés, cada cop t'hi enganxés més.
I així arribem al final del disc amb "Derringer derrengado" un molt bon punt i final a "Carnevisión" on Alfaro torna amb una lletra molt bona lletra, i francament molt curiosa, i a on diu que quan més visquis, més errors et perseguiran. Alfaro en estat pur.
En fí, ha valgut la pena l'espera per poder gaudir del nou projecte d'Alfaro. "Carnevisión" està a l'altura del nivell habitual del seu autor. I és que no em de patir de res. Després de Surfin' Bichos, Alfaro no ens va abandonar, va tornar amb Chucho, i quant aquests és van dissoldre, Alfaro ha obrat el miracle de tornar més fort que mai, amb els Alienistas. Un disc imprescindible.

El punk d'en Polanski

Hem de criticar Polanski o aplaudir-lo? Va passar ahir, presentant aquesta pel.lícula d'episodis firmada per 30 directors clau del cine d'autor al Festival de Cannes "Chacún son cinema". A la dora de prensa posterior, Polansi és va enfadar amb les preguntes, i va criticar el baix nivell dels periodistes. Va parlar de que havien crescut amb l'ordinador i que no sabien gaire cosa sobre cinema... Tot seguit, és va aixecar amb un "Aquí us quedeu...". Les imatges que van donar per televisió van ser realment curioses. Ens quedem també amb la cara que feia David Cronenberg sentat davant del cineasta polonès.
Bé, aquestes coses, potser criticables, no deixen de formar part de l'espectacle, així que no li retreure res al Polanski. No deixa de ser una anècdota divertida. Tot i això, si Polansi va ensenyar la seva cara més punk, no estaria malament que en les seves pròximes pel.lícules també fos una mica més valent. Recordem que els últims temps han estat bons per ell, sobretot en l'aspecte comercial i de premis, aquí tenim: "El pianista" i "Oliver Twist", i ara el tenim rodant un peplum, però... No és troba a faltar el Polanski més amant del risc i menys convencional? Sí, "El pianista" era una bona pel.lícula, però la podia haver rodat qualsevol.
Esperem doncs, que Polanski torni pel bon camí cinematogràfic.

Peter Bogdanovich (7)

"Esa cosa llamada amor" va ser una molt bona pel.lícula, però la carrera de Bogdanovich, definitivament va anar cap avall. La resta dels anys 90 van ser bastant infernals per aquest cineasta. És va dedicar a rodar telefilms com "Fallen Angels", "Rebelión en las aulas II", "Palabras sagradas" o "Un ángel para mi padre". Sens dubte els anys més foscos en la carrera de Bogdanovich.
"The cat's meow"(2001) va suposar el retorn a les grans pantalles del cineasta de "Targets" i als Estats Units va rebre molt bones crítiques, però el públic, un cop més li va donar l'esquena. A les nostres pantalles, "The cat's meow" ha arribat directament en dvd.
El novembre de 1924 una estranya mort va succeïr al vaixell del magnat de la prensa William Randolph Hearst. En un cap de setmana és van reunir unes quantes cares conegudes de Hollywood com Charles Chaplin, l'amant de Hearts Marion Davies, el productor Thomas Ince, la columnista Louella Parsons i uns quants més....
Mai és va aclarir la mort de Thomas Ince, i molta gent és la que diu que va ser el mateix Hearst qui el va matar. Tota aquesta història, li va explicar Orson Welles a Bogdanovich, i no és d'estranyar que el fascinés.
"The cat's meow" és una molt bona pel.lícula, un molt bon retrat de personatges, i la mostra de que el talent de Bogdanovich no está perdut. Tot i ser protagonitzada per la coneguda Kirsten Dunst, comercialment va tornar a nàufragar.
Així està doncs la carrera de Bogdanovich. Jo sóc de l'opinió per això, que tard o d'hora, l'èxit tornarà a somriure al cineasta de "Texasville". En tot cas, queda recomanat aquest magnífic cineasta a reivindicar.

Les compres del dissabte

No tot és negatiu als grans magatzems. Almenys pots trobar bones ofertes en música i cinema... Així que avui m'he gastat una quantitat raonable per tres pel.lícules importants. Molt importants:

"Scarface" de Howard Hawks, és a dir una de les pel.lícules més importants del cinema de gàngsters, dirigida per un dels millors directors de l'història, Howard Hawks, un d'aquests homes que tan poden fer comedia, com cine negre, com aventures, que sempre s'en surt molt bé. Recordem que "Scarface" va ser objecte d'un remake dirigit per l'inefable Brian De Palma, amb guió del no menys inefable Oliver Stone: "El precio del poder".

"El profesor chiflado" de Jerry Lewis. Que gran que és el Jerry Lewis, i no només pel seu talent com a còmic, sino també com a director. "El profesor chiflado" és una de les millors comèdies que jo hagi vist, i crec sincerament i sense por a exagerar que Lewis està a l'altura dels grans genis de l'història. En fi, només dir que Godard li té una gran admiració. Amb això està tot dit.

"Pajaritos y pajarracos" de Pier Paolo Pasolini. Un dia d'aquests analitzarem la carrera cinematogràfica de Pasolini, un dels grans mestres del cine italià. Sempre col.locat per darrera dels intocables com Fellini, però per mi a l'altura del millor. Pasolini sempre ha estat una de les meves debilitats. Tan quan fa cine neorrealista (a la seva manera), "Accattone" "Mamma Romma", cine difícil i críptic "Teorema", quan entra en la mitologia grega "Medea" "Edipo Rey", fa cants a la vida "Las mil y una noches" o és posa realment bèstia (amb raó) "Salò o los 120 días de Sodoma".
De fet, aquest "Uccelacci e uccellini" reuneix tots els Pasolinis. A més del seu sentit de l'humor, ajudat per dos personatges com Totó i Ninetto Davoli. Una de les grans pel.lícules del cineasta italià.
Vaja, que a vegades està bé anar als grans magatzems.

Peter Bogdanovich (6)

"The Last Picture Show" era una pel.lícula plena de dolor. Profunda i greu. En un auster blanc i negre. "Texasville" (1990) la seva continuació era tot el contrari. En color, molt divertida, i molt lleugera. Darrera de tota aquesta façana, per això, "Texasville" era tan dolorosa com la precedent. Potser el problema de "Texasville" és que Bogdanovich és va atrevir a rodar la seqüela de la seva pel.lícula més carismàtica. Això era un pecat per molta gent, atrevir-se a tocar un mite del cine modern. Prejudicis injustos. "Texasville" va ser un altre fracàs en la carrera de Bogdanovich, però segons la meva modesta opinió, no te res que envejar-li a "The Last Picture Show", desde una altre òptica Bogdanovich roda una joia.
És nota que darrera de "Texasville" hi ha un home que les ha passat de tots colors. "Texasville" està feta per un home que està de voltes de tot, i això ho podem veure en les relacions entre els personatges i l'aclaparador cinisme del cineasta.
Sí malament li van anar les coses amb aquest film, a Bogdanovich no li va anar millor en la seva següent obra: "¡Qué ruina de función!"(1992) ni tan sols és va estrenar a les nostres pantalles. Adaptació d'una popular obra de teatre. Per les nostres terres l'hem vista infinitat de vegades sota el nom de "Per davant i pel darrera" (el títol original és "Noises off", molt diferent a l'horrible traducció que va tenir aquí).
Però tot i que va anar directament als videoclubs, estem davant d'una magnífica comedia, que cumpleix a la perfecció les seves pretensions: que riem a més no poder. Se la pot acusar de ser excessivament teatral, però Bogdanovich aconsegueix una nova gran pel.lícula a la seva filmografía, aquí ajudat per un planter d'actors senzillament soberbi. Desde Michael Caine, a Denholm Elliot, o el seu peculiar alter ego John Ritter. Sí algú vol passar una hora i mitja plena de diversió, que no s'ho pensi dos vegades, aquest és el seu film.
"Esa cosa llamada amor" (1993) va ser durant molt de temps l'última pel.lícula que havia realitzat Bogdanovich (telefilms apart), fins que va arribar la més recent "The cat's meow" (que tampoc és va estrenar comercialment a les sales.
"Esa cosa llamada amor", tampoc va salvar financiarament a Bogdanovich. La pel.lícula tampoc va acabar de rutllar, i ben mirat és normal. Avui en dia funciones les comedies imbècils, funciona "American pie" o funciones les comedietes romàntiques tontetes... Així que és normal que aquesta comedia dramàtica ambientada a Nashville, amb molta música country, fracasés. És normal, perque els personatges eren humans i ens hi podiem sentir identificats. Una pel.lícula massa intel.ligent per funcionar a taquilla. Sí expliqués una història de joves, tens que tractar-los (als personatges i al públic) com si fossin curtets, i això Bogdanovich no ho va fer.
"Esa cosa llamada amor" és una pel.lícula senzilla, però diu unes quantes veritats sobre l'amor i l'amistat, sense cap afany de trascendencia, amb molt d'humor, i molta sensibilitat. També, evidentment és una de les últimes pel.lícules de River Phoenix. També tenim una encantadora Samantha Mathis, un entrenyable Delmot Mulroney, i atenció, una Sandra Bullock primerenca encantadora, i que probablement fa el millor paper de la seva carrera.
"Esa cosa llamada amor" és una d'aquestes pel.lícules a reivindicar (com tantes altres dins de la filmografia del cineasta de "Todos rieron"). Recomanable al 100%.

Peter Bogdanovich (5)

1985. Han passat 4 anys desde l'estrena de "Todos rieron" i de la tràgica mort de Dorothy Stratten. La carrera de Bogdanovich segueix en un moment difícil, però atenció, per fí ara li toca un èxit. Realment "Máscara" és una de les pel.lícules més fluixes de Bogdanovich. Aquesta història plena de bons sentiments, sobre la figura d'un pobre noi amb la cara malmesa, és plena de cursileria, una pel.lícula sensiblera, no sensible. La pel.lícula protagonitzada per Cher, Laura Dern, i Eric Stolz te una certa factura una mica televisa, i és en tot cas una de les pel.lícules més decepcionants de Bogdanovich. Però per ell, semblava obrir-se una escletxa de llum donat l'èxit que va tenir. Però només va ser un miratge, perque de fet, a partir d'aquí va començar la seva autèntica travessia del desert.
Si no diem obertament que "Máscara" és el seu pitjor títol, és perque la pel.lícula que va rodar a continuació va ser "Ilegalmente tuyo" (1987) amb Rob Lowe. Amb aquesta pel.lícula Bogdanovich va tornar sobre "Que me pasa, doctor?" però sense la gràcia que tenia aquella pel.lícula. Potser sigui aquest el moment més baix en la carrera del cineasta americà. Desde llavors els seus problemes per tirar endevant projectes és van multiplicar, i cap de les pel.lícules que va fer a continuació van tenir el més mínim èxit. Això sí, curiosament ara arribaria una altre època fructífera en qualitat.
Les 3 pel.lícules que rodaria a continuació eres extraordinaries i és situaven entre lo millor de la seva filmografia: "Texasville", "¡Que ruina de función!", i "Esa cosa llamada amor".

Peter Bogdanovich (4)

1979. Han passat 3 anys de "nickelodeon" i Bogdanovich torna a estrenar pel.lícula. Aquest cop fora de la industria. Bogdanovich comença a asumir el seu paper. "Saint Jack, el Rey de Singapur" ja està més a prop de la serie B de "Targets" que del cine més ambicions de per exempe "Nickelodeon". "Saint Jack" podria ser considerada la típica història d'un perdedor. Una espècie de Bogart als 70, i aventures a Singapur. Cine negre sota la mirada de la cinefilia de Bogdanovich, i sobretot una bonica història d'amistat. Amb fotografia de Robby Mueller, i protagonitzada per dos excel.lents actors: l'amic de John Cassavettes, Ben Gazzara, i Denholm Elliot. Els dos en aquesta història sobre la dignitat, l'amistat, bellament fotografiada, amb força sentit de l'humor, i amb un paper secundari pel propi director.
"Saint Jack" és una de les millors pel.lícules de Bogdanovich, poc coneguda, i que és mereix sens dubte una recuperació (que jo sàpiga encara no està en dvd). Aquesta pel.lícula no serà cap èxit comercial per Bogdanovich, però almenys el recupera en plena forma.
I després d'aquesta història negre, Bogdanovich torna a la comedia. "Todos rieron" (1981) tampoc serà un èxit en la filmografia del cineasta de "Texasville" però ens el torna a mostrar en plena forma. Però atenció, "Todos rieron" és una comedia, sí, però molt melancólica. Potser per la participació (de les últimes) de Audrey Hepburn (que va acabar la seva carrera, quines injusticies, amb Steven Spielberg), pel rostre de Ben Gazzara, i sobretot perque després del rodatge de la pel.lícula, una de les actriues i parella de Bogdanovich, Dorothy Stratten va morir a mans del seu ex-marit. La pel.lícula va dedicada a ella, i no és d'estranyar que revesteixi el film d'amargor. Que boniques són les escenes entre ella i John Ritter (un molt bon actor), sobretot el petó final.
"Todos rieron" tornava a mostrar el talent de Bogdanovich, un talent que es borraria una mica en el seu pròxim film "Máscara" que curiosament va ser un dels grans èxits comercials de la seva carrera...

Peter Bogdanovich (3)

"Una señorita rebelde" (1974), adaptació d'un llibre de Henry James, era una bona pel.lícula. Bogdanovich va fer una incursió en el cinema d'època amb la seva parella (en aquells temps) Cybill Shepherd, i s'en va sortir prou bé. "Una señorita rebelde" és mereix un notable de sobres, però va ser la primera pel.lícula de Bogdanovich que ja no va ser un èxit, i la que va començar a marcar el decliu del director de "Todos rieron". "Una señorita rebelde" sense ser la millor obra de Bogdanovich, mostrava el seu talent i ofici. Una agradable cinta.
De "At long last love"(1975) no puc dir molta cosa: no l'he vist. Posiblement sigui la pel.lícula més oculta de la seva filmografia, la més difícil de veure. Només puc dir que va ser un gran fracàs a taquilla. En aquesta ocasió Bogdanovich va fer una incursió en el musical més clàssic. El van ajudar alguns dels seus actors preferits: Cybill Shepherd, Burt Reynolds, Eileen Brennan o Madeline Kahn. Esperem que surti en dvd, o algun canal és decideixi a emetre aquesta pel.lícula que com a mínim te que resultar molt curiosa.
Bé, en aquests moments la carrera de Peter Bogdanovich és troba en un moment realment delicat: les seves dues darreres pel.lícules no han anat gens bé. El nou moviment de Bogdanovich és el més ambiciós fins llavors. Recrearà l'època del cine mut, basant-se en gent com Griffith o Allan Dawn. Entre el drama i la comedia, i evidentment l'homenatge cinèfil tan propi del cineasta. La pel.lícula és dira "Nickelodeon, así empezó Hollywood". Una altre vegada treballa amb amics com Burt Reynolds, Ryan O'neil, Tatum O'neil, o John Ritter. La pel.lícula més cara de Bogdanovich. La seva jugada per tornar a primera línea... i fracasa... però fracasa molt. "Nickelodeon" és un altre gran fracàs de Bogdanovich, la seva oportunitat per tornar a triomfar s'esfuma i a partir d'aquí li costarà molt seguir dirigint. Aquí comença a tenir problemes de veritat. En tot cas "Nickelodeon" és una bona pel.lícula, no és mereixia tan fracàs, però certament tampoc figura entre lo millor del seu director. Una altre agradable cinta, rodada amb el seu talent i ofici però que no acaba de trascendir.
Després d'aquest film que no va funcionar, però, Bogdanovich tornaria amb dos esplèndides pel.lícules (que tampoc va triomfar), que sí que figurarien entre les seves millors obres: "Saint Jack, el rey de Singapur" i "Todos rieron".

Ja és pot escoltar "Carnevisión"

El dilluns que ve ja surt a la venda el nou treball de Fernando Alfaro y Los Alienistas "Carnevisión". Aquest mateix dilluns ja és podrà descarregar gratuïtament desde el seu myspace, però desde aquest dilluns passat ja podem escoltar (també desde el seu myspace) totes les cançons que conformen el seu nou disc.
A la espera d'escoltar-lo en millors condicions ja podem treure algunes conclusions del nou treball de Alfaro. La primera és que no sona tan "Chucho" com diuen. Després de Koniec (un molt bon disc, però tot i això el més fluix d'Alfaro), "Carnevisión" ens porta l'Alfaro més amant del risc. Sí, te cançons transparents i directes, però també tenim l'Alfaro més visionari, el que se la juga, el més hermètic. "Los cuatro vientos" o "U la la la, que fácil és" són dos esplèndides cançons pop, però pel mig s'hi colen temes com "Que expulsado de la especie humana" (atenció a aquesta cançó) o sorpreses com "La muerte tostada por el sol"o "la hora de los verdugos", o cançons tan hipnòtiques com "Problemas de sueño", "Luz de gas"o "Con las manos en la sangre".
Cançons amb força, cançons com la crua "Silverio, tenor de la comarca". També trobem l'Alfaro més arriscat amb "La mancha interior" i un Alfaro que acaba el disc com només ell pot fer: "Su mano sobre la mía" i "Derringer derrengado".
Decidit torna el millor Fernando Alfaro.

Peter Bogdanovich (2)

El 1971 és l'hora de la pel.lícula més important en la carrera de Bogdanovich: "The Last Picture Show". Aquesta obra va portar el cineasta americà al cim de Hollywood, li van caure Oscars, el reconeixement de la crítica i del públic. Una pel.lícula generacional a l'altre extrem, per posar un exemple, de "American Graffiti" de George Lucas.
"The Last Picture Show" per això no és una pel.lícula fàcil. És una obra molt dura, i amb una gran carga de tristesa i amargor. A més, Bogdanovich va ser prou valent de rodar-la en un preciós blanc i negre. Aquest retrat d'un petit poble, i les aventures quotidianes dels seus habitants, la buidor existencial de tots ells, és difícil borrar de la memòria. Impossible oblidar-se d'aquell final amb Cloris Leachman i Timothy Bottom a la cuina, o tota l'història entre Ben Johnson i Ellen Burstyn: Dos moments de cinema en estat pur. Tot emoció.
20 anys després Bogdanvich s'atreviria a rodar la continuació d'aquesta obra tan mítica. Abandonant la gravetat, i agafant un to de "estic de voltes de tot", "Texasville" estava a l'altura de l'inolvidable "The Last Picture Show".
El èxit d'aquesta dura pel.lícula li va proporiconar a Bogdanovich el poder de fer el que li donés la gana, i durant un temps així va ser, i l'èxit el va seguir acompanyat.
El 1972 va rodar "¿Qué me pasa, doctor?" una esbojarrada comèdia amb Barbra Streisand i Ryan O'neil. La pel.lícula va tornar a aconseguir un gran èxit de crítica i de públic. Amb aquest film, Bogdanovich volia rendir homenatge a la comedia de Hollywood dels anys 30, i especialment a la magnífica "La fiera de mi niña" del seu amic Howard Hawks. I és que de fet, el mateix Bogdanovich explica que Hawks li va donar consells durant el rodatge de "¿Que me pasa doctor?". Especialment en lo que es referia als actors.
Certament "¿Que me pasa, doctor?" és una molt divertida pel.lícula, però tinc que dir que no figura entres les meves preferides del seu autor. Potser el fet de ser un homenatge tan clar juga a la seva contra, i tot i les rialles s'acaba convertint en un pastitx i punt. Tot i això és tracta d'una comedia molt ben dirigida i molt recomanable.
Bogdanovich va seguir en el món de la comèdia i a continuació se la va tornar a jugar. Va tornar al blanc i negre, és va situar a l'època de la depressió, va utilitzar una altre vegada al seu actor preferit (per aquella època) Ryan O'neil, i també a la seva filla Tatum O'Neil (que acabaria guanyant un Òscar) i va rodar "Luna de papel".
Si "¿Que me pasa, doctor" no acaba de ser una pel.lícula amb tota la personalitat de Bogdanovich, en aquesta ocasió si que ho va aconseguir. "Luna de papel" és una pel.lícula verdaderament divertida, amb moments antològics, però en tota la seva narració, hi ha una gran tristessa. "Luna de papel" és d'aquelles pel.lícules que et fan estar amb un somriure a la boca durant tota la seva projecció, però al final et deixen una sensació absolutament agredolça.
Tot i jugar-se-la una altre vegada amb el blanc i negre, "Luna de papel" va ser un altre èxit en aquesta primera etapa del director. A partir d'aquí la seva carrera va començar a decaure lentament. Això sí, aquesta baixada va ser a nivell comercial, no artístic.

Encara més Fassbinder en dvd

Segueix arribant més pel.lícules de Fassbinder en dvd. DeAPlaneta ens porta obres fins ara difícils de veure del cineasta alemany. Fins ara DeAPlaneta aquestes últimes setmanes ens havia portat:

- Rio das Mortes
- El soldado americano
- La ruleta china
- Katzelmacher
- El asado de satán
- El amor es más frío que la muerte

Ara, el 23 de maig, ens porta més pel.lícules de Fassbinder:

- Atención a esa prostituta tan querida
- Miedo al miedo
- Dios de la peste
- El viaje a Niklashausen

I recordem que a finals d'any, tindrem completa, la serie de televisió "Berlin Alexanderplatz".
Seguirem comentant les novetats més potents en dvd de cinema d'autor.

-

Philippe Garrel

Ja fa un temps Intermedio va editar en dvd "El nacimiento del amor" de Philippe Garrel. Garrel és un cineasta pràcticament desconegut a les nostres pantalles, i gràcies a Intermedio, a partir de l'11 de juny podrem disfrutar de quatre peçes de la seva filmografía:

- Salvaje inocencia
- El viento de la noche
- El corazón fantasma
- Les Amants réguliers

"Les amants réguliers" és la darrera obra que ha dirigit Garrel. Diuen que ve a ser una resposta radical a "Los soñadores" de Bertolucci. Un cop més, hem de dir que és una vergonya que aquestes propostes no trobin lloc a la cartellera.
Esperarem doncs, a l'11 de juny per descobrir el cinema de Garrel.

Peter Bogdanovich (1)

Hi han artistes caiguts en desgràcia. Un d'ells, hi ha pocs dubtes que és Peter Bogdanovich, així que no estarà gens malament repasar la seva filmografía. L'última pel.lícula estrenada de Bogdanovich a les nostres pantalles va ser "Esa cosa llamada amor", film del... 1993!!! Realment, no és que hagi fet gran cosa Bogdanovich. S'ha dedicat principalment a dirigir telefilms de tercera, o a explotar la seva faceta més cinèfila. El 2001 va dirigir "The cat's meow", pel.lícula alabada als Estats Units, però aquí va arribar directament en dvd. L'altre dia la vaig estar veient, i vaig confirmar que Bogdanovich és un dels grans. "The cat's meow" potser no està a l'altura de les seves grans pel.lícules, però es una obra que arriba sense problemes al notable alt.

Recordem que Bogdanovich va començar a ser crític de cinema (un molt bon crític de cinema) i va fer amistat amb gent de la talla de John Ford, Howard Hawks, o Orson Welles (imprescindible el llibre d'entrevistes "Ciudadano Kane"), actor i director teatral. Gràcies a Roger Corman (quants grans cineastes han començat amb ell?) va debutar en la direcció amb "Targets" (1968)aquí anomenada "El héroe anda suelto". Bogdanovich va aprofitar que Boris Karloff tenia dos dies més de contracte amb Corman, després d'haver participat a "El terror" i Corman va convençer a Bogdanovich de fer alguna cosa amb ell.
"Targets" barreja dos històries. Un vell actor de cinema al qual han de retre homenatge (evidentment Boris Karloff), i l'història d'un noi que mata a la seva familia i comença a matar gent amb la seva escopeta. Al final les dos històries coincidiran....
"Targets" és una pura pel.lícula de terror de serie B, plena d'encant, plena de moments inquietants, com per exemple l'últim pla (extraordinari) del film. Una excel.lent manera de treballar amb pocs elements, i pocs diners. És curiós, perque a la resta de la seva carrera Bogdanovich no tornaria al gènere de terror, tot i que també és cert que el cineasta americà a probat gairebé tots els gèneres.
"Targets" és una pel.lícua a reivindicar, i fins i tot hi ha qui diu que es tracta de la millor obra del seu director. Quan va dirigir aquest film, encara li esperava a Bogdanovich la fama més absoluta amb "The last picture show"...

La llegenda de "Los Planetas"

Estem de sort, segueix en marxa la llegenda de Los Planetas amb el seu nou LP, el magnífic "La leyenda del espacio" en un evident homenatge al disc de Camarón "La leyenda del tiempo".
El nou treball dels granadins els torna a posar primera fila. Després d'un treball tan dubitatiu com "Contra la ley de la gravedad" (tot i que contenia algun tema excel.lent), tornen els millors Planetas. S'ha parlat molt de la influència del flamenc en aquest nou treball, però el que ens trobem és el personal rock marca de la casa.
En aquest treball tenim lo millor de Los Planetas en tots els sentits. Hi ha els Planetas més arriscats i psicodèlics, i també tenim nou himnes de la banda, com segur que seran "Deseando una cosa" "Reunión en la cumbre" o el single "Alegrías del incendio". I curiosament, tot i que algunes músiques i lletres són populars, estan perfectament integrades en el seu univers, i alguns dels textos els podria haver firmat sense cap problema el mateix J.
Així doncs, Los Planetas deixen el nivell molt amunt. Realment estem davant d'un grup molt, molt, molt grans. Només una queixa: que en el llibret del disc no apareixin les lletres. I és que cantant J, sempre és millor tenir les lletres davant...
En resum, segueix la llegenda...

Freddie Francis

Perdó pel retard, però més val tard que mai. Ens ha deixat Freddie Francis, un dels grans directors de fotografia de l'història del cinema. També director de cinema, tot i que en aquest apartat no va acabar de destacar gaire. És la seva faceta menys coneguda, així que ja en parlarem un altre dia.
Freddie Francis va aconseguir dos oscars, amb "Sons and lovers" de Jack Cardiff, i per "La mujer del teniente francés". Va dirigir la fotografia de títols memorables, com per exemple el "Suspense" de Jack Clayton. Després d'uns anys dedicat a la seva faceta com a cineasta, va tornar a la fotografia amb una pel.lícula com "El hombre elefante" de David Lynch, amb qui va tornar a col.laborar a "Dune".
Destaquem també el seu treball a "El cabo del miedo" de Martin Scorsese, i també a una pel.lícula molt modesta, molt senzilla, però que jo sempre he trobar una obra molt emocionant i reivindicable. Va ser l'últim treball del cineasta Robert Mulligan "Verano en Louisiana".
I quina va ser la darrera pel.lícula de Francis? Doncs un altre cop amb David Lynch, en una altre obra mestre del director de Missoula: "Una història verdadera". No hi pot haver un final millor, amb la càmera pujant fins arribar a les estrelles.
Freddie Francis va morir a Londres el 17 de març a l'edat de 89 anys.

Festival de Cannes 2007

Ja tenim aquí els títols que aniran a la secció oficial del Festival de Cannes. Són aquests:

"My blueberry nights", de Wong Kar-Wai

"Auf der anderen seite", de Faith Akin

"Une vieille maîtresse", de Catherine Breillat

"No country for old men", dels germans Coen

"Zodiac", de David Fincher

"We own the night", de James Gray

"Les chansons d'amour", de Christophe Honore

"Mogari no mori", de Naomi Kawase

"Breath", de Kim Ki Duk

"Zavet", d'Emir Kusturica

"Milyang", de Lee Chang-Dong

"4 luni, 3 saptamini, si 2 zile", de Cristian Mungiu

"Tehilim", de Raphaël Nadjari

"Stellet Licht", de Carlos Reygadas

"Persèpolis", de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud

"The diving gell and the butterfly", de Julian Schnabel

"Import export", de Ulrich Seidl

"Alexandra", Alexander Sokurov

"Death proof", de Quentin Tarantino

"The man from London", de Bèla Tarr

"Paranoid Park", de Gus Van Sant

"Izgnanie", d'Andrey Zvyagintsev

Aquests són els títos que lluitaran per la Palma d'Or, però fora de competició també es podrà veure coses com "A mighty heart" de Michael Winterbottom, o la darrera pel.lícula de Michael Moore (que s'ha fet esperar) "Sicko". També veurem la segona pel.lícula de Jaime Rosales "La soledad" després de la seva primera magnífica pel.lícula (que ja és va poder veure a Cannes) "Las horas del día".

Programa doble

És una llàstima que ja no existeixin (o gairebé, als cines de Calella encara ho fan de vegadess) els programes dobles. Una solució es fer-lo tú mateix. T'en vas als Icaria, o als Verdi, tries dos pel.lícules i ja està. L'únic problema en això, és que et sortirà una mica car, però es el que hi ha...
També, però, pots fer-lo a casa teva, com vaig fer jo ahir. I realment no podia triar un programa doble millor per passar una tarda de diumenge. Atenció a les dos pel.lícules que vaig combinar:

Une femme est une femme, de Jean-Luc Godard. Un dels grans Godars dels anys 60, una pel.lícula una mica complicada de veure, però un cop més, un títol indispensable. Sí per exemple, a "Bande à part" Godard jugava amb el cine negre amb una mica de conya, aquí fa lo mateix amb el musical. De fet no hi ha gaire números musicals, però la utilització que Godard fa de la música ja és això. El que sorpren més d'aquesta pel.lícula (com de fet tot Godard) és la modernitat que despren. Quants directors en l'actualitat no matarien per fer una pel.lícula així? tan imaginativa i plena d'idees? Potser no és el millor Godard dels 60, però hi tenim totes les seves virtuts, i clar, tenim el plaer de veure una obra de la "Nouvelle Vague" en tota la seva esplendor. I clar, tenim Anna Karina. I, és clar, un cop més, toca enamorar-se d'ella. Hi ha algun cop d'evitar-ho? En fi, la conclusió és la mateixa que sempre que veig una pel.lícula del Godard. És un privilegiat, és un avançat a la seva època. Sí fa uns dies deiem Visca Resnais, avui diem Visca Godard.

Flesh for Frankenstein, de Paul Morrissey. Reconec que és una mica pervers, passar un diumenge veient aquesta pel.lícula, però.... m'ho vaig passar pipa!! Recordem una pel.lícula produïda per Andy Warhol, dirigida pel seu fidel Paul Morrissey (tot que hi ha qui diu, que no va dirigir el film ell), i l'inefable Joe D'Allessandro passejant per allà. I, és clar, lo millor, un Udo Kier, pel record... Ara, ha sortit en DVD tota aquesta colla de pel.lícules produïdes per Warhol. Jo recordo haver vist ja fa molt de temps el "Flesh", el "Trash" i tota la pesca. Recordo vagament, que no em van convencer gaire, i sobretot que em vaig aburrir força. Però aquesta relectura del mite de Frankenstein passat pel prisme d'aquesta gent, amb les seves gotes de erotisme, i sobretot el seus delirants tocs gores, m'han fet passar una molt bona estona.
I d'acord, no és una obra mestre, ni passarà a l'història del cinema, però no estaria bé més pel.lícules com aquesta? Perque el cinema s'ha tornat tan cobard i aburrit en algun dels seus gèneres? D'acord, estem davant d'un film, que en més d'un moment cau en el ridícul, però que carai, se la juga, i això està molt bé.

Bé, aquest ha estat el gran programa doble d'aquest diumenge. Un esplèndid Godard, i un delirant i divertidíssim producte de la factoria Warhol. Només faltava que m'hagués quedat despert per tornar a veure per La 2, aquella obra mestre de Truffaut "Las dos inglesas y el amor". Pel.lícula que no fa falta dir-ho, us recomano vivament (com el diumenge), com tot aquest cicle que La 2 dedica al cineasta francés.

El millor Alfaro

Primer de tot, disculpar-me, ja que tinc una mica abandonat el bloc. És questió de falta de temps, però intentaré seguir penjant entrades amb regularitat. D'aquí poquet ja comentaré una mica que em sembla la llista de les pel.lícules que van a Cannes. Llàstima perque la nova obra de Todd Haynes sobre Dylan, no hi anirà pas...
Però avui seré una mica pesat amb el nou disc de Fernando Alfaro "Carnevisión". Al seu myspace ja hi han 3 cançons penjades. La primera "Los cuatro vientos" prometia molt, "Uh la la la, que fácil és" també. Però ahir va penjar la tercera "Problemas de sueño", i amics meus, aquesta cançó ja són paraules majors. Amb aquesta cançó si que ja podem dir que torna el millor Alfaro, i a més, fa millors les altres dos cançons. Aquest "Carnevisión" promet molt, molt, molt...
Un parell de cosetes més relacionades amb el món de la música. Molt recomanable el nou de Los Planetas: "La leyenda del espacio" realment està a l'altura de lo millor del grup granadí. I com diu l'amiga de Deltebre, Noelia, en un comentari en un altre post sobre l'Alfaro, el 15 de maig nou disc de Rufus Wainwright, el magnífic autor de "Poses" o de les dos parts del "Want". El disc es dirà "Release the stars". Quines ganes d'escoltar-lo ja!!!

"Last days" arriba l'1 de juny

El meu amic Salvador Montalt (imprescindible el seu bloc www.vador.cat) m'envia un missatge amb una noticia llargament esperada: s'estrena "Last days" la ja penúltima pel.lícula de Gus Van Sant. La distribueix Vértigo, i han tardat una miqueta a estrenar-la. Com pot ser això? Davant de tantes pel.lícules escombraries, que obres d'un director tan important com Van Sant (agradi o no) tardin tan a estrenar-se es vergonyós. Estem parlant d'una pel.lícula, a més, que malgrat la seva duresa, pot resultar molt atractiva per l'espectador. Recordem que la pel.lícula tracta els últims dies en la vida de Kurt Cobain( el que havia estat líder de la gran banda "Nirvana"). Bé, de fet, en cap moment és diu que és tracti de la seva persona, però veient la pel.lícula queda claríssim.
"Last days" és una altre mostra del talent de Van Sant, que després de la seva desafortunada incursió a Hollywood, torna al cine més independent, més radical que mai. Recordem que anteriorment, Van Sant se l'havia jugat amb "Elephant", i "Gerry".
Tinc que dir que a mí, "Last days" no és la seva pel.lícula que més m'agrada, i de fet, d'aquestes tres últimes és la que trobo menys potent, però te uns quants moments memorables, i la seva jugada de absolut risc mereix ser aplaudida. En tot cas, quan la pel.lícula s'estreni, en parlarem més detingudament. Per cert, ara ja només faltaria que s'estrenés "The brown bunny" obra maleïda del inefalbe Vincent Gallo, i que per un servidor és magistral pel.lícula... Aquí queda el comentari.
D'altre banda una altre gran noticia pels fans de Gus Van Sant: al llarg d'aquest any s'editarà en DVD, la seva primera pel.lícula, la molt poc coneguda "Mala noche". Una esplèndida obra que ja porta el segell del seu peculiar director. Quan per fi surti a la venda, també parlarem d'aquest film underground, amateur, irresistible, i fins ara molt inaccesible.

Tristam Shandy

Amb les pel.lícules que he vist de Michael Winterbottom sempre em passa el mateix. Tinc la sensació que Winterbottom és queda a meitat de camí. Em passava amb "24 hour party people", amb "In this World" i també m'ha passat amb aquest "Tristam Shandy". Això sí, hi ha una excepció a aquesta regla. "9 songs" em sembla una molt bona pel.lícula. Una obra molt rodona.
I "Tristam Shandy"... bé, la pel.lícula comença molt bé, molt divertida, i el seu desenvolupament és notable, però cap a la part final, un comença a notar que Winterbottom no acaba de rematar l'història.
Però en tot cas, té coses divertidíssimes, alguns acudits memorables. I també alguns de francament vulgars: els títols de crèdits finals són una mica vergonyosos. I al mig de tota l'història tenim a Steven Coogan (un actor potser una mica sobrevalorat). Un actor sens dubte divertit, però que pot a arribar a cansar una mica. I tenim també, moltes referències cinèfiles. Algunes musicals: entre altres podem escoltar les músiques de "El contrato del dibujante" i "Ocho y medio", l'obra mestre felliniana. I moltes cites, com aquella divertida escena en que una de les ajudants de rodatge comença a parlar de Bresson i Fassbinder.
En resum, una bona pel.lícula que no acaba de rematar la jugada. Una altre mostra del indubtable talent de Winterbottom. Però igual que amb les seves anteriors obres, seguirem esperant (amb l'excepció ja comentada de "9 songs") la seva obra rodona.

Ha mort Luigi Comencini

El cineasta italià Luigi Comencini ens ha deixat als 90 anys. És una noticia molt trista. Comencini era d'aquells directors sense el prestigi d'un Fellini o un Visconti, però amb un grapat de pel.lícules molt destacables. En recomando particularment dos d'elles. La molt coneguda "Pan, amor y fantasía" i una de menys popular però igualment excel.lent. La tragicomedia negra "A caballo de un tigre" amb un genial Nino Manfredi. Comencini, al igual que gent com Mario Monicelli (que segueix fent films) ha fet gran el cine italià. Que descansi en pau.

El cineasta italià Luigi Comencini ens ha deixat als 90 anys. És una noticia molt trista. Comencini era un d'aquells directors sense el prestigi d'un Fellini o un Visconti, però amb un grapat de pel.lícules molt destacables. No era de l'aristocràcia del cinema italià, era com Mario Monicelli o Dino Risi, aquell director que ens oferia esplèndides comedies amb un gran rerefons social (també va tocar altrs gèneres). Potser la seva pel.lícula més popular era "Pan, amor y fantasía", una magnífica comedia, amb un genial Vittorio De Sica, i una guapíssima Gina Lollobrigida. Aquesta pel.lícula era tot un catàleg de les virtuts d'aquests artesans de la comedia. D'altre banda també tenia pel.lícules menys populars però igualment destacables. En destaco una: "A caballo de un tigre" amb un inconmensurable Nino Manfredi. Una comedia negríssima, i molt, molt trista. Una obra a recuperar.
Luigi Comencini mai tindrà el nom dels seus compatriotes més coneguts. Na ha estat mai un Fellini, ni un Rossellini, però com trobem a faltar pel.lícules com les que dirigia ell o el seu col.lega Mario Monicelli. Luigi Comencini, malgrat tot, era un dels grans.

Visca Alain Resnais!!!

A "Besos robados" del François Truffaut, un personatge deia: "Tots som excepcionals, tots som únics". Bé, clar que tenia raó, però hi ha gent que és única entre els únics. Un d'aquests és Alain Resnais. Jo ja tenia clar que Resnais era un geni. "Hiroshima mon amour", "El año pasado en Marienbad", "Providence", "On connait la chanson" o la irrepetible "Smoking / No smoking" només les podia fer un home amb un talent d'un altre món (com David Lynch, al qual jo li veig moltes influències de Resnais).
Aquests dies he pogut descobrir alguns dels títols que em faltaven del cineasta francés. "Mon oncle d'Amerique", "L'amour à mort", "Mélo" i "I want to go home". I en fí... 4 sensacionals pel.lícules. Valentes, arriscades, radicals: Molts cineastes actuals que van de moderns haurien d'apendre de Resnais.
És una llàstima que en els últims 25 anys només s'hagin estrenat dos pel.lícules d'ell: "Mon oncle d'Amerique" i "On connait la chanson". Al igual que amb el seu company de generació cinèfila Jacques Rivette, és lamentable el tractament que ha rebut de les nostres distribuïdores.
Seguirem parlant properament amb més calma d'aquest cineasta que segueix rodant i reinventant el cinema.

Torna Fernando Alfaro

Per un moment ens desviem del món del cinema i anem cap al de la música. Desde el bloc (magnífic) http://perrosfelices.blogspot.com ens informen dels nous moviments del cantant d'Albacete. És confirma que el seu nou projecte és dirà "Fernando Alfaro y los Alienistas" i tanmateix també és confirma que el disc es titularà "Carnevisión". Sortirà el 14 de maig, i contindrà 12 temes. Aquí tenim ja el tracklist del nou àlbum, tret dels amics de perros felices:

1. Los cuatro vientos
2. U la la la que fácil és
3. La muerte tostada por el sol
4. Problemas de sueño
5. Luz de gas
6. Con las manos en la sangre
7. La hora de los verdugos
8. Queda expulsado de la especie humana
9. Silverio, tenor de la comarca
10. La mancha en el interior
11. Su mano sobre la mía
12. Derringer derrengado

Esperem doncs ja aquesta nova aventura d'Alfaro. Estarà a l'altura? Segur que sí!!!

INLAND EMPIRE (2)

He tornat a veure "INLAND EMPIRE". Segueixo sense entendre gaire el que succeix en pantalla, però aquest cop, hi he vist molta lògica en l'història, i crec que ja vaig captant alguna cosa. Així que l'hauré de veure per tercera vegada, a veure si l'acabo de captar del tot... De totes maneres, em segueix semblant una autèntica obra mestre, una pel.lícula arribada d'un altre món, i que confirma a en Lynch (dic confirmar per dir alguna cosa, aquest home ja fa anys que és un geni) com una personalitat inabarcable. I seguint amb l'embolicada història que ens explica, realment crec que no fa falta que ens enterem gaire, tot i lo divertit de buscar teories. I quina serà la següent pel.lícula del Lycnh? Que es pot fer després d'una pel.lícula com INLAND EMPIRE?? Bé, a mi aquesta pel.lícula em supera, així que esperare una miqueta més per seguir-ne parlant....

Truffaut a La 2

Sempre és bó recuperar el cinema de François Truffaut. Potser les seves pel.lícules son les que més vegades he vist. Reconec que tinc una debilitat amb aquest cienasta francés. Ara sembla ser que La 2 li dedica un cicle. La setmana pasada van programar la inolvidable "Los 400 golpes", i aquesta setmana toca "Disparen al pianista".
És una excel.lent oportunitat per tornar a revisar les pel.lícules d'un dels principals integrants de la "nouvelle vague", o per descobrir-les per primera vegada. No se exactament quines pel.lícules formaran part d'aquest cicle, però m'imagino que seran bona part de les que estan editades en DVD. Sí és així, no ens podem perdre obres mestres com "Besos Robados" o "Las dos inglesas y el amor" (per citar un títol potser infravalorat, però que defineix perfectament el cinema de Truffaut), o per exemple la seva darrera pel.lícula, homenatge al cine negre, "Vivamente el domingo", poc coneguda, però igualment excel.lent.
Bé, aquí queda doncs aquesta recomanació. Seguirem parlant properament de François Truffaut.

"El jefe de todo esto" (Direktoren for det hele)

"El jefe de todo esto" (Direktoren for det hele)

Director: Lars Von Trier

Actors: Jens Albinus, Peter Gantzler, Fridrik Thor Fridiksson, Benedikt Erlingsoon, Iben Hjejle, Henrik Prip, Louise Mieritz, Mia Lyhne, Jean-Marc Barr, Casper Christensen, Sofie Grabok, Anders Hove.

Dinamarca, Suècia, França, 2006. 99 min. Color.


Ja tenim aquí la nova pel.lícula de l'enfant terrible Lars Von Trier. Aquest controvertit director, que o agrada desmesuradament o tot al contrari. A mí em el Von Trier em passa, que sempre divideixo la seva obra en dos. Primer tindriem la seva part epatant, aquella en que ens té que demostrar que es un geni. És el seu cinema (segons el meu parer) en que no és preocupa tan per l'història com per revolucionar el pati de butaques. Jo en aquesta categoria hi posaria "Europa" o "Los idiotas", pel.lícules amb evidents dosis de talent, però també amb dosis gegants de lo que menys m'agrada de Von Trier.
Però llavors hi ha el Von Trier, igual de innovador, però que és posa a fons a explicar una història. És el Von Trier de "Rompiendo las olas" o "Dogville".
I quin és el Von Trier de "El jefe de todo esto"?. És un Von Trier distés, que aposta per la comedia (a la seva manera), és a dir, amb molta mala llet. De fet, pot estranyar aquest canvi de rumb en la seva trajectòria, però Lars Von Trier, sempre ha estat una mica pallasso. Un gran bromista. Qué és sino "Cinco condiciones" sino una gran broma?
El cas és que a part de totes aquestes consideracions, "El jefe de todo esto" és una pel.lícula molt divertida, narrada pel prop Von Trier (que fins i tot fa una petita aparició al principi de la pel.lícula). I també hi ha el factor de risc i innovació. Aquest cop Lars Von Trier s'ha tret de la màniga el sistema Automavisión, un programa d'ordinador que li treu feina al director de fotografia, un sistema que tria els enquadraments aleatoriament. Una punyalada de Von Trier al cine d'autor? Un cop més jo em quedo en que tot és una enorme broma del director de "Rompiendo las olas", tan bromista com podia ser Luis Buñuel.
I com quedarà aquest film dins de la filmografia de Lars Von Trier? Com una pel.lícula modesta? Una comedieta? En tot cas, segurament no farà ombra a les seves obres majors, però la prefereixo uns quants cops més a "Europa" o "Los idiotas".
Una esplèndida pel.lícula.

"La ciencia del sueño" (La science des rêves)

"La ciencia del sueño" (La science des rêves)

Director: Michel Gondry

Actors: Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg, Alain Chabat, Miou Miou

França, 2006. 105 min. Color.


Certes pel.lícules és van a veure amb certa desgana, i al final et sorprenen de veritat. A vegades, potser, fins i tot és millor tenir alguns prejudicis amb alguns films, perque la pel.lícula els faci miques. "La ciencia del sueño" és per mi un d'aquests films. Em feia força mandra veure aquesta pel.lícula (la mateixa que podia tenir amb "Maria Antonieta"), però al final aquests prejudicis van caure fets miques. "La ciencia del sueño" t'atrapa sense problemes, tot i que es un d'aquests films que per les seves característiques depen molt de qui estiguin realitzades, perque poder resultar films insoportables. Aquesta aproximació al món dels somnis i de la realitat podria, sense problemes, resultar horrores... Però Gondry té el prou talent per escapar de tot això i oferir una obra original, fresca, divertida, imaginativa, amb un peculiar concepte del romanticisme, trista, vaja una pel.lícula arriscada, però finalment aconseguida.
Ajuda la manera en que Gondry mostra el món oníric del personatge principal, bonic i poètic, i ajuda evidentment una fantàstica Charlotte Gainsbourg (per cert, parlant de la filla del insigne Serge Gainsbourg, m'han entrat moltes ganes de tornar a veure "Love etc..." una molt bona pel.lícula francesa dels 90, de la qual en parlarem algun dia d'aquests).
Potser una de les poques coses que li grinyolen és la presencia d'Alan Chabat, que aporta al film un toc de comedia tonta i vulgar, en fi, aporta lo pitjo del cinema francés. També apareix en pantalla Miou Miou com la mare d'un Gael García Bernal (que per cert està excel.lent.)
"La ciencia del sueño" potser portarà la càrrega de ser la succesora de "Olvídate de mí", pel.lícula molt aplaudida i reconeguda. Potser alguns la criticaran que no sigui gaire profunda (i jo crec que encara que s'expliqui una història mínima es pot ser profund), i alguns també diran que acaba sent repetitiva. No ho sé, a mi "La ciencia del sueño" m'ha semblat una d'aquelles pel.lícules que t'arriben com un regalet inesperat. Una petita joia.

Todd Solondz al Cine Club Garbí de Malgrat

Bé, en Todd Solondz en persona no, però la seva última pel.lícula "Palíndromos"(Palindromes) sí.Aquesta nit, a les 22.30 al centre cultural tindrem aquest corrosiu i controvertit "Palíndromos". Feia temps que no teniem el director americà al cine-club. Ara ja fa uns anys, uns 5 o 6 si no m'equivoco. De fet ha estat de moment l'única pel.lícula que em fet d'ell, la magnífica "Happiness". És curiós perque tot i ser un títol de gran duresa (malgrat el seu humor), recordo que va ser un èxit de públic rotund. Va ser "Happiness" el cim creatiu de Solondz? És una pregunta una mica cruel, ja que de fet, era tan sols la seva tercera pel.lícula. Després va venir la desconcertant (però igualment excel.lent) "Storytelling" que aquí van traduïr, ni més ni menys que per "Cosas que no se olvidan". "Storytelling" va ser un Solondz una mica criticat, i mostrava una mica el principal problema que pot tenir aquest director: explicar sempre la mateixa història.
"Palíndromos" tot i que té l'evident segell del seu director, és desmarca una mica de les anteriors. Sí, és dura com les altres. És incómode. És una patada a la societat americana (només a la americana?) però és una pel.lícula força més accesible que les altres. Solondz és molt punyetero. A les altres pel.lícules sempre et posava contra la paret. Que feies en determinats moments? Riure o plorar? En aquest sentit "Happinees" en tenia un grapat d'aquestes estones incòmodes pel públic. "Palíndromos" podria establir un récord de incloure en una mateixa pel.lícula escenes dures de digerir pel públic.
"Palíndromos" és sobretot una sàtira imponent sobre els Estats Units, i una pel.lícula francament divertida. En aquest sentit, és una pel.lícula que entra molt bé al públic. També no està de més recordar, que a Solondz li va costar moltíssim posa en peu aquest projecte. No trobava gent que li produïs la pel.lícula, i se la va tenir que pagar de la seva butxaca. Un altre argument a favor d'aquest cineasta, que podem qualificar de independent de veritat, agradi o no, i no com tans altres directors i pel.lícules que porten l'etiqueta d' "indies" i res de res... Però bé, aquest és un tema que ja en parlarem en una altre ocasió.
Esperem, doncs, que aquesta nit, el públic que s'acosti al Cine Club, disfruti d'una pel.lícula tan "gamberra" com la que ens proposa Todd Solondz.

"The dust of time", el nou Theo Angelopoulos

Ja teniem ganes de saber més coses de la nova pel.lícula de Angelopoulos. En teoria el segon esgaló de la trilogia que va començar amb "Eleni". Ara ja sabem que no seran tres pel.lícules. Al final Angelopoulos haurà format un díptic. Veiem a la pàgina de Cameo (www.cameo.es) noves informacions d'aquesta pel.lícula.
El títol serà "The dust of time", seguirà amb els mateixos personatges de "Eleni" però diferents actors. Alguns dels quals ja havien format equip amb Angelopulos en experiències anteriors. Tenim Bruno Ganz, i també Harvey Keitel. La noia serà interpretada per Valeria Golino. També intervendrà Willem Dafoe.
La pel.lícula molt ambiciosa estarà rodada amb anglés, i serà una coproducció entre Itàlia, Grècia, França, Alemanya i Canadà. "The dust of time" ha tingut una gran producció, i en un principi la seva presentació hauria de tenir lloc al Festival de Cannes, però per culpa de problemas de postproducció, tot sembla indicar que la seva estrena tindrà lloc al Festival de Venecia.
En tot cas, tenim ja moltes ganes de veure la segona part d'aquest díptic que va començar de manera magnífica amb "Eleni".

Quines xorrades!

Quines coses que tenen alguns actors. Per bons que puguin ser, a vegades haurien de tenir la boca ben tancada. No només es cosa d'actors. Algun cop, hi ha algun director admirat que diu cada cosa, que pots arribar a pensar: "Aquest home és un geni?". També passa sovint amb músics, bons músics. I no se quina és la raó, però passa molt amb els actors espanyols. Tenen l'habilitat de dir grans tonteries sobre l'ofici d'actor. Recordo a la Paz Vega dramatitzan la seva interpretació a "Lucía y el sexo" i dient coses com: "M''he buidat completament amb aquest paper. Ara estic seca". Bé, no cito textualment, però més o menys anava així.
I aquest matí, m'he trobat amb Javier Bardem, en una entrevista al Periódico de Catalunya. Bardem, que ara s'ha convertit en l'última estrella solidaria (Com poden ser tan bones persones?), ha deixat anar una frase per l'història. Atenció:

"Actuar és un viatge cap a la bogeria amb bitllet de tornada. S'ha de perdre el control per tocar la corda de la creativitat. Des de la raó no es pot crear."

Que us sembla? Enrere queden les paraules de Marcello Mastroianni, que deia que per ell actuar era senzillament un joc. Un joc i prou.
Només dir per acabar, que a mi el Javier Bardem que m'agrada, és el dels principis. El de "Jamón, Jamón" o "Éxtasis". I que a mesura que han anat passant els anys i els papers, és indubtable que les pel.lícules a les quals ha participat han tingut cada cop més pes. Ha guanyat popularitat, i segurament diners. Però ho sento, per mí, el Bardem actor, ha perdut interés.

"María Antonieta" (Marie Antoinette)

"María Antonieta" (Marie Antoinette)

Directora: Sofia Coppola

Actors: Kirsten Dunst, Jason Schwartzman, Rip Torn, Judy Davis, Asia Argento, Marianne Faithfull, Steve Coogan

USA-França, 2006. 123 min. Color

Primer tinc que avisar que no sóc cap fan de Sofia Coppola. "Las vírgenes suicidas" no em va semblar res de l'altre món, i la moderneta (adjectiu que sembla inventat per definir a la filla del insigne Francis Ford) "Lost in translation" (per cert, pel.lícula artificial com poques) no em va emocionar precisament. Així que clar, tota la parafernalia que acompanyava "María Antonieta" espantava una mica. Que si la radical utilització de la música (moderna), que si la posada en escena, que si la controversia al Festival de Cannes...
Al final, un cop vista la pel.lícula, he tret algunes conclusions.
Començem. "María Antonieta" no m'ha semblat de cap manera una pel.lícula trencadora. La música (tan comentada per tothom!) encaixa bé amb les imatges. Tot i que sense veure la pel.lícula pugui semblar el contrari, la veritat es que no desentona gens. Això sí, a vegades, veient el film, tenia la sensació que més que necessitat per utilitzar aquest tipus de música, semblava més un capritx que la director és volia donar...
Seguim. També crec que la pel.lícula té, a estones, algun problema de ritme. A vegades la narració s'encalla una mica. I si enlloc de durar 2 llargues hores, Coppola hagués tallat, una mitja hora, potser hi hauria sortit guanyant.
Tota la pel.lícula està rodada amb molt bon gust. Tota? Bé, tota... Les escenes posteriors al naixament del primer fill de María Antonieta, que transcorren al refugi que li regala el rei... bé, són 5 minuts, que francament, semblen un anunci de colonia. Però un bon amic m'ha tranquilitzat. Aquests minutets segurament els haurà rodat el germanet de Sofia, Roman Coppola.
Més. Kirsten Dunst està molt bé en el seu paper. No és una actriu que a mi m'apassioni gaire, però a "María Antonieta" està esplèndida. Com en general la resta dels actors.
"María Antonieta" no m'ha apassionat, ni m'ha desagradat, tot i que de moment em sembla la millor pel.lícula de la seva jove directora. Però no estic gens d'acord amb els companys cinèfils que s'han quedat meravellats amb la tercera pel.lícula de Sofia Coppola.

"Las consecuencias del amor" (Le conseguenze dell'amore) als cines Méliès

Quan agafem la cartellera per veure quines son les estrenes més interesants de la semana, sempre hem de mirar també la programació dels cines Méliès. Sempre fan pel.lícules de visió obligada. Aquesta semana, sense anar més lluny tenim dos Fellinis d'altura: "Amarcord" i "Fellini 8 1/2". Dos extraordinaries pel.lícules que a més, han influït enormement algunes pel.lícules posteriors. Sense anar més lluny dos obres de Woody Allen. "Recuerdos" i "Dias de radio" surten d'aquelles dos pel.lícules del cineasta italià.
També podem veure la segona pel.lícula de Jim Jarmusch: "Extraños en el paraíso", pel.lícula cabdal del cinema independent americà. I és anys després el cinema independent ja no és el mateix...
Però el Méliès també recupera algunes pel.lícules actuals. Aquesta semana, per exemple, tenim "Las consecuencias del amor"(Le conseguenze dell'amore) de Paolo Sorrentino. Aquesta pel.lícula va provocar una certa polèmica al Festival de Cannes de fa dos anys. Aquesta és l'història d'un home que desideix desde fa 10 en un hotel sense mantenir cap relació amb ningú. No sabem res d'ell, només que cada cert temps, transporta una maleta plena de diners. Però un día coneix a una cambrera, i a la seva peculiar feina, les coses se li compliquen. Toni Servillo dona vida a tan extravant personatge. "Las consecuencias del amor" és una d'aquestes pel.lícules que els hi agrada jugar amb diferents gèneres. El cine negre, l'humor més absurd, i una peculiar història d'amor és donen la mà en aquesta història.
"Las consecuencias del amor" però, és una d'aquestes pel.lícules que o t'enganxes i t'agrada o directament la trobes ridícula. Amb algunes d'aquestes escenes que depen de quin sigui el teu estat d'ànim les trobes molt encertades, o absolutament lamentables... Per exemple la seva escena final. I és que aquesta pel.lícula no estaria tan lluny de per exemple el cinema dels germans Coen (que a mi personalment no m'atreu gaire), però amb més sentit.
En tot cas, no estaria gens malament per qui no hagi vist aquesta pel.lícula, anar als cines Méliès i recuperar-la. I si no t'agrada, doncs bé, vas a veure un Fellini o un Jarmusch de primera època i solucionada la tarda...

"Vivir su vida" (Vivre sa vie) en DVD

Hi han dvds que no podem deixar escapar de cap de les maneres. I molts d'ells formen part de l'excelent col.lecció "exclusivas fnac". El 15 de febrer és va editar ni més ni menys que "Vivir su vida"("Vivre sa vie"), una de les obres mestres dels primers anys de carrera del controvertit cineasta Jean-Luc Godard. Estem doncs, davant d'un Godard de primera època, és a dir, amb un cinema ple d'inventiva, de màgia, de poesia. Cinema transgressor de primera. Un cinema que avui en dia segueix sent tan innovador com el 1962. La pel.lícula està composta per 12 fragments, tots ells diferents entre sí, entre forma i to, i una pel.lícula evidentment molt centrada en la llavors dona de Godard, la meravellosa Anna Karina (quí no s'enamora d'aquesta dona quan la veu en una pel.lícula com aquesta?).
L'edició en dvd es molt completa. Dos discos. En el primer d'ells naturalment la pel.lícula, i les fitxes tècniques i artístiques. I atenció en el segon disc. Dos dels curtmetratges dels principis de Godard (és a dir, abans de la irrepetible "À bout de souffle"). "Charlotte o Veronique o todos los chicos se llaman Patrick" i "Charlotte y Jules". També per acabar d'arrodonir els extres s'inclou un documental anomenat "Vivir su vida" a on s'analitza l'obra mestre del director de "Pierrot le fou".
Vaja una gran ocasió per disfrutar del millor Godard.

Més Fassbinder en DVD

Estem de sort. Seguim recuperant part de l'immensa obra que va deixar en molt poquet temps l'imprescindible Rainer Werner Fassbinder. El 28 de març, DeAPlaneta llança 3 pel.lícules de les menys conegudes del cineasta alemany: "Katzelmacher", "El asado de Satán" i "El amor es más frío que la muerte", que complementaran una mica el que ja hi havia editat.
A més, també tenim la bona noticia que a finals d'any, Cameo editará la coneguda serie de Fassbinder "Berlin Alexanderplatz", en una edició de luxe, amb 6 discos i material extra. Una gran ocasió per reveure o tornar a veure una prestigiosa serie, que per molts està entre lo millor de Fassbinder.
Recordem també el que ja hi ha editat de Fassbinder. De Sherlock Films, teniem "Lola", "Un año con 13 lunas" i "La ansiedad de Veronika Voss". També es podien trobar les 3 pel.lícules en un pack, que incorporava un documental sobre la figura del director.
De les Exclusivas Fnac, teniem editat: "Effi Briest", "El matrimonio de Maria Braun", "El mercader de las cuatro estaciones", "El viaje a la felicidad de Mamá Kuster", "La ley del más fuerte", "Las amargas lágrimas de Petra Von Kant", "Querelle" i "Todos nos llamamos Alí".
I és que Fassbinder és un d'aquests directors que sempre hem de tenir presents.

Scorsese ja ha aconseguit el seu Òscar

Martin Scorsese ja pot respirar tranquil. Ja té el seu tan anhelat Òscar. Al final no formarà part del selecte grup de cineastes repudiats per la discutible estatueta, un club format per gent com Alfred Hitchcock, o Orson Welles. Està clar que Martin Scorsese ja feia temps que és mereixia aquest premi, i l'academia va tenir unes quantes ocasions immillorables per donar-li. "Taxi driver", "Toro salvaje", "Uno de los nuestros", "La edad de la inocencia" o "Casino" eren obres mestres que és mereixien qualsevol premi. Aquest rebuig de l'acadèmia al seu cine, debia afectar Scorsese de totes, totes. De fet, les seves últimes tres pel.lícules semblaven fetes per aconseguir l'Òscar. "Gangs of New York" es va estavellar, i la infravalorada "El aviador" li va tocar la mala sort de trobar-se en el camí a Clint Eastwood i la seva intocable (i potser una mica sobrevalorada) "Million Dollar Baby". Aquestes dos pel.lícules ja van aconseguir que uns quants fans del director de "After hours" es s'allunyessin una mica d'ell. La megalomania corria per on volia en aquestes dos obres. De totes maneres cap de les dos no és el desastre que tanta gent ha dit. Tot seguir ja ha vingut la pel.lícula que sembla haver rescatat Scorsese: "Infiltrados". Pel.lícula aplaudida fins i tot per la gent menys afina al cine d'Scorsese. I siguem clars, "Infiltrados" és un bon thriller i... ja està. Excel.lentment dirigit, amb uns deu minuts finals tensos de veritat. Però estem davant d'una pel.lícula que no està entre les 5 millors del seu director. Potser no estaria ni entre les 10. "Infiltrados" enganxa, però els personatges no tenen la càrrega de profunditat que si que tenen els de les altres pel.lícules citades d'Scorsese. I a la cinta també si troba a faltar la intensitat que sempre ofereix Scorsese. Sí, d'acord, és intensa, però ja ens entenem. Almenys s'ha de destacar l'interpretació de Leonardo Di Caprio, el qual sembla, per fi, plenament aprofitat per Scorsese. I a l'altre part de la balança interpretativa, jo suspendria un sobreactuat (com no) Jack Nicholson (Mare meva! De qui va ser idea la escena del cinema porno?).
Ara tocarà veure que farà Scorsese a partir d'ara. Sempre que mirem les noticies dels seus pròxims projectes, sempre veiem que te la idea de dirigir la biografia d'un gran personatge, aquest cop crec recordar que hi havia el projecte sobre algun dels presidents dels Estats Units...
Suposo que ja no podem esperar que Scorsese torni als seus orígens. En fi, després d'aquests "Infiltrados" estarem alerta a veure si recuperem el millor Scorsese.
De fet, no resulta gens estrany que l'Acadèmia de Hollywood hagi premiat aquesta cinta de Scorsese. Amb els gustos que gasten aquesta gens, és del tot normal que li hagin donat l'Òscar a una de les pel.lícules més fluixes de Martin Scorsese.

INLAND EMPIRE

"INLAND EMPIRE"

Director: David Lynch

Actors: Laura Dern, Jeremy Irons, Justin Theroux, Harry Dean Stanton, Karolina Gruszka.

USA-Polònia-França, 2006. 172 min. Color.

Per fi ha arribat, per fi la tenim aquí. Si hi ha una pel.lícula que estigués esperant amb ansietat, sens dubte era la nova obra de David Lynch. I casi bé per sorpresa, quan ens pensavem que no s'estrenaria mai, de sobte ha arribat la nova obra mestre (potser és aviat per dir-ho, però ens la jugarem) de David Lynch.
Ja sabiem que el cine de Lynch era d'un altre món, però es que "INLAND EMPIRE" és senzillament d'una altre galaxia. A la sortida del cinema, un es queda (almenys és el que em va passar a mi) sense paraules. Qué és pot dir d'una pel.lícula (pel.lícula és una paraula correcta per definir "INLAND EMPIRE"?) com aquesta? Res. Seguir en l'estat hipnòtic (ja sé que es una paraula tòpica) en el qual Lynch t'ha submergit durant 3 hores. I llavors, el primer que et ve el cap, és que senzillament, un, tardarà molt, però molt, ha tornara veure una pel.lícula així. Potser haurem d'esperar a que Lynch torni a estrenar per tenir aquestes sensacions.
"INLAND EMPIRE" evidentment es una pel.lícula 100% David Lynch, però encara va molt més enllà. Tots ens vam sorpendre amb la capacitat de Lynch per reinventar-se encara més a "Mulholland drive". Creiem que aquesta pel.lícula i "Carretera perdida" per exemple eren radicals de veritat... però aquí esta "INLAND EMPIRE" per recordar-nos, que mai més farem servir la paraula radical de qualsevol manera. Tan a "Mulholland drive" com per exemple "Carretera perdida" (per citar les dos obres que més relació puguin tenir amb aquesta nova pel.lícula), Lynch donava un pas endavant en la seva manera d'entendre el cinema. A "INLAND EMPIRE" n'ha donat uns quants.
Però estem davant d'una pel.lícula difícil, difícil de veritat. Potser te molta veure amb aquestes dos pel.lícules, però també l'hauriem d'alinear amb "Cabeza borradora", ja que desde ara pertany a la part més dura de la seva filmografia. En aquest sentit haurem de veure com responen els seus fans. Ja que jo tinc la teoria de que hi han dos fans del Lynch. Els que accepten el Lynch més normal (sí es que es pot dir normal a algunes pel.lícules del Lynch) i els qui per exemple els hi faria mandra veure "Cabeza borradora". Bé doncs tots aquells els qui faci mandra la seva primera pel.lícula, els hi farà igual de mandra veure l'última...
I clar, jo ara haurida de parlar de "INLAND EMPIRE" però no em vegi capacitat. Té algun sentit analitzar una obra així? És una pel.lícula que (per sort) s'ens escapa. Però és la proba definitiva (si es que feia falta) del talent del Lynch. La seva capacitat per trasportar-nos a altres mons, i no sortir indemnes. Desde el primer segon de pel.lícula Lynch te guanyada la partida. Només amb el títol de crédit que anuncia la pel.lícula. És tan poc temps, en realitat és tan senzill, però quan a la pantalla llegim INLAND EMPIRE ja no hi ha escapatòria, estàs en el món de Lynch, i ell farà de tú el que vulguis. I llavors venen els 10 primers minuts més potents que és recordin del cine contemporani. Aquest principi, es absolutament indefinible, i tan fascinant, que en fi... per que parlar... Sí Sam Fuller deia que una pel.lícula tenia que començar com un cop de puny, i llavors intentar seguir el ritme, aquí Lynch ens llança tal com de punt que ens deixa tumbats a la butaca del cine sense opció de aixecar-nos. De veritat que l'arrencada de la pel.lícula es memorable. Com memorable es veure aquella noia, Karolina Grusza, la "Lost girl" plorant davant del televisor. Per molt abstracte que sigui tot el que ens proposa Lynch, sempre ens aconsegueix emocionar-nos...
Però no. En realitat parlar d'una pel.lícula així, no serveix de gaire. "INLAND EMPIRE" no està feta perque en parlem, sino perque la veiem. Ara em d'estar contents, de que arrel del Festival de Venècia, Lynch es plantés i no volgués remuntar aquestas pel.lícula.
I en fi, si tota l'obra de Lynch, la pots veure una vegada i una altre, amb "INLAND EMPIRE" també. Sempre trobarem noves coses fascinants amb cada visió d'aquesta inabarcable pel.lícula. De veritat, una fita del cinema modern. Lynch en estat pur multiplicat per mil. I es que és una pel.lícula per tornar a veure una altre vegada, i una altre, perque David Lynch ha fet una obra d'art que no ens l'acabarem mai. En seguirem parlant.

El Quixot a Malgrat de Mar

Demà, el Cine Club Garbí de Malgrat ofereix ni més ni menys que "Honor de cavalleria" d'Albert Serra. La peculiar mirada que el director gironí va llançar sobre el text escrit per Cervantes. La pel.lícula inclassificable com poques ha tingut una gran repercussió crítica. I es que pocs cineastes actuals a les seves entrevistes, citen com si res gent com Robert Bresson i Pier Paolo Pasolini. Serra és cinèfil i es nota en la seva pel.lícula. És nota molt en les seves imatges la emprenta de Pasolini, sobretot en el treball dels actors (no tenen cap problema per que se'ls vegi com se'ls hi escapa el riure), i en el fet de treure tota l'èpica a aquesta història. En aquest sentit la pel.lícula té molt a veure amb aquelles dos meravelles de Pasolini "Edipo Re" i "Medea". Hi ha un moment particularment a on es veu com Serra li treu tota l'èpica a l'història. Aquell moment en que l'inefable Albert Pla li comença a fer-li preguntes. Li diu: "Explica alguna cosa, no?", i Sancho Panza contesta discretament: "Doncs mira, anem fent aventures". Un moment de com Serra es pren l'història. Naturalment estem parlant d'una pel.lícula d'aquestes que generen adhesions immediates i rebutjos totals. En tot cas, sempre que ens queixem de que per les nostres terres no és fa bon cinema, o no hi ha gent arriscada o que experimenti, tenim que celebrar que hi hagi un cineasta com Serra, i una pel.lícula com "Honor de cavalleria". Una obra que al igual que "La llegenda del temps" d'Isaaki Lacuesta, "Dies d'agost" de Marc Recha, dignifiquen el cinema fet aquí. Així doncs, demà toca anar a Malgrat a veure aquesta apassionant pel.lícula.

The Grissom Gang

"The Grissom Gang"

Director: Robert Aldrich

Actors: Kim Darby, Scott Wilson, Tony Musante, Robert Lansing, Connie Stevens, Irene Dailey, Wesley Addy, Joey Fate

Usa, 1971. 128 min. Color.

Robert Aldrich és un d'aquests cineastes relativament poc reconeguts, però amb un gran prestigi i reconeixement en determinats cercles cinèfils. Cineasta admirat per la "nouvelle vague", segurament la seva obra més coneguda sigui "El beso mortal", obra mestre del cine negre dels anys 50, i pel.lícula a la qual Quentin Tarantino li va fer un homenatge (o plagi?) a "Pulp Fiction".
Aldrich als començaments dels anys 70 va rodar una pel.lícula molt peculiar, aquesta "The Grissom gang", una barreja de thriller, un cert sentit de l'humor, i una peculiar història d'amor. Una pel.lícula que per les seves pròpies característiques no deixa de ser saludablement delirant. Una història sobre un segrest d'una noia rica, que va a parar a les mans de la familia Grissom, capitenajada per la mare (al igual que una altre obra clau del cine negre "Al rojo vivo". Però a la familia ningú te en compte que Slim Grissom, un dels fills, i un noi bastant desequilibrat s'acabarà enamorant d'ella.
A través de moments molt violents, altres amb un humor negre saludable, i la relació entre la noia i el fill desequilibrat, ens veiem atrapats en una obra d'aquestes que només pot sortir bé, si està dirigida per un gran director, i aquí es on Robert Aldrich combina armoniosament tots els elements que es porta entre mans, i ens acaba fascinant amb aquesta història. Amb moments molt bonics, com aquella culminació d'aquesta història d'amor, entre els dos personatges la nit abans de que la policia els descobreixi i acabi d'aquesta manera la seva relació.
"The grissom gang" es una molt bona pel.lícula, digna de ser reivindicada. Sens dubte, un excel.lent per Robert Aldrich.