Ja tenim un any més els premis del Festival de Cannes. Sense haver vist les pel.lícules (bé, amb una excepció, que ja comentarem), és poden treure algunes conclusions. La primera és que sembla un palmarès força equilibrat, i la segona és en que carai pensaven Stephen Frears i la resta del jurat a l'hora d'otorgar el premi al millor director a Julian Schnabel. Està bé, no és pot opinar sense haver vist la pel.lícula, però aquesta escafandra i aquesta papallona no és que prometin gaire, i francament, l'estatura d'artista de Schnabel no és pot comparar per exemple amb la de Sokurov o la de Tarantino precisament.
Aquí van els premis:
Palma d'Or: "4 meses, 3 semanas y 2 días" de Cristian Mungiu
Gran Premi del Jurat: "El bosque de Mogari" de Naomi Kawase
Premi especial de la 60ª edició: "Paranoid Park" de Gus Van Sant
Premi al millor guió: "Al otro lado" de Faith Akin
Premi a la millor actriu: Jeon-Do Yeon per "Secret sunshine"
Premi al millor director: Julian Schnabel per "La escafandra y la mariposa"
Premi al millor actor: Konstantin Lavronenko per "El destierro"
Premi del Jurat: "Persepolis" de Marjane Satrapi i "Luz silenciosa" Carlos Reygadas
Millor curt: "Ver llover" de Elisa Miller
Càmera d'or: "Meduzot" de Edgar Keret, Shira Geffen (setmana de la crítica) i menció especial a "Control" de Anton Corbijn
miércoles, 30 de mayo de 2007
martes, 22 de mayo de 2007
"Carnevisión" de Fernando Alfaro y los Alienistas
"Carnevisión" el darrer treball de Fernando Alfaro comença amb "Los cuatro vientos", la primera cançó que vam poder escoltar del nou disc. Amb maneres de hit, "Los cuatro vientos" aporta frescor, i un format molt pop, lo qual tampoc deixa de ser novetat en el ex-chucho. En aquesta cançó trobem moments reconeixibles: "Como el buen predicador, que no contiene su emoción", aquesta forma d'escriure tan Alfaro. També trobem l'Alfaro més juganer en frases com: "Buscando c, buscando d, buscando cd's, los que presté". La veritat és que fan falta nassos per posar una frase així en una cançó, però en aquesta primera carta de "Carnevisión" Alfaro surt lluitador. Això sí, "Los cuatro vientos" no crec que sigui precisament la més representativa del nou treball d' Alfaro.
"U la la la, que fácil és" la veritat ja sorpren desde el títol, i és una altre carta triomfadora. Al igual que "Los cuatro vientos", ens trobem amb una altre perfecta canço pop, amb ocurréncies com la final: "Esta noche Rimbaud contra Rambo, i Baudeleire contra Bo Derek". Somnis, fer cançons, "U la la la, que fácil és" ens torna a mostrar un Alfaro renovat.
Comença "La muerte tostada por el sol" i ja ens en portem la primera sopresa. Una altre cançó pop, però realment curiosa, amb una lletra molt més sórdida de lo que la música ens pugui fer pensar. En aquesta cançó començen també les referències d'Alfaro a sí mateix, i a altres moments del disc. Aquí ja parla de "yo con las manos en la sangre", i també ens porta a la cançó "A morte" de "Los diarios del petróleo" quan diu: "La profesión de delincuente és lo peor, media vida como un rey, y media vida como un perro." Sí a "U la la la, que fácil és" deia que ell només és la seva pròpia antorxa i que no vol explicar a ningú el que te que fer, aquí diu "espero que me perdoneis, yo quiero vivir también" i "que yo no me arranco las tripas no, arrancaos-las vosotros si és que teneis". Alfaro marcant distancies amb el seu personatge. "La muerte tostada por el sol" també és una d'aquests cançons una mica críptiques, però adictives a que ens té acostumats el d'Albacete.
La cosa segueix amb una de les millors cançons del disc, la tendre i desesperada "Problemas de sueño". L'Alfaro més directe, transparent i dolgut. Una canço verdaderament hipnòtica: "Y sueño despierto que sueño contigo", i ens sorprent amb frases com que l'amor, és "como un equipo de futbol de niños" perque sempre és l'amor qui ens acaba triant. Després d'aquesta meravella, arriba una altre preciosa canço d'amor "Luz de gas": Emocionant com poques. Tinc que dir, que l'altre dia anant amb autobús, escoltant la cançó, quasi bé s'em salten les llàgrimes!! Però no és la típica cançó d'amor. Darrera de les paraules hi ha dolor. "La guerra fría fue tortura y dolor, y por culpa mía, igual fue nuestro amor", o moments evocadors preciosos: "Os acordais de ella? era una chica lista, descentrada y tierna y vagamente suicida".
"Con las manos en la sangre" comença amb una música que sembla un homenatge a "Lady Godiva's operation" del segon disc de la Velvet Underground, i ens tornem a trobar davant d'una altre fascinant narració d'Alfaro. Un punt críptica, però això li serveix perque no perdi la màgia. El moment en que Alfaro va dient allò de quan ella el va veure a ell, i al revés està molt bé. I a sobre te la tornada de "Nunca sospecharán de nosotros, no pensaran que estamos tan locos para hacer una cosa así."
A partir d'aquí comença un altre Alfaro diferent. "La hora de los verdugos" ens transporta a l'Alemanya nazi, amb una altre cançó d'aquestes que demostres lo molt que se la juga Alfaro. Un ritme curiós, una lletre no menys curiosa, per una cançó, que també comunica amb altres de "Carnevisión". Tornarem a sentir la paraula verdugo. Sí "La hora de los verdugos" és sorprenent, la que és increïble: "Queda expulsado de la especie humana" ve ser una especia de passejada per l'horror de la mà del ex-lider de Surfin' Bichos. Una lletra impactant, i que a estones et deixa amb els pèls de punta, fins a arribar a un final amb un coro de ultratuma: "De millones de muertos desde el fondo de la tierra, gritan en un coro cuatridimensional", i llavors sentim aquests crits, i algunes pregaries (crec) en llatí. Un altre punt àlgid del disc, i la seva cançó més llarga, quasi bé 7 minuts.
Seguim passejant per l'horror amb la cançó més crua del disc "Silverio, terror de la comarca" ens torna l'Alfaro més directe i més punk, amb una cançó demolidora. També és la més curta del disc, no arriba als 3 minuts. I després ve una altre de les sorpreses de l'àlbum: "La mancha interior" com un himne revolucionari d'Alfaro, a on lo més sorprenent són els coros que hi han a la tornada, cantants per miners d'Astúries!! És un d'aquests moments que xoquen la primera vegada que ho escoltes. Però un cop ho has tornat a escoltar, vas descobrint un cop més l'intel.ligència d'Alfaro.
"Su mano sobre la mía" és una altre vegada un Alfaro críptic, un Alfaro romàntic i desesperat. Una molt bonica cançó, però un cop més força sordida, però amb moments això sí, molt tendres "Ni siquiera tú podrás hacer que te deje de querer". "Su mano sobre la mía" és una molt bona cançó, que cada cop que escoltés, cada cop t'hi enganxés més.
I així arribem al final del disc amb "Derringer derrengado" un molt bon punt i final a "Carnevisión" on Alfaro torna amb una lletra molt bona lletra, i francament molt curiosa, i a on diu que quan més visquis, més errors et perseguiran. Alfaro en estat pur.
En fí, ha valgut la pena l'espera per poder gaudir del nou projecte d'Alfaro. "Carnevisión" està a l'altura del nivell habitual del seu autor. I és que no em de patir de res. Després de Surfin' Bichos, Alfaro no ens va abandonar, va tornar amb Chucho, i quant aquests és van dissoldre, Alfaro ha obrat el miracle de tornar més fort que mai, amb els Alienistas. Un disc imprescindible.
"U la la la, que fácil és" la veritat ja sorpren desde el títol, i és una altre carta triomfadora. Al igual que "Los cuatro vientos", ens trobem amb una altre perfecta canço pop, amb ocurréncies com la final: "Esta noche Rimbaud contra Rambo, i Baudeleire contra Bo Derek". Somnis, fer cançons, "U la la la, que fácil és" ens torna a mostrar un Alfaro renovat.
Comença "La muerte tostada por el sol" i ja ens en portem la primera sopresa. Una altre cançó pop, però realment curiosa, amb una lletra molt més sórdida de lo que la música ens pugui fer pensar. En aquesta cançó començen també les referències d'Alfaro a sí mateix, i a altres moments del disc. Aquí ja parla de "yo con las manos en la sangre", i també ens porta a la cançó "A morte" de "Los diarios del petróleo" quan diu: "La profesión de delincuente és lo peor, media vida como un rey, y media vida como un perro." Sí a "U la la la, que fácil és" deia que ell només és la seva pròpia antorxa i que no vol explicar a ningú el que te que fer, aquí diu "espero que me perdoneis, yo quiero vivir también" i "que yo no me arranco las tripas no, arrancaos-las vosotros si és que teneis". Alfaro marcant distancies amb el seu personatge. "La muerte tostada por el sol" també és una d'aquests cançons una mica críptiques, però adictives a que ens té acostumats el d'Albacete.
La cosa segueix amb una de les millors cançons del disc, la tendre i desesperada "Problemas de sueño". L'Alfaro més directe, transparent i dolgut. Una canço verdaderament hipnòtica: "Y sueño despierto que sueño contigo", i ens sorprent amb frases com que l'amor, és "como un equipo de futbol de niños" perque sempre és l'amor qui ens acaba triant. Després d'aquesta meravella, arriba una altre preciosa canço d'amor "Luz de gas": Emocionant com poques. Tinc que dir, que l'altre dia anant amb autobús, escoltant la cançó, quasi bé s'em salten les llàgrimes!! Però no és la típica cançó d'amor. Darrera de les paraules hi ha dolor. "La guerra fría fue tortura y dolor, y por culpa mía, igual fue nuestro amor", o moments evocadors preciosos: "Os acordais de ella? era una chica lista, descentrada y tierna y vagamente suicida".
"Con las manos en la sangre" comença amb una música que sembla un homenatge a "Lady Godiva's operation" del segon disc de la Velvet Underground, i ens tornem a trobar davant d'una altre fascinant narració d'Alfaro. Un punt críptica, però això li serveix perque no perdi la màgia. El moment en que Alfaro va dient allò de quan ella el va veure a ell, i al revés està molt bé. I a sobre te la tornada de "Nunca sospecharán de nosotros, no pensaran que estamos tan locos para hacer una cosa así."
A partir d'aquí comença un altre Alfaro diferent. "La hora de los verdugos" ens transporta a l'Alemanya nazi, amb una altre cançó d'aquestes que demostres lo molt que se la juga Alfaro. Un ritme curiós, una lletre no menys curiosa, per una cançó, que també comunica amb altres de "Carnevisión". Tornarem a sentir la paraula verdugo. Sí "La hora de los verdugos" és sorprenent, la que és increïble: "Queda expulsado de la especie humana" ve ser una especia de passejada per l'horror de la mà del ex-lider de Surfin' Bichos. Una lletra impactant, i que a estones et deixa amb els pèls de punta, fins a arribar a un final amb un coro de ultratuma: "De millones de muertos desde el fondo de la tierra, gritan en un coro cuatridimensional", i llavors sentim aquests crits, i algunes pregaries (crec) en llatí. Un altre punt àlgid del disc, i la seva cançó més llarga, quasi bé 7 minuts.
Seguim passejant per l'horror amb la cançó més crua del disc "Silverio, terror de la comarca" ens torna l'Alfaro més directe i més punk, amb una cançó demolidora. També és la més curta del disc, no arriba als 3 minuts. I després ve una altre de les sorpreses de l'àlbum: "La mancha interior" com un himne revolucionari d'Alfaro, a on lo més sorprenent són els coros que hi han a la tornada, cantants per miners d'Astúries!! És un d'aquests moments que xoquen la primera vegada que ho escoltes. Però un cop ho has tornat a escoltar, vas descobrint un cop més l'intel.ligència d'Alfaro.
"Su mano sobre la mía" és una altre vegada un Alfaro críptic, un Alfaro romàntic i desesperat. Una molt bonica cançó, però un cop més força sordida, però amb moments això sí, molt tendres "Ni siquiera tú podrás hacer que te deje de querer". "Su mano sobre la mía" és una molt bona cançó, que cada cop que escoltés, cada cop t'hi enganxés més.
I així arribem al final del disc amb "Derringer derrengado" un molt bon punt i final a "Carnevisión" on Alfaro torna amb una lletra molt bona lletra, i francament molt curiosa, i a on diu que quan més visquis, més errors et perseguiran. Alfaro en estat pur.
En fí, ha valgut la pena l'espera per poder gaudir del nou projecte d'Alfaro. "Carnevisión" està a l'altura del nivell habitual del seu autor. I és que no em de patir de res. Després de Surfin' Bichos, Alfaro no ens va abandonar, va tornar amb Chucho, i quant aquests és van dissoldre, Alfaro ha obrat el miracle de tornar més fort que mai, amb els Alienistas. Un disc imprescindible.
lunes, 21 de mayo de 2007
El punk d'en Polanski
Hem de criticar Polanski o aplaudir-lo? Va passar ahir, presentant aquesta pel.lícula d'episodis firmada per 30 directors clau del cine d'autor al Festival de Cannes "Chacún son cinema". A la dora de prensa posterior, Polansi és va enfadar amb les preguntes, i va criticar el baix nivell dels periodistes. Va parlar de que havien crescut amb l'ordinador i que no sabien gaire cosa sobre cinema... Tot seguit, és va aixecar amb un "Aquí us quedeu...". Les imatges que van donar per televisió van ser realment curioses. Ens quedem també amb la cara que feia David Cronenberg sentat davant del cineasta polonès.
Bé, aquestes coses, potser criticables, no deixen de formar part de l'espectacle, així que no li retreure res al Polanski. No deixa de ser una anècdota divertida. Tot i això, si Polansi va ensenyar la seva cara més punk, no estaria malament que en les seves pròximes pel.lícules també fos una mica més valent. Recordem que els últims temps han estat bons per ell, sobretot en l'aspecte comercial i de premis, aquí tenim: "El pianista" i "Oliver Twist", i ara el tenim rodant un peplum, però... No és troba a faltar el Polanski més amant del risc i menys convencional? Sí, "El pianista" era una bona pel.lícula, però la podia haver rodat qualsevol.
Esperem doncs, que Polanski torni pel bon camí cinematogràfic.
Bé, aquestes coses, potser criticables, no deixen de formar part de l'espectacle, així que no li retreure res al Polanski. No deixa de ser una anècdota divertida. Tot i això, si Polansi va ensenyar la seva cara més punk, no estaria malament que en les seves pròximes pel.lícules també fos una mica més valent. Recordem que els últims temps han estat bons per ell, sobretot en l'aspecte comercial i de premis, aquí tenim: "El pianista" i "Oliver Twist", i ara el tenim rodant un peplum, però... No és troba a faltar el Polanski més amant del risc i menys convencional? Sí, "El pianista" era una bona pel.lícula, però la podia haver rodat qualsevol.
Esperem doncs, que Polanski torni pel bon camí cinematogràfic.
Peter Bogdanovich (7)
"Esa cosa llamada amor" va ser una molt bona pel.lícula, però la carrera de Bogdanovich, definitivament va anar cap avall. La resta dels anys 90 van ser bastant infernals per aquest cineasta. És va dedicar a rodar telefilms com "Fallen Angels", "Rebelión en las aulas II", "Palabras sagradas" o "Un ángel para mi padre". Sens dubte els anys més foscos en la carrera de Bogdanovich.
"The cat's meow"(2001) va suposar el retorn a les grans pantalles del cineasta de "Targets" i als Estats Units va rebre molt bones crítiques, però el públic, un cop més li va donar l'esquena. A les nostres pantalles, "The cat's meow" ha arribat directament en dvd.
El novembre de 1924 una estranya mort va succeïr al vaixell del magnat de la prensa William Randolph Hearst. En un cap de setmana és van reunir unes quantes cares conegudes de Hollywood com Charles Chaplin, l'amant de Hearts Marion Davies, el productor Thomas Ince, la columnista Louella Parsons i uns quants més....
Mai és va aclarir la mort de Thomas Ince, i molta gent és la que diu que va ser el mateix Hearst qui el va matar. Tota aquesta història, li va explicar Orson Welles a Bogdanovich, i no és d'estranyar que el fascinés.
"The cat's meow" és una molt bona pel.lícula, un molt bon retrat de personatges, i la mostra de que el talent de Bogdanovich no está perdut. Tot i ser protagonitzada per la coneguda Kirsten Dunst, comercialment va tornar a nàufragar.
Així està doncs la carrera de Bogdanovich. Jo sóc de l'opinió per això, que tard o d'hora, l'èxit tornarà a somriure al cineasta de "Texasville". En tot cas, queda recomanat aquest magnífic cineasta a reivindicar.
"The cat's meow"(2001) va suposar el retorn a les grans pantalles del cineasta de "Targets" i als Estats Units va rebre molt bones crítiques, però el públic, un cop més li va donar l'esquena. A les nostres pantalles, "The cat's meow" ha arribat directament en dvd.
El novembre de 1924 una estranya mort va succeïr al vaixell del magnat de la prensa William Randolph Hearst. En un cap de setmana és van reunir unes quantes cares conegudes de Hollywood com Charles Chaplin, l'amant de Hearts Marion Davies, el productor Thomas Ince, la columnista Louella Parsons i uns quants més....
Mai és va aclarir la mort de Thomas Ince, i molta gent és la que diu que va ser el mateix Hearst qui el va matar. Tota aquesta història, li va explicar Orson Welles a Bogdanovich, i no és d'estranyar que el fascinés.
"The cat's meow" és una molt bona pel.lícula, un molt bon retrat de personatges, i la mostra de que el talent de Bogdanovich no está perdut. Tot i ser protagonitzada per la coneguda Kirsten Dunst, comercialment va tornar a nàufragar.
Així està doncs la carrera de Bogdanovich. Jo sóc de l'opinió per això, que tard o d'hora, l'èxit tornarà a somriure al cineasta de "Texasville". En tot cas, queda recomanat aquest magnífic cineasta a reivindicar.
sábado, 19 de mayo de 2007
Les compres del dissabte
No tot és negatiu als grans magatzems. Almenys pots trobar bones ofertes en música i cinema... Així que avui m'he gastat una quantitat raonable per tres pel.lícules importants. Molt importants:
"Scarface" de Howard Hawks, és a dir una de les pel.lícules més importants del cinema de gàngsters, dirigida per un dels millors directors de l'història, Howard Hawks, un d'aquests homes que tan poden fer comedia, com cine negre, com aventures, que sempre s'en surt molt bé. Recordem que "Scarface" va ser objecte d'un remake dirigit per l'inefable Brian De Palma, amb guió del no menys inefable Oliver Stone: "El precio del poder".
"El profesor chiflado" de Jerry Lewis. Que gran que és el Jerry Lewis, i no només pel seu talent com a còmic, sino també com a director. "El profesor chiflado" és una de les millors comèdies que jo hagi vist, i crec sincerament i sense por a exagerar que Lewis està a l'altura dels grans genis de l'història. En fi, només dir que Godard li té una gran admiració. Amb això està tot dit.
"Pajaritos y pajarracos" de Pier Paolo Pasolini. Un dia d'aquests analitzarem la carrera cinematogràfica de Pasolini, un dels grans mestres del cine italià. Sempre col.locat per darrera dels intocables com Fellini, però per mi a l'altura del millor. Pasolini sempre ha estat una de les meves debilitats. Tan quan fa cine neorrealista (a la seva manera), "Accattone" "Mamma Romma", cine difícil i críptic "Teorema", quan entra en la mitologia grega "Medea" "Edipo Rey", fa cants a la vida "Las mil y una noches" o és posa realment bèstia (amb raó) "Salò o los 120 días de Sodoma".
De fet, aquest "Uccelacci e uccellini" reuneix tots els Pasolinis. A més del seu sentit de l'humor, ajudat per dos personatges com Totó i Ninetto Davoli. Una de les grans pel.lícules del cineasta italià.
Vaja, que a vegades està bé anar als grans magatzems.
"Scarface" de Howard Hawks, és a dir una de les pel.lícules més importants del cinema de gàngsters, dirigida per un dels millors directors de l'història, Howard Hawks, un d'aquests homes que tan poden fer comedia, com cine negre, com aventures, que sempre s'en surt molt bé. Recordem que "Scarface" va ser objecte d'un remake dirigit per l'inefable Brian De Palma, amb guió del no menys inefable Oliver Stone: "El precio del poder".
"El profesor chiflado" de Jerry Lewis. Que gran que és el Jerry Lewis, i no només pel seu talent com a còmic, sino també com a director. "El profesor chiflado" és una de les millors comèdies que jo hagi vist, i crec sincerament i sense por a exagerar que Lewis està a l'altura dels grans genis de l'història. En fi, només dir que Godard li té una gran admiració. Amb això està tot dit.
"Pajaritos y pajarracos" de Pier Paolo Pasolini. Un dia d'aquests analitzarem la carrera cinematogràfica de Pasolini, un dels grans mestres del cine italià. Sempre col.locat per darrera dels intocables com Fellini, però per mi a l'altura del millor. Pasolini sempre ha estat una de les meves debilitats. Tan quan fa cine neorrealista (a la seva manera), "Accattone" "Mamma Romma", cine difícil i críptic "Teorema", quan entra en la mitologia grega "Medea" "Edipo Rey", fa cants a la vida "Las mil y una noches" o és posa realment bèstia (amb raó) "Salò o los 120 días de Sodoma".
De fet, aquest "Uccelacci e uccellini" reuneix tots els Pasolinis. A més del seu sentit de l'humor, ajudat per dos personatges com Totó i Ninetto Davoli. Una de les grans pel.lícules del cineasta italià.
Vaja, que a vegades està bé anar als grans magatzems.
miércoles, 16 de mayo de 2007
Peter Bogdanovich (6)
"The Last Picture Show" era una pel.lícula plena de dolor. Profunda i greu. En un auster blanc i negre. "Texasville" (1990) la seva continuació era tot el contrari. En color, molt divertida, i molt lleugera. Darrera de tota aquesta façana, per això, "Texasville" era tan dolorosa com la precedent. Potser el problema de "Texasville" és que Bogdanovich és va atrevir a rodar la seqüela de la seva pel.lícula més carismàtica. Això era un pecat per molta gent, atrevir-se a tocar un mite del cine modern. Prejudicis injustos. "Texasville" va ser un altre fracàs en la carrera de Bogdanovich, però segons la meva modesta opinió, no te res que envejar-li a "The Last Picture Show", desde una altre òptica Bogdanovich roda una joia.
És nota que darrera de "Texasville" hi ha un home que les ha passat de tots colors. "Texasville" està feta per un home que està de voltes de tot, i això ho podem veure en les relacions entre els personatges i l'aclaparador cinisme del cineasta.
Sí malament li van anar les coses amb aquest film, a Bogdanovich no li va anar millor en la seva següent obra: "¡Qué ruina de función!"(1992) ni tan sols és va estrenar a les nostres pantalles. Adaptació d'una popular obra de teatre. Per les nostres terres l'hem vista infinitat de vegades sota el nom de "Per davant i pel darrera" (el títol original és "Noises off", molt diferent a l'horrible traducció que va tenir aquí).
Però tot i que va anar directament als videoclubs, estem davant d'una magnífica comedia, que cumpleix a la perfecció les seves pretensions: que riem a més no poder. Se la pot acusar de ser excessivament teatral, però Bogdanovich aconsegueix una nova gran pel.lícula a la seva filmografía, aquí ajudat per un planter d'actors senzillament soberbi. Desde Michael Caine, a Denholm Elliot, o el seu peculiar alter ego John Ritter. Sí algú vol passar una hora i mitja plena de diversió, que no s'ho pensi dos vegades, aquest és el seu film.
"Esa cosa llamada amor" (1993) va ser durant molt de temps l'última pel.lícula que havia realitzat Bogdanovich (telefilms apart), fins que va arribar la més recent "The cat's meow" (que tampoc és va estrenar comercialment a les sales.
"Esa cosa llamada amor", tampoc va salvar financiarament a Bogdanovich. La pel.lícula tampoc va acabar de rutllar, i ben mirat és normal. Avui en dia funciones les comedies imbècils, funciona "American pie" o funciones les comedietes romàntiques tontetes... Així que és normal que aquesta comedia dramàtica ambientada a Nashville, amb molta música country, fracasés. És normal, perque els personatges eren humans i ens hi podiem sentir identificats. Una pel.lícula massa intel.ligent per funcionar a taquilla. Sí expliqués una història de joves, tens que tractar-los (als personatges i al públic) com si fossin curtets, i això Bogdanovich no ho va fer.
"Esa cosa llamada amor" és una pel.lícula senzilla, però diu unes quantes veritats sobre l'amor i l'amistat, sense cap afany de trascendencia, amb molt d'humor, i molta sensibilitat. També, evidentment és una de les últimes pel.lícules de River Phoenix. També tenim una encantadora Samantha Mathis, un entrenyable Delmot Mulroney, i atenció, una Sandra Bullock primerenca encantadora, i que probablement fa el millor paper de la seva carrera.
"Esa cosa llamada amor" és una d'aquestes pel.lícules a reivindicar (com tantes altres dins de la filmografia del cineasta de "Todos rieron"). Recomanable al 100%.
És nota que darrera de "Texasville" hi ha un home que les ha passat de tots colors. "Texasville" està feta per un home que està de voltes de tot, i això ho podem veure en les relacions entre els personatges i l'aclaparador cinisme del cineasta.
Sí malament li van anar les coses amb aquest film, a Bogdanovich no li va anar millor en la seva següent obra: "¡Qué ruina de función!"(1992) ni tan sols és va estrenar a les nostres pantalles. Adaptació d'una popular obra de teatre. Per les nostres terres l'hem vista infinitat de vegades sota el nom de "Per davant i pel darrera" (el títol original és "Noises off", molt diferent a l'horrible traducció que va tenir aquí).
Però tot i que va anar directament als videoclubs, estem davant d'una magnífica comedia, que cumpleix a la perfecció les seves pretensions: que riem a més no poder. Se la pot acusar de ser excessivament teatral, però Bogdanovich aconsegueix una nova gran pel.lícula a la seva filmografía, aquí ajudat per un planter d'actors senzillament soberbi. Desde Michael Caine, a Denholm Elliot, o el seu peculiar alter ego John Ritter. Sí algú vol passar una hora i mitja plena de diversió, que no s'ho pensi dos vegades, aquest és el seu film.
"Esa cosa llamada amor" (1993) va ser durant molt de temps l'última pel.lícula que havia realitzat Bogdanovich (telefilms apart), fins que va arribar la més recent "The cat's meow" (que tampoc és va estrenar comercialment a les sales.
"Esa cosa llamada amor", tampoc va salvar financiarament a Bogdanovich. La pel.lícula tampoc va acabar de rutllar, i ben mirat és normal. Avui en dia funciones les comedies imbècils, funciona "American pie" o funciones les comedietes romàntiques tontetes... Així que és normal que aquesta comedia dramàtica ambientada a Nashville, amb molta música country, fracasés. És normal, perque els personatges eren humans i ens hi podiem sentir identificats. Una pel.lícula massa intel.ligent per funcionar a taquilla. Sí expliqués una història de joves, tens que tractar-los (als personatges i al públic) com si fossin curtets, i això Bogdanovich no ho va fer.
"Esa cosa llamada amor" és una pel.lícula senzilla, però diu unes quantes veritats sobre l'amor i l'amistat, sense cap afany de trascendencia, amb molt d'humor, i molta sensibilitat. També, evidentment és una de les últimes pel.lícules de River Phoenix. També tenim una encantadora Samantha Mathis, un entrenyable Delmot Mulroney, i atenció, una Sandra Bullock primerenca encantadora, i que probablement fa el millor paper de la seva carrera.
"Esa cosa llamada amor" és una d'aquestes pel.lícules a reivindicar (com tantes altres dins de la filmografia del cineasta de "Todos rieron"). Recomanable al 100%.
Peter Bogdanovich (5)
1985. Han passat 4 anys desde l'estrena de "Todos rieron" i de la tràgica mort de Dorothy Stratten. La carrera de Bogdanovich segueix en un moment difícil, però atenció, per fí ara li toca un èxit. Realment "Máscara" és una de les pel.lícules més fluixes de Bogdanovich. Aquesta història plena de bons sentiments, sobre la figura d'un pobre noi amb la cara malmesa, és plena de cursileria, una pel.lícula sensiblera, no sensible. La pel.lícula protagonitzada per Cher, Laura Dern, i Eric Stolz te una certa factura una mica televisa, i és en tot cas una de les pel.lícules més decepcionants de Bogdanovich. Però per ell, semblava obrir-se una escletxa de llum donat l'èxit que va tenir. Però només va ser un miratge, perque de fet, a partir d'aquí va començar la seva autèntica travessia del desert.
Si no diem obertament que "Máscara" és el seu pitjor títol, és perque la pel.lícula que va rodar a continuació va ser "Ilegalmente tuyo" (1987) amb Rob Lowe. Amb aquesta pel.lícula Bogdanovich va tornar sobre "Que me pasa, doctor?" però sense la gràcia que tenia aquella pel.lícula. Potser sigui aquest el moment més baix en la carrera del cineasta americà. Desde llavors els seus problemes per tirar endevant projectes és van multiplicar, i cap de les pel.lícules que va fer a continuació van tenir el més mínim èxit. Això sí, curiosament ara arribaria una altre època fructífera en qualitat.
Les 3 pel.lícules que rodaria a continuació eres extraordinaries i és situaven entre lo millor de la seva filmografia: "Texasville", "¡Que ruina de función!", i "Esa cosa llamada amor".
Si no diem obertament que "Máscara" és el seu pitjor títol, és perque la pel.lícula que va rodar a continuació va ser "Ilegalmente tuyo" (1987) amb Rob Lowe. Amb aquesta pel.lícula Bogdanovich va tornar sobre "Que me pasa, doctor?" però sense la gràcia que tenia aquella pel.lícula. Potser sigui aquest el moment més baix en la carrera del cineasta americà. Desde llavors els seus problemes per tirar endevant projectes és van multiplicar, i cap de les pel.lícules que va fer a continuació van tenir el més mínim èxit. Això sí, curiosament ara arribaria una altre època fructífera en qualitat.
Les 3 pel.lícules que rodaria a continuació eres extraordinaries i és situaven entre lo millor de la seva filmografia: "Texasville", "¡Que ruina de función!", i "Esa cosa llamada amor".
lunes, 14 de mayo de 2007
Peter Bogdanovich (4)
1979. Han passat 3 anys de "nickelodeon" i Bogdanovich torna a estrenar pel.lícula. Aquest cop fora de la industria. Bogdanovich comença a asumir el seu paper. "Saint Jack, el Rey de Singapur" ja està més a prop de la serie B de "Targets" que del cine més ambicions de per exempe "Nickelodeon". "Saint Jack" podria ser considerada la típica història d'un perdedor. Una espècie de Bogart als 70, i aventures a Singapur. Cine negre sota la mirada de la cinefilia de Bogdanovich, i sobretot una bonica història d'amistat. Amb fotografia de Robby Mueller, i protagonitzada per dos excel.lents actors: l'amic de John Cassavettes, Ben Gazzara, i Denholm Elliot. Els dos en aquesta història sobre la dignitat, l'amistat, bellament fotografiada, amb força sentit de l'humor, i amb un paper secundari pel propi director.
"Saint Jack" és una de les millors pel.lícules de Bogdanovich, poc coneguda, i que és mereix sens dubte una recuperació (que jo sàpiga encara no està en dvd). Aquesta pel.lícula no serà cap èxit comercial per Bogdanovich, però almenys el recupera en plena forma.
I després d'aquesta història negre, Bogdanovich torna a la comedia. "Todos rieron" (1981) tampoc serà un èxit en la filmografia del cineasta de "Texasville" però ens el torna a mostrar en plena forma. Però atenció, "Todos rieron" és una comedia, sí, però molt melancólica. Potser per la participació (de les últimes) de Audrey Hepburn (que va acabar la seva carrera, quines injusticies, amb Steven Spielberg), pel rostre de Ben Gazzara, i sobretot perque després del rodatge de la pel.lícula, una de les actriues i parella de Bogdanovich, Dorothy Stratten va morir a mans del seu ex-marit. La pel.lícula va dedicada a ella, i no és d'estranyar que revesteixi el film d'amargor. Que boniques són les escenes entre ella i John Ritter (un molt bon actor), sobretot el petó final.
"Todos rieron" tornava a mostrar el talent de Bogdanovich, un talent que es borraria una mica en el seu pròxim film "Máscara" que curiosament va ser un dels grans èxits comercials de la seva carrera...
"Saint Jack" és una de les millors pel.lícules de Bogdanovich, poc coneguda, i que és mereix sens dubte una recuperació (que jo sàpiga encara no està en dvd). Aquesta pel.lícula no serà cap èxit comercial per Bogdanovich, però almenys el recupera en plena forma.
I després d'aquesta història negre, Bogdanovich torna a la comedia. "Todos rieron" (1981) tampoc serà un èxit en la filmografia del cineasta de "Texasville" però ens el torna a mostrar en plena forma. Però atenció, "Todos rieron" és una comedia, sí, però molt melancólica. Potser per la participació (de les últimes) de Audrey Hepburn (que va acabar la seva carrera, quines injusticies, amb Steven Spielberg), pel rostre de Ben Gazzara, i sobretot perque després del rodatge de la pel.lícula, una de les actriues i parella de Bogdanovich, Dorothy Stratten va morir a mans del seu ex-marit. La pel.lícula va dedicada a ella, i no és d'estranyar que revesteixi el film d'amargor. Que boniques són les escenes entre ella i John Ritter (un molt bon actor), sobretot el petó final.
"Todos rieron" tornava a mostrar el talent de Bogdanovich, un talent que es borraria una mica en el seu pròxim film "Máscara" que curiosament va ser un dels grans èxits comercials de la seva carrera...
sábado, 12 de mayo de 2007
Peter Bogdanovich (3)
"Una señorita rebelde" (1974), adaptació d'un llibre de Henry James, era una bona pel.lícula. Bogdanovich va fer una incursió en el cinema d'època amb la seva parella (en aquells temps) Cybill Shepherd, i s'en va sortir prou bé. "Una señorita rebelde" és mereix un notable de sobres, però va ser la primera pel.lícula de Bogdanovich que ja no va ser un èxit, i la que va començar a marcar el decliu del director de "Todos rieron". "Una señorita rebelde" sense ser la millor obra de Bogdanovich, mostrava el seu talent i ofici. Una agradable cinta.
De "At long last love"(1975) no puc dir molta cosa: no l'he vist. Posiblement sigui la pel.lícula més oculta de la seva filmografia, la més difícil de veure. Només puc dir que va ser un gran fracàs a taquilla. En aquesta ocasió Bogdanovich va fer una incursió en el musical més clàssic. El van ajudar alguns dels seus actors preferits: Cybill Shepherd, Burt Reynolds, Eileen Brennan o Madeline Kahn. Esperem que surti en dvd, o algun canal és decideixi a emetre aquesta pel.lícula que com a mínim te que resultar molt curiosa.
Bé, en aquests moments la carrera de Peter Bogdanovich és troba en un moment realment delicat: les seves dues darreres pel.lícules no han anat gens bé. El nou moviment de Bogdanovich és el més ambiciós fins llavors. Recrearà l'època del cine mut, basant-se en gent com Griffith o Allan Dawn. Entre el drama i la comedia, i evidentment l'homenatge cinèfil tan propi del cineasta. La pel.lícula és dira "Nickelodeon, así empezó Hollywood". Una altre vegada treballa amb amics com Burt Reynolds, Ryan O'neil, Tatum O'neil, o John Ritter. La pel.lícula més cara de Bogdanovich. La seva jugada per tornar a primera línea... i fracasa... però fracasa molt. "Nickelodeon" és un altre gran fracàs de Bogdanovich, la seva oportunitat per tornar a triomfar s'esfuma i a partir d'aquí li costarà molt seguir dirigint. Aquí comença a tenir problemes de veritat. En tot cas "Nickelodeon" és una bona pel.lícula, no és mereixia tan fracàs, però certament tampoc figura entre lo millor del seu director. Una altre agradable cinta, rodada amb el seu talent i ofici però que no acaba de trascendir.
Després d'aquest film que no va funcionar, però, Bogdanovich tornaria amb dos esplèndides pel.lícules (que tampoc va triomfar), que sí que figurarien entre les seves millors obres: "Saint Jack, el rey de Singapur" i "Todos rieron".
De "At long last love"(1975) no puc dir molta cosa: no l'he vist. Posiblement sigui la pel.lícula més oculta de la seva filmografia, la més difícil de veure. Només puc dir que va ser un gran fracàs a taquilla. En aquesta ocasió Bogdanovich va fer una incursió en el musical més clàssic. El van ajudar alguns dels seus actors preferits: Cybill Shepherd, Burt Reynolds, Eileen Brennan o Madeline Kahn. Esperem que surti en dvd, o algun canal és decideixi a emetre aquesta pel.lícula que com a mínim te que resultar molt curiosa.
Bé, en aquests moments la carrera de Peter Bogdanovich és troba en un moment realment delicat: les seves dues darreres pel.lícules no han anat gens bé. El nou moviment de Bogdanovich és el més ambiciós fins llavors. Recrearà l'època del cine mut, basant-se en gent com Griffith o Allan Dawn. Entre el drama i la comedia, i evidentment l'homenatge cinèfil tan propi del cineasta. La pel.lícula és dira "Nickelodeon, así empezó Hollywood". Una altre vegada treballa amb amics com Burt Reynolds, Ryan O'neil, Tatum O'neil, o John Ritter. La pel.lícula més cara de Bogdanovich. La seva jugada per tornar a primera línea... i fracasa... però fracasa molt. "Nickelodeon" és un altre gran fracàs de Bogdanovich, la seva oportunitat per tornar a triomfar s'esfuma i a partir d'aquí li costarà molt seguir dirigint. Aquí comença a tenir problemes de veritat. En tot cas "Nickelodeon" és una bona pel.lícula, no és mereixia tan fracàs, però certament tampoc figura entre lo millor del seu director. Una altre agradable cinta, rodada amb el seu talent i ofici però que no acaba de trascendir.
Després d'aquest film que no va funcionar, però, Bogdanovich tornaria amb dos esplèndides pel.lícules (que tampoc va triomfar), que sí que figurarien entre les seves millors obres: "Saint Jack, el rey de Singapur" i "Todos rieron".
jueves, 10 de mayo de 2007
Ja és pot escoltar "Carnevisión"
El dilluns que ve ja surt a la venda el nou treball de Fernando Alfaro y Los Alienistas "Carnevisión". Aquest mateix dilluns ja és podrà descarregar gratuïtament desde el seu myspace, però desde aquest dilluns passat ja podem escoltar (també desde el seu myspace) totes les cançons que conformen el seu nou disc.
A la espera d'escoltar-lo en millors condicions ja podem treure algunes conclusions del nou treball de Alfaro. La primera és que no sona tan "Chucho" com diuen. Després de Koniec (un molt bon disc, però tot i això el més fluix d'Alfaro), "Carnevisión" ens porta l'Alfaro més amant del risc. Sí, te cançons transparents i directes, però també tenim l'Alfaro més visionari, el que se la juga, el més hermètic. "Los cuatro vientos" o "U la la la, que fácil és" són dos esplèndides cançons pop, però pel mig s'hi colen temes com "Que expulsado de la especie humana" (atenció a aquesta cançó) o sorpreses com "La muerte tostada por el sol"o "la hora de los verdugos", o cançons tan hipnòtiques com "Problemas de sueño", "Luz de gas"o "Con las manos en la sangre".
Cançons amb força, cançons com la crua "Silverio, tenor de la comarca". També trobem l'Alfaro més arriscat amb "La mancha interior" i un Alfaro que acaba el disc com només ell pot fer: "Su mano sobre la mía" i "Derringer derrengado".
Decidit torna el millor Fernando Alfaro.
A la espera d'escoltar-lo en millors condicions ja podem treure algunes conclusions del nou treball de Alfaro. La primera és que no sona tan "Chucho" com diuen. Després de Koniec (un molt bon disc, però tot i això el més fluix d'Alfaro), "Carnevisión" ens porta l'Alfaro més amant del risc. Sí, te cançons transparents i directes, però també tenim l'Alfaro més visionari, el que se la juga, el més hermètic. "Los cuatro vientos" o "U la la la, que fácil és" són dos esplèndides cançons pop, però pel mig s'hi colen temes com "Que expulsado de la especie humana" (atenció a aquesta cançó) o sorpreses com "La muerte tostada por el sol"o "la hora de los verdugos", o cançons tan hipnòtiques com "Problemas de sueño", "Luz de gas"o "Con las manos en la sangre".
Cançons amb força, cançons com la crua "Silverio, tenor de la comarca". També trobem l'Alfaro més arriscat amb "La mancha interior" i un Alfaro que acaba el disc com només ell pot fer: "Su mano sobre la mía" i "Derringer derrengado".
Decidit torna el millor Fernando Alfaro.
Peter Bogdanovich (2)
El 1971 és l'hora de la pel.lícula més important en la carrera de Bogdanovich: "The Last Picture Show". Aquesta obra va portar el cineasta americà al cim de Hollywood, li van caure Oscars, el reconeixement de la crítica i del públic. Una pel.lícula generacional a l'altre extrem, per posar un exemple, de "American Graffiti" de George Lucas.
"The Last Picture Show" per això no és una pel.lícula fàcil. És una obra molt dura, i amb una gran carga de tristesa i amargor. A més, Bogdanovich va ser prou valent de rodar-la en un preciós blanc i negre. Aquest retrat d'un petit poble, i les aventures quotidianes dels seus habitants, la buidor existencial de tots ells, és difícil borrar de la memòria. Impossible oblidar-se d'aquell final amb Cloris Leachman i Timothy Bottom a la cuina, o tota l'història entre Ben Johnson i Ellen Burstyn: Dos moments de cinema en estat pur. Tot emoció.
20 anys després Bogdanvich s'atreviria a rodar la continuació d'aquesta obra tan mítica. Abandonant la gravetat, i agafant un to de "estic de voltes de tot", "Texasville" estava a l'altura de l'inolvidable "The Last Picture Show".
El èxit d'aquesta dura pel.lícula li va proporiconar a Bogdanovich el poder de fer el que li donés la gana, i durant un temps així va ser, i l'èxit el va seguir acompanyat.
El 1972 va rodar "¿Qué me pasa, doctor?" una esbojarrada comèdia amb Barbra Streisand i Ryan O'neil. La pel.lícula va tornar a aconseguir un gran èxit de crítica i de públic. Amb aquest film, Bogdanovich volia rendir homenatge a la comedia de Hollywood dels anys 30, i especialment a la magnífica "La fiera de mi niña" del seu amic Howard Hawks. I és que de fet, el mateix Bogdanovich explica que Hawks li va donar consells durant el rodatge de "¿Que me pasa doctor?". Especialment en lo que es referia als actors.
Certament "¿Que me pasa, doctor?" és una molt divertida pel.lícula, però tinc que dir que no figura entres les meves preferides del seu autor. Potser el fet de ser un homenatge tan clar juga a la seva contra, i tot i les rialles s'acaba convertint en un pastitx i punt. Tot i això és tracta d'una comedia molt ben dirigida i molt recomanable.
Bogdanovich va seguir en el món de la comèdia i a continuació se la va tornar a jugar. Va tornar al blanc i negre, és va situar a l'època de la depressió, va utilitzar una altre vegada al seu actor preferit (per aquella època) Ryan O'neil, i també a la seva filla Tatum O'Neil (que acabaria guanyant un Òscar) i va rodar "Luna de papel".
Si "¿Que me pasa, doctor" no acaba de ser una pel.lícula amb tota la personalitat de Bogdanovich, en aquesta ocasió si que ho va aconseguir. "Luna de papel" és una pel.lícula verdaderament divertida, amb moments antològics, però en tota la seva narració, hi ha una gran tristessa. "Luna de papel" és d'aquelles pel.lícules que et fan estar amb un somriure a la boca durant tota la seva projecció, però al final et deixen una sensació absolutament agredolça.
Tot i jugar-se-la una altre vegada amb el blanc i negre, "Luna de papel" va ser un altre èxit en aquesta primera etapa del director. A partir d'aquí la seva carrera va començar a decaure lentament. Això sí, aquesta baixada va ser a nivell comercial, no artístic.
"The Last Picture Show" per això no és una pel.lícula fàcil. És una obra molt dura, i amb una gran carga de tristesa i amargor. A més, Bogdanovich va ser prou valent de rodar-la en un preciós blanc i negre. Aquest retrat d'un petit poble, i les aventures quotidianes dels seus habitants, la buidor existencial de tots ells, és difícil borrar de la memòria. Impossible oblidar-se d'aquell final amb Cloris Leachman i Timothy Bottom a la cuina, o tota l'història entre Ben Johnson i Ellen Burstyn: Dos moments de cinema en estat pur. Tot emoció.
20 anys després Bogdanvich s'atreviria a rodar la continuació d'aquesta obra tan mítica. Abandonant la gravetat, i agafant un to de "estic de voltes de tot", "Texasville" estava a l'altura de l'inolvidable "The Last Picture Show".
El èxit d'aquesta dura pel.lícula li va proporiconar a Bogdanovich el poder de fer el que li donés la gana, i durant un temps així va ser, i l'èxit el va seguir acompanyat.
El 1972 va rodar "¿Qué me pasa, doctor?" una esbojarrada comèdia amb Barbra Streisand i Ryan O'neil. La pel.lícula va tornar a aconseguir un gran èxit de crítica i de públic. Amb aquest film, Bogdanovich volia rendir homenatge a la comedia de Hollywood dels anys 30, i especialment a la magnífica "La fiera de mi niña" del seu amic Howard Hawks. I és que de fet, el mateix Bogdanovich explica que Hawks li va donar consells durant el rodatge de "¿Que me pasa doctor?". Especialment en lo que es referia als actors.
Certament "¿Que me pasa, doctor?" és una molt divertida pel.lícula, però tinc que dir que no figura entres les meves preferides del seu autor. Potser el fet de ser un homenatge tan clar juga a la seva contra, i tot i les rialles s'acaba convertint en un pastitx i punt. Tot i això és tracta d'una comedia molt ben dirigida i molt recomanable.
Bogdanovich va seguir en el món de la comèdia i a continuació se la va tornar a jugar. Va tornar al blanc i negre, és va situar a l'època de la depressió, va utilitzar una altre vegada al seu actor preferit (per aquella època) Ryan O'neil, i també a la seva filla Tatum O'Neil (que acabaria guanyant un Òscar) i va rodar "Luna de papel".
Si "¿Que me pasa, doctor" no acaba de ser una pel.lícula amb tota la personalitat de Bogdanovich, en aquesta ocasió si que ho va aconseguir. "Luna de papel" és una pel.lícula verdaderament divertida, amb moments antològics, però en tota la seva narració, hi ha una gran tristessa. "Luna de papel" és d'aquelles pel.lícules que et fan estar amb un somriure a la boca durant tota la seva projecció, però al final et deixen una sensació absolutament agredolça.
Tot i jugar-se-la una altre vegada amb el blanc i negre, "Luna de papel" va ser un altre èxit en aquesta primera etapa del director. A partir d'aquí la seva carrera va començar a decaure lentament. Això sí, aquesta baixada va ser a nivell comercial, no artístic.
miércoles, 9 de mayo de 2007
Encara més Fassbinder en dvd
Segueix arribant més pel.lícules de Fassbinder en dvd. DeAPlaneta ens porta obres fins ara difícils de veure del cineasta alemany. Fins ara DeAPlaneta aquestes últimes setmanes ens havia portat:
- Rio das Mortes
- El soldado americano
- La ruleta china
- Katzelmacher
- El asado de satán
- El amor es más frío que la muerte
Ara, el 23 de maig, ens porta més pel.lícules de Fassbinder:
- Atención a esa prostituta tan querida
- Miedo al miedo
- Dios de la peste
- El viaje a Niklashausen
I recordem que a finals d'any, tindrem completa, la serie de televisió "Berlin Alexanderplatz".
Seguirem comentant les novetats més potents en dvd de cinema d'autor.
-
- Rio das Mortes
- El soldado americano
- La ruleta china
- Katzelmacher
- El asado de satán
- El amor es más frío que la muerte
Ara, el 23 de maig, ens porta més pel.lícules de Fassbinder:
- Atención a esa prostituta tan querida
- Miedo al miedo
- Dios de la peste
- El viaje a Niklashausen
I recordem que a finals d'any, tindrem completa, la serie de televisió "Berlin Alexanderplatz".
Seguirem comentant les novetats més potents en dvd de cinema d'autor.
-
Philippe Garrel
Ja fa un temps Intermedio va editar en dvd "El nacimiento del amor" de Philippe Garrel. Garrel és un cineasta pràcticament desconegut a les nostres pantalles, i gràcies a Intermedio, a partir de l'11 de juny podrem disfrutar de quatre peçes de la seva filmografía:
- Salvaje inocencia
- El viento de la noche
- El corazón fantasma
- Les Amants réguliers
"Les amants réguliers" és la darrera obra que ha dirigit Garrel. Diuen que ve a ser una resposta radical a "Los soñadores" de Bertolucci. Un cop més, hem de dir que és una vergonya que aquestes propostes no trobin lloc a la cartellera.
Esperarem doncs, a l'11 de juny per descobrir el cinema de Garrel.
- Salvaje inocencia
- El viento de la noche
- El corazón fantasma
- Les Amants réguliers
"Les amants réguliers" és la darrera obra que ha dirigit Garrel. Diuen que ve a ser una resposta radical a "Los soñadores" de Bertolucci. Un cop més, hem de dir que és una vergonya que aquestes propostes no trobin lloc a la cartellera.
Esperarem doncs, a l'11 de juny per descobrir el cinema de Garrel.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)