Estem de sort. Seguim recuperant part de l'immensa obra que va deixar en molt poquet temps l'imprescindible Rainer Werner Fassbinder. El 28 de març, DeAPlaneta llança 3 pel.lícules de les menys conegudes del cineasta alemany: "Katzelmacher", "El asado de Satán" i "El amor es más frío que la muerte", que complementaran una mica el que ja hi havia editat.
A més, també tenim la bona noticia que a finals d'any, Cameo editará la coneguda serie de Fassbinder "Berlin Alexanderplatz", en una edició de luxe, amb 6 discos i material extra. Una gran ocasió per reveure o tornar a veure una prestigiosa serie, que per molts està entre lo millor de Fassbinder.
Recordem també el que ja hi ha editat de Fassbinder. De Sherlock Films, teniem "Lola", "Un año con 13 lunas" i "La ansiedad de Veronika Voss". També es podien trobar les 3 pel.lícules en un pack, que incorporava un documental sobre la figura del director.
De les Exclusivas Fnac, teniem editat: "Effi Briest", "El matrimonio de Maria Braun", "El mercader de las cuatro estaciones", "El viaje a la felicidad de Mamá Kuster", "La ley del más fuerte", "Las amargas lágrimas de Petra Von Kant", "Querelle" i "Todos nos llamamos Alí".
I és que Fassbinder és un d'aquests directors que sempre hem de tenir presents.
martes, 27 de febrero de 2007
Scorsese ja ha aconseguit el seu Òscar
Martin Scorsese ja pot respirar tranquil. Ja té el seu tan anhelat Òscar. Al final no formarà part del selecte grup de cineastes repudiats per la discutible estatueta, un club format per gent com Alfred Hitchcock, o Orson Welles. Està clar que Martin Scorsese ja feia temps que és mereixia aquest premi, i l'academia va tenir unes quantes ocasions immillorables per donar-li. "Taxi driver", "Toro salvaje", "Uno de los nuestros", "La edad de la inocencia" o "Casino" eren obres mestres que és mereixien qualsevol premi. Aquest rebuig de l'acadèmia al seu cine, debia afectar Scorsese de totes, totes. De fet, les seves últimes tres pel.lícules semblaven fetes per aconseguir l'Òscar. "Gangs of New York" es va estavellar, i la infravalorada "El aviador" li va tocar la mala sort de trobar-se en el camí a Clint Eastwood i la seva intocable (i potser una mica sobrevalorada) "Million Dollar Baby". Aquestes dos pel.lícules ja van aconseguir que uns quants fans del director de "After hours" es s'allunyessin una mica d'ell. La megalomania corria per on volia en aquestes dos obres. De totes maneres cap de les dos no és el desastre que tanta gent ha dit. Tot seguir ja ha vingut la pel.lícula que sembla haver rescatat Scorsese: "Infiltrados". Pel.lícula aplaudida fins i tot per la gent menys afina al cine d'Scorsese. I siguem clars, "Infiltrados" és un bon thriller i... ja està. Excel.lentment dirigit, amb uns deu minuts finals tensos de veritat. Però estem davant d'una pel.lícula que no està entre les 5 millors del seu director. Potser no estaria ni entre les 10. "Infiltrados" enganxa, però els personatges no tenen la càrrega de profunditat que si que tenen els de les altres pel.lícules citades d'Scorsese. I a la cinta també si troba a faltar la intensitat que sempre ofereix Scorsese. Sí, d'acord, és intensa, però ja ens entenem. Almenys s'ha de destacar l'interpretació de Leonardo Di Caprio, el qual sembla, per fi, plenament aprofitat per Scorsese. I a l'altre part de la balança interpretativa, jo suspendria un sobreactuat (com no) Jack Nicholson (Mare meva! De qui va ser idea la escena del cinema porno?).
Ara tocarà veure que farà Scorsese a partir d'ara. Sempre que mirem les noticies dels seus pròxims projectes, sempre veiem que te la idea de dirigir la biografia d'un gran personatge, aquest cop crec recordar que hi havia el projecte sobre algun dels presidents dels Estats Units...
Suposo que ja no podem esperar que Scorsese torni als seus orígens. En fi, després d'aquests "Infiltrados" estarem alerta a veure si recuperem el millor Scorsese.
De fet, no resulta gens estrany que l'Acadèmia de Hollywood hagi premiat aquesta cinta de Scorsese. Amb els gustos que gasten aquesta gens, és del tot normal que li hagin donat l'Òscar a una de les pel.lícules més fluixes de Martin Scorsese.
Ara tocarà veure que farà Scorsese a partir d'ara. Sempre que mirem les noticies dels seus pròxims projectes, sempre veiem que te la idea de dirigir la biografia d'un gran personatge, aquest cop crec recordar que hi havia el projecte sobre algun dels presidents dels Estats Units...
Suposo que ja no podem esperar que Scorsese torni als seus orígens. En fi, després d'aquests "Infiltrados" estarem alerta a veure si recuperem el millor Scorsese.
De fet, no resulta gens estrany que l'Acadèmia de Hollywood hagi premiat aquesta cinta de Scorsese. Amb els gustos que gasten aquesta gens, és del tot normal que li hagin donat l'Òscar a una de les pel.lícules més fluixes de Martin Scorsese.
lunes, 26 de febrero de 2007
INLAND EMPIRE
"INLAND EMPIRE"
Director: David Lynch
Actors: Laura Dern, Jeremy Irons, Justin Theroux, Harry Dean Stanton, Karolina Gruszka.
USA-Polònia-França, 2006. 172 min. Color.
Per fi ha arribat, per fi la tenim aquí. Si hi ha una pel.lícula que estigués esperant amb ansietat, sens dubte era la nova obra de David Lynch. I casi bé per sorpresa, quan ens pensavem que no s'estrenaria mai, de sobte ha arribat la nova obra mestre (potser és aviat per dir-ho, però ens la jugarem) de David Lynch.
Ja sabiem que el cine de Lynch era d'un altre món, però es que "INLAND EMPIRE" és senzillament d'una altre galaxia. A la sortida del cinema, un es queda (almenys és el que em va passar a mi) sense paraules. Qué és pot dir d'una pel.lícula (pel.lícula és una paraula correcta per definir "INLAND EMPIRE"?) com aquesta? Res. Seguir en l'estat hipnòtic (ja sé que es una paraula tòpica) en el qual Lynch t'ha submergit durant 3 hores. I llavors, el primer que et ve el cap, és que senzillament, un, tardarà molt, però molt, ha tornara veure una pel.lícula així. Potser haurem d'esperar a que Lynch torni a estrenar per tenir aquestes sensacions.
"INLAND EMPIRE" evidentment es una pel.lícula 100% David Lynch, però encara va molt més enllà. Tots ens vam sorpendre amb la capacitat de Lynch per reinventar-se encara més a "Mulholland drive". Creiem que aquesta pel.lícula i "Carretera perdida" per exemple eren radicals de veritat... però aquí esta "INLAND EMPIRE" per recordar-nos, que mai més farem servir la paraula radical de qualsevol manera. Tan a "Mulholland drive" com per exemple "Carretera perdida" (per citar les dos obres que més relació puguin tenir amb aquesta nova pel.lícula), Lynch donava un pas endavant en la seva manera d'entendre el cinema. A "INLAND EMPIRE" n'ha donat uns quants.
Però estem davant d'una pel.lícula difícil, difícil de veritat. Potser te molta veure amb aquestes dos pel.lícules, però també l'hauriem d'alinear amb "Cabeza borradora", ja que desde ara pertany a la part més dura de la seva filmografia. En aquest sentit haurem de veure com responen els seus fans. Ja que jo tinc la teoria de que hi han dos fans del Lynch. Els que accepten el Lynch més normal (sí es que es pot dir normal a algunes pel.lícules del Lynch) i els qui per exemple els hi faria mandra veure "Cabeza borradora". Bé doncs tots aquells els qui faci mandra la seva primera pel.lícula, els hi farà igual de mandra veure l'última...
I clar, jo ara haurida de parlar de "INLAND EMPIRE" però no em vegi capacitat. Té algun sentit analitzar una obra així? És una pel.lícula que (per sort) s'ens escapa. Però és la proba definitiva (si es que feia falta) del talent del Lynch. La seva capacitat per trasportar-nos a altres mons, i no sortir indemnes. Desde el primer segon de pel.lícula Lynch te guanyada la partida. Només amb el títol de crédit que anuncia la pel.lícula. És tan poc temps, en realitat és tan senzill, però quan a la pantalla llegim INLAND EMPIRE ja no hi ha escapatòria, estàs en el món de Lynch, i ell farà de tú el que vulguis. I llavors venen els 10 primers minuts més potents que és recordin del cine contemporani. Aquest principi, es absolutament indefinible, i tan fascinant, que en fi... per que parlar... Sí Sam Fuller deia que una pel.lícula tenia que començar com un cop de puny, i llavors intentar seguir el ritme, aquí Lynch ens llança tal com de punt que ens deixa tumbats a la butaca del cine sense opció de aixecar-nos. De veritat que l'arrencada de la pel.lícula es memorable. Com memorable es veure aquella noia, Karolina Grusza, la "Lost girl" plorant davant del televisor. Per molt abstracte que sigui tot el que ens proposa Lynch, sempre ens aconsegueix emocionar-nos...
Però no. En realitat parlar d'una pel.lícula així, no serveix de gaire. "INLAND EMPIRE" no està feta perque en parlem, sino perque la veiem. Ara em d'estar contents, de que arrel del Festival de Venècia, Lynch es plantés i no volgués remuntar aquestas pel.lícula.
I en fi, si tota l'obra de Lynch, la pots veure una vegada i una altre, amb "INLAND EMPIRE" també. Sempre trobarem noves coses fascinants amb cada visió d'aquesta inabarcable pel.lícula. De veritat, una fita del cinema modern. Lynch en estat pur multiplicat per mil. I es que és una pel.lícula per tornar a veure una altre vegada, i una altre, perque David Lynch ha fet una obra d'art que no ens l'acabarem mai. En seguirem parlant.
Director: David Lynch
Actors: Laura Dern, Jeremy Irons, Justin Theroux, Harry Dean Stanton, Karolina Gruszka.
USA-Polònia-França, 2006. 172 min. Color.
Per fi ha arribat, per fi la tenim aquí. Si hi ha una pel.lícula que estigués esperant amb ansietat, sens dubte era la nova obra de David Lynch. I casi bé per sorpresa, quan ens pensavem que no s'estrenaria mai, de sobte ha arribat la nova obra mestre (potser és aviat per dir-ho, però ens la jugarem) de David Lynch.
Ja sabiem que el cine de Lynch era d'un altre món, però es que "INLAND EMPIRE" és senzillament d'una altre galaxia. A la sortida del cinema, un es queda (almenys és el que em va passar a mi) sense paraules. Qué és pot dir d'una pel.lícula (pel.lícula és una paraula correcta per definir "INLAND EMPIRE"?) com aquesta? Res. Seguir en l'estat hipnòtic (ja sé que es una paraula tòpica) en el qual Lynch t'ha submergit durant 3 hores. I llavors, el primer que et ve el cap, és que senzillament, un, tardarà molt, però molt, ha tornara veure una pel.lícula així. Potser haurem d'esperar a que Lynch torni a estrenar per tenir aquestes sensacions.
"INLAND EMPIRE" evidentment es una pel.lícula 100% David Lynch, però encara va molt més enllà. Tots ens vam sorpendre amb la capacitat de Lynch per reinventar-se encara més a "Mulholland drive". Creiem que aquesta pel.lícula i "Carretera perdida" per exemple eren radicals de veritat... però aquí esta "INLAND EMPIRE" per recordar-nos, que mai més farem servir la paraula radical de qualsevol manera. Tan a "Mulholland drive" com per exemple "Carretera perdida" (per citar les dos obres que més relació puguin tenir amb aquesta nova pel.lícula), Lynch donava un pas endavant en la seva manera d'entendre el cinema. A "INLAND EMPIRE" n'ha donat uns quants.
Però estem davant d'una pel.lícula difícil, difícil de veritat. Potser te molta veure amb aquestes dos pel.lícules, però també l'hauriem d'alinear amb "Cabeza borradora", ja que desde ara pertany a la part més dura de la seva filmografia. En aquest sentit haurem de veure com responen els seus fans. Ja que jo tinc la teoria de que hi han dos fans del Lynch. Els que accepten el Lynch més normal (sí es que es pot dir normal a algunes pel.lícules del Lynch) i els qui per exemple els hi faria mandra veure "Cabeza borradora". Bé doncs tots aquells els qui faci mandra la seva primera pel.lícula, els hi farà igual de mandra veure l'última...
I clar, jo ara haurida de parlar de "INLAND EMPIRE" però no em vegi capacitat. Té algun sentit analitzar una obra així? És una pel.lícula que (per sort) s'ens escapa. Però és la proba definitiva (si es que feia falta) del talent del Lynch. La seva capacitat per trasportar-nos a altres mons, i no sortir indemnes. Desde el primer segon de pel.lícula Lynch te guanyada la partida. Només amb el títol de crédit que anuncia la pel.lícula. És tan poc temps, en realitat és tan senzill, però quan a la pantalla llegim INLAND EMPIRE ja no hi ha escapatòria, estàs en el món de Lynch, i ell farà de tú el que vulguis. I llavors venen els 10 primers minuts més potents que és recordin del cine contemporani. Aquest principi, es absolutament indefinible, i tan fascinant, que en fi... per que parlar... Sí Sam Fuller deia que una pel.lícula tenia que començar com un cop de puny, i llavors intentar seguir el ritme, aquí Lynch ens llança tal com de punt que ens deixa tumbats a la butaca del cine sense opció de aixecar-nos. De veritat que l'arrencada de la pel.lícula es memorable. Com memorable es veure aquella noia, Karolina Grusza, la "Lost girl" plorant davant del televisor. Per molt abstracte que sigui tot el que ens proposa Lynch, sempre ens aconsegueix emocionar-nos...
Però no. En realitat parlar d'una pel.lícula així, no serveix de gaire. "INLAND EMPIRE" no està feta perque en parlem, sino perque la veiem. Ara em d'estar contents, de que arrel del Festival de Venècia, Lynch es plantés i no volgués remuntar aquestas pel.lícula.
I en fi, si tota l'obra de Lynch, la pots veure una vegada i una altre, amb "INLAND EMPIRE" també. Sempre trobarem noves coses fascinants amb cada visió d'aquesta inabarcable pel.lícula. De veritat, una fita del cinema modern. Lynch en estat pur multiplicat per mil. I es que és una pel.lícula per tornar a veure una altre vegada, i una altre, perque David Lynch ha fet una obra d'art que no ens l'acabarem mai. En seguirem parlant.
jueves, 22 de febrero de 2007
El Quixot a Malgrat de Mar
Demà, el Cine Club Garbí de Malgrat ofereix ni més ni menys que "Honor de cavalleria" d'Albert Serra. La peculiar mirada que el director gironí va llançar sobre el text escrit per Cervantes. La pel.lícula inclassificable com poques ha tingut una gran repercussió crítica. I es que pocs cineastes actuals a les seves entrevistes, citen com si res gent com Robert Bresson i Pier Paolo Pasolini. Serra és cinèfil i es nota en la seva pel.lícula. És nota molt en les seves imatges la emprenta de Pasolini, sobretot en el treball dels actors (no tenen cap problema per que se'ls vegi com se'ls hi escapa el riure), i en el fet de treure tota l'èpica a aquesta història. En aquest sentit la pel.lícula té molt a veure amb aquelles dos meravelles de Pasolini "Edipo Re" i "Medea". Hi ha un moment particularment a on es veu com Serra li treu tota l'èpica a l'història. Aquell moment en que l'inefable Albert Pla li comença a fer-li preguntes. Li diu: "Explica alguna cosa, no?", i Sancho Panza contesta discretament: "Doncs mira, anem fent aventures". Un moment de com Serra es pren l'història. Naturalment estem parlant d'una pel.lícula d'aquestes que generen adhesions immediates i rebutjos totals. En tot cas, sempre que ens queixem de que per les nostres terres no és fa bon cinema, o no hi ha gent arriscada o que experimenti, tenim que celebrar que hi hagi un cineasta com Serra, i una pel.lícula com "Honor de cavalleria". Una obra que al igual que "La llegenda del temps" d'Isaaki Lacuesta, "Dies d'agost" de Marc Recha, dignifiquen el cinema fet aquí. Així doncs, demà toca anar a Malgrat a veure aquesta apassionant pel.lícula.
miércoles, 21 de febrero de 2007
The Grissom Gang
"The Grissom Gang"
Director: Robert Aldrich
Actors: Kim Darby, Scott Wilson, Tony Musante, Robert Lansing, Connie Stevens, Irene Dailey, Wesley Addy, Joey Fate
Usa, 1971. 128 min. Color.
Robert Aldrich és un d'aquests cineastes relativament poc reconeguts, però amb un gran prestigi i reconeixement en determinats cercles cinèfils. Cineasta admirat per la "nouvelle vague", segurament la seva obra més coneguda sigui "El beso mortal", obra mestre del cine negre dels anys 50, i pel.lícula a la qual Quentin Tarantino li va fer un homenatge (o plagi?) a "Pulp Fiction".
Aldrich als començaments dels anys 70 va rodar una pel.lícula molt peculiar, aquesta "The Grissom gang", una barreja de thriller, un cert sentit de l'humor, i una peculiar història d'amor. Una pel.lícula que per les seves pròpies característiques no deixa de ser saludablement delirant. Una història sobre un segrest d'una noia rica, que va a parar a les mans de la familia Grissom, capitenajada per la mare (al igual que una altre obra clau del cine negre "Al rojo vivo". Però a la familia ningú te en compte que Slim Grissom, un dels fills, i un noi bastant desequilibrat s'acabarà enamorant d'ella.
A través de moments molt violents, altres amb un humor negre saludable, i la relació entre la noia i el fill desequilibrat, ens veiem atrapats en una obra d'aquestes que només pot sortir bé, si està dirigida per un gran director, i aquí es on Robert Aldrich combina armoniosament tots els elements que es porta entre mans, i ens acaba fascinant amb aquesta història. Amb moments molt bonics, com aquella culminació d'aquesta història d'amor, entre els dos personatges la nit abans de que la policia els descobreixi i acabi d'aquesta manera la seva relació.
"The grissom gang" es una molt bona pel.lícula, digna de ser reivindicada. Sens dubte, un excel.lent per Robert Aldrich.
Director: Robert Aldrich
Actors: Kim Darby, Scott Wilson, Tony Musante, Robert Lansing, Connie Stevens, Irene Dailey, Wesley Addy, Joey Fate
Usa, 1971. 128 min. Color.
Robert Aldrich és un d'aquests cineastes relativament poc reconeguts, però amb un gran prestigi i reconeixement en determinats cercles cinèfils. Cineasta admirat per la "nouvelle vague", segurament la seva obra més coneguda sigui "El beso mortal", obra mestre del cine negre dels anys 50, i pel.lícula a la qual Quentin Tarantino li va fer un homenatge (o plagi?) a "Pulp Fiction".
Aldrich als començaments dels anys 70 va rodar una pel.lícula molt peculiar, aquesta "The Grissom gang", una barreja de thriller, un cert sentit de l'humor, i una peculiar història d'amor. Una pel.lícula que per les seves pròpies característiques no deixa de ser saludablement delirant. Una història sobre un segrest d'una noia rica, que va a parar a les mans de la familia Grissom, capitenajada per la mare (al igual que una altre obra clau del cine negre "Al rojo vivo". Però a la familia ningú te en compte que Slim Grissom, un dels fills, i un noi bastant desequilibrat s'acabarà enamorant d'ella.
A través de moments molt violents, altres amb un humor negre saludable, i la relació entre la noia i el fill desequilibrat, ens veiem atrapats en una obra d'aquestes que només pot sortir bé, si està dirigida per un gran director, i aquí es on Robert Aldrich combina armoniosament tots els elements que es porta entre mans, i ens acaba fascinant amb aquesta història. Amb moments molt bonics, com aquella culminació d'aquesta història d'amor, entre els dos personatges la nit abans de que la policia els descobreixi i acabi d'aquesta manera la seva relació.
"The grissom gang" es una molt bona pel.lícula, digna de ser reivindicada. Sens dubte, un excel.lent per Robert Aldrich.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)