"Promesas del este"

El següent pas de Cronenberg, després de "Una historia de violencia" ha seguit la línea d'aquella esplèndida pel.lícula. David Cronenberg ha tornat a fer una obra clàsica, extraordinariament dirigida(això no és cap sorpresa: Cronenberg sempre ha filmat molt bé). I amb aquesta pel.lícula Cronenberg per fi, ha estat acceptat per la majoria de la crítica i pel públic. Però un surt de veure aquesta pel.lícula amb un gust agredolç. "Promesas del este" la ha realitzat David Cronenberg, però sincerament, després de veure-la, algú ho diria? Ho deia Àlex Gorina a una crítica de la pel.lícula a la Guia del Ocio: Cronenberg ja és un director plenament respectat, però ha perdut algunes de les seves senyes d'identitat. Poques coses al llarg de la pel.lícula ens porten al món personal del director canadenc. Potser els crédits finals...
Això sí, com que Cronenberg és un mestre, ens regala algunes de les escenes més brutals de lo que portem de l'any, clar, aquí ens hem de recordar de la pallissa als banys turcs, viòlencia en estat cru.
Realment vaig sortir del cine molt desconcertat. Vaig veure una bona pel.lícula, però m'esperava més. De Cronenberg m'espero més. Vaig sortir amb la mateixa sensació que a "Existenz", tot i que aquella sí que era 100% personal (i fallida). Ara caldrà veure com seguirà la seva carrera el director de "Inseparables". Seguirà en aquesta línea clàssica? Esperem que no li acabi passant lo mateix que a Roman Polanski, perquè això ja sí que seria caure molt baix...
Quines coses, quan per fí un dels meus directors preferits aconsegueix una certa unanimitat crítica, a mí es quan em decepciona. Que torni el David Cronenberg de sempre

Vuit pel.lícules de Godard en dvd

Gran noticia. El 12 de setembre, el fnac treu a la venda a la seva col.lecció i a un preu raonable, 8 pel.lícules del mestre Godard. Vuit pel.lícules difícils de veure. Entre aquestes obres que sortiran, tenim una mica de tot. Algunes de les seves més emblemàtiques pel.lícules dels 60 ("Pierrot le fou"), algunes prestigioses dels 80 ("Pasión"), i també alguna dels 90 ("Helas pour moi").

Aquests son els títols:



Made in U.S.A

Pierrot le fou

Helas pour moi

Nombre: Carmen

Lemmy contra Alphaville

Pasión

El soldadito

Detective

Tots ells aniran acompanyats d'alguns extres. Una gran ocasió per seguir disfrutant de la inacabable filmografia de Godard.

Ingmar Bergman

Ingmar Bergman és el meu director preferit: així de clar. Els meus començaments amb el director suec van ser una mica difícils. Les primeres obres seves que vaig veure són les més prestigioses: "El séptimo sello", "Fresas salvajes", "El manantial de la donzella" o "Un verano con Monika". Em van agradar molt les obres d'aquell cineasta que se suposava que era tan important, però no em van apassionar. Va passar el temps, i va arribar la pel.lícula clau, la que em va introduir de ple en el cinema de Bergman: "De la vida de las marionetas". I no va ser fàcil. El primer cop que vaig veure aquest film, vaig parar al cap de tres quarts d'hora, la pel.lícula s'em va fer molt angoixant, en aquells moments vaig començar a pensar que Bergman i jo no seriem gaire amics. Però al cap d'unes setmanes, vaig tornar a posar-me el vídeo de aquella pel.lícula i va cambiar tot. "De la vida de las marionetas" em va semblar una obra fascinant absolutament, una obra mestre d'aquestes que trastoquen com cap més. I a partir de llavors la fascinació per l'obra del cineasta suec va anar cap amunt. Va arribar la inigualable "Persona" (com una persona humana pot fer una pel.lícula així?), "Gritos y susurros", "Los comulgantes", "El silencio", "Fanny y Alexander", "La hora del lobo", "Pasión", "Sonrisas de una noche de verano". I es que Bergman té una de les llistes més impressionants d'obres mestres. I fins i tot després de la seva retirada ens va seguir regalant pel.lícules per a TV magnífiques: "En presencia de un clown", "Después del ensayo", i és clar la seva última pel.lícula "Saraband", una obra d'una bellesa total, incomparable en el cinema d'avui en dia.
També gràcies al Dvd, hem recuperat les seves primeres obres, per comprovar que als seus inicis ja estava el talent en brut de Bergman, un director que ha reinventat el cinema. Un home que ha portat el cinema a unes cotes d'expressivitat increïbles.
Reconec que jo encara esperava que Bergman ens regales alguna altre pel.lícula. Però aquest home que estava obsessionat amb la mort ens ha deixat. Tenia 89 anys.
Però no ens podem queixar. La filmografia que ens ha deixat, ens pot tenir ocupats molt i molt de temps. I és igual quantes vegades vegem "Persona", sempre ens semblarà una nova pel.lícula. Ens podem capbussar per sempre dins de les seves obres i veure noves troballes.
Ingmar Bergman ja no hi és, però encara que soni a tòpic, la veritat és que per sort, sempre tindrem les seves pel.lícules.
Bergman forever.

Ha mort Michelangelo Antonioni

Quina setmana que portem. El dilluns Ingmar Bergman, i ahir Michelangelo Antonioni. Una noticia que per força posa trist a tot cinèfil. És curiós, perque Bergman i Antonioni en els últims anys tenien algun punt en comú. Els dos, durant força temps van estar una mica marginats per un cert sector cinèfil que els titllava de pesats i aburrits. Amb el temps Bergman ha tornat al seu pedestal i, realment és molt difícil discutir els seus enormes mérits.
També és difícil discutir el geni del director italià, però Antonioni, sembla una mica més marginat que Bergman. He sentit molt la mort del cineasta italià, però també he de dir que mai he estat un admirador de la seva obra.
Sempre que puc veure una pel.lícula d'Antonioni la miro, intentant entrar en el seu particular univers. Algun cop ho he aconseguit, com per exemple al principi i al final de "El eclipse" (tot i que tota la part central del film la trobo tremendament aburrida). Altres cops m'he sentit totalment al marge, "El desierto rojo". Algun cop m'he fascinat absolutament "Blow up", i una de les que més m'agrada és la primera de totes "Crónica de un amor". I potser és la que més m'agrada perque és la més normal...
Ara estaria bé que la televisió s'enrecordés del cineasta italià i programés pel.lícules d'ell, en especial "La aventura" que potser és la seva obra més mítica, i també de les més difícils de veure.
Sí, no m'agrada Antonioni, però cada cop que pugui veure un film seu, ho tornaré a intentar...

Ha mort Ingmar Bergman

A l'edat de 89 anys, ens ha deixat el mestre de mestres. El meu cineasta preferit ha mort aquest dilluns. Descansi en pau

"Mala noche"

L'estiu té aquestes coses. De cop i volta ens arriben dos pel.lícules de Gus Van Sant, que ja ens pensaven que no s'estrenarien mai. D'una banda, ja fa unes setmanes va arribar la seva penúltima obra "Last days" sobre els últims dies de vida de Kurt Cobain. La rebuda de "Last day" com era previsible ha tingut un gran èxit crític, però una molt pobre rebuda per part del públic. Ara, el dia 20 de juliol, ens arribarà ni més ni menys la primera pel.lícula dirigida per Gus Van Sant: "Mala noche" rodada el 1986.
"Mala noche" pertany a l'època en que el cine independent americà tenia sentit. Està rodada el mateix any en que Jarmusch va rodar el seu "Down by law" i ja ens mostra les constants que dominaran l'obra de Van Sant.
"Mala noche" és una pel.lícula rodada en blanc i negre (amb breus moments en color), una obra marginal, que ens explica una història de desig, un amor impossible. Un amor que sent un jove de Portland cap a un immigrant mexicà. Estem parlant d'una pel.lícula imperfecte, però les seves imperfecions són el que la fan més apassionant. Amb una estètica irresistible, i una tristesa que envolta aquest film un pèl sòrdid.
Tot Van Sant ja està en aquesta primera obra. Després ja vindria un Van Sant encara més superlatiu a "Drugstore Cowboy" i un de més arriscat a "Mi Idaho privado". També vindria un Van Sant fallit a "Even cowgirls get the blues", el comercial i tou de l'etapa Hollywood, i el renascut Van Sant experimental de "Elephant", "Gerry", "Last days" i la de moment última pel.lícula "Paranoid Park".
De moment, és una cita obligada, anar en aquest estiu a veure la seva excel.lent primera pel.lícula: "Mala noche".

"La maman et le putain"

"La maman et le putain" és d'aquelles pel.lícules que un cop es veuen, ja no es poden oblidar mai més. Dirigida per Jean Eustache el 1973, vindria ser l'última parada de la "Nouvelle Vague". Una pel.lícula de 3 hores i 30 minuts, rodada en blanc i negre, en 16 mil.limetres, amb 3 personatges parlant tota l'estona. Una pel.lícula que tot i la seva durada és fa curta, una pel.lícula sobre els sentiments com poques vegades s'hagin rodat, una reflexió sobre el maig del 1968, una pel.lícula que també reuneix el millor de cineastes com Rohmer i Truffaut, dels quals Eustache en beu força. Però "La maman et le putain" no és un pastitx ni molt menys, és una obra molt original. Al igual que amb el cas Jean Vigo, ens quedarem amb les ganes de saber quines meravelles més hauria rodat Eustache, que és va suïcidar el 1981, als 43 anys. Només va rodar 2 llargmetratges, uns quants mitgmetratges, i curts.
Protagonitzada per Bernardette Lafont i el carismàtic Jean-Pierre Léaud, "La maman et le putain" és una obra esencial, una obra mestre que amb el pas dels anys no ha perdut res, tot el contrari, s'ha erigit en tot un monument del cinema dels anys 70.
Tristament, "La maman et le putain" és una pel.lícula difícil de veure. No està disponible en Dvd, ni és passa per les teles (fa anys canal plus la va oferir). A veure si algú s'anima a treure-la, i tots podem disfrutar d'aquesta obra mestre en condicions.