Peter Bogdanovich (1)

Hi han artistes caiguts en desgràcia. Un d'ells, hi ha pocs dubtes que és Peter Bogdanovich, així que no estarà gens malament repasar la seva filmografía. L'última pel.lícula estrenada de Bogdanovich a les nostres pantalles va ser "Esa cosa llamada amor", film del... 1993!!! Realment, no és que hagi fet gran cosa Bogdanovich. S'ha dedicat principalment a dirigir telefilms de tercera, o a explotar la seva faceta més cinèfila. El 2001 va dirigir "The cat's meow", pel.lícula alabada als Estats Units, però aquí va arribar directament en dvd. L'altre dia la vaig estar veient, i vaig confirmar que Bogdanovich és un dels grans. "The cat's meow" potser no està a l'altura de les seves grans pel.lícules, però es una obra que arriba sense problemes al notable alt.

Recordem que Bogdanovich va començar a ser crític de cinema (un molt bon crític de cinema) i va fer amistat amb gent de la talla de John Ford, Howard Hawks, o Orson Welles (imprescindible el llibre d'entrevistes "Ciudadano Kane"), actor i director teatral. Gràcies a Roger Corman (quants grans cineastes han començat amb ell?) va debutar en la direcció amb "Targets" (1968)aquí anomenada "El héroe anda suelto". Bogdanovich va aprofitar que Boris Karloff tenia dos dies més de contracte amb Corman, després d'haver participat a "El terror" i Corman va convençer a Bogdanovich de fer alguna cosa amb ell.
"Targets" barreja dos històries. Un vell actor de cinema al qual han de retre homenatge (evidentment Boris Karloff), i l'història d'un noi que mata a la seva familia i comença a matar gent amb la seva escopeta. Al final les dos històries coincidiran....
"Targets" és una pura pel.lícula de terror de serie B, plena d'encant, plena de moments inquietants, com per exemple l'últim pla (extraordinari) del film. Una excel.lent manera de treballar amb pocs elements, i pocs diners. És curiós, perque a la resta de la seva carrera Bogdanovich no tornaria al gènere de terror, tot i que també és cert que el cineasta americà a probat gairebé tots els gèneres.
"Targets" és una pel.lícua a reivindicar, i fins i tot hi ha qui diu que es tracta de la millor obra del seu director. Quan va dirigir aquest film, encara li esperava a Bogdanovich la fama més absoluta amb "The last picture show"...

La llegenda de "Los Planetas"

Estem de sort, segueix en marxa la llegenda de Los Planetas amb el seu nou LP, el magnífic "La leyenda del espacio" en un evident homenatge al disc de Camarón "La leyenda del tiempo".
El nou treball dels granadins els torna a posar primera fila. Després d'un treball tan dubitatiu com "Contra la ley de la gravedad" (tot i que contenia algun tema excel.lent), tornen els millors Planetas. S'ha parlat molt de la influència del flamenc en aquest nou treball, però el que ens trobem és el personal rock marca de la casa.
En aquest treball tenim lo millor de Los Planetas en tots els sentits. Hi ha els Planetas més arriscats i psicodèlics, i també tenim nou himnes de la banda, com segur que seran "Deseando una cosa" "Reunión en la cumbre" o el single "Alegrías del incendio". I curiosament, tot i que algunes músiques i lletres són populars, estan perfectament integrades en el seu univers, i alguns dels textos els podria haver firmat sense cap problema el mateix J.
Així doncs, Los Planetas deixen el nivell molt amunt. Realment estem davant d'un grup molt, molt, molt grans. Només una queixa: que en el llibret del disc no apareixin les lletres. I és que cantant J, sempre és millor tenir les lletres davant...
En resum, segueix la llegenda...

Freddie Francis

Perdó pel retard, però més val tard que mai. Ens ha deixat Freddie Francis, un dels grans directors de fotografia de l'història del cinema. També director de cinema, tot i que en aquest apartat no va acabar de destacar gaire. És la seva faceta menys coneguda, així que ja en parlarem un altre dia.
Freddie Francis va aconseguir dos oscars, amb "Sons and lovers" de Jack Cardiff, i per "La mujer del teniente francés". Va dirigir la fotografia de títols memorables, com per exemple el "Suspense" de Jack Clayton. Després d'uns anys dedicat a la seva faceta com a cineasta, va tornar a la fotografia amb una pel.lícula com "El hombre elefante" de David Lynch, amb qui va tornar a col.laborar a "Dune".
Destaquem també el seu treball a "El cabo del miedo" de Martin Scorsese, i també a una pel.lícula molt modesta, molt senzilla, però que jo sempre he trobar una obra molt emocionant i reivindicable. Va ser l'últim treball del cineasta Robert Mulligan "Verano en Louisiana".
I quina va ser la darrera pel.lícula de Francis? Doncs un altre cop amb David Lynch, en una altre obra mestre del director de Missoula: "Una història verdadera". No hi pot haver un final millor, amb la càmera pujant fins arribar a les estrelles.
Freddie Francis va morir a Londres el 17 de març a l'edat de 89 anys.

Festival de Cannes 2007

Ja tenim aquí els títols que aniran a la secció oficial del Festival de Cannes. Són aquests:

"My blueberry nights", de Wong Kar-Wai

"Auf der anderen seite", de Faith Akin

"Une vieille maîtresse", de Catherine Breillat

"No country for old men", dels germans Coen

"Zodiac", de David Fincher

"We own the night", de James Gray

"Les chansons d'amour", de Christophe Honore

"Mogari no mori", de Naomi Kawase

"Breath", de Kim Ki Duk

"Zavet", d'Emir Kusturica

"Milyang", de Lee Chang-Dong

"4 luni, 3 saptamini, si 2 zile", de Cristian Mungiu

"Tehilim", de Raphaël Nadjari

"Stellet Licht", de Carlos Reygadas

"Persèpolis", de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud

"The diving gell and the butterfly", de Julian Schnabel

"Import export", de Ulrich Seidl

"Alexandra", Alexander Sokurov

"Death proof", de Quentin Tarantino

"The man from London", de Bèla Tarr

"Paranoid Park", de Gus Van Sant

"Izgnanie", d'Andrey Zvyagintsev

Aquests són els títos que lluitaran per la Palma d'Or, però fora de competició també es podrà veure coses com "A mighty heart" de Michael Winterbottom, o la darrera pel.lícula de Michael Moore (que s'ha fet esperar) "Sicko". També veurem la segona pel.lícula de Jaime Rosales "La soledad" després de la seva primera magnífica pel.lícula (que ja és va poder veure a Cannes) "Las horas del día".

Programa doble

És una llàstima que ja no existeixin (o gairebé, als cines de Calella encara ho fan de vegadess) els programes dobles. Una solució es fer-lo tú mateix. T'en vas als Icaria, o als Verdi, tries dos pel.lícules i ja està. L'únic problema en això, és que et sortirà una mica car, però es el que hi ha...
També, però, pots fer-lo a casa teva, com vaig fer jo ahir. I realment no podia triar un programa doble millor per passar una tarda de diumenge. Atenció a les dos pel.lícules que vaig combinar:

Une femme est une femme, de Jean-Luc Godard. Un dels grans Godars dels anys 60, una pel.lícula una mica complicada de veure, però un cop més, un títol indispensable. Sí per exemple, a "Bande à part" Godard jugava amb el cine negre amb una mica de conya, aquí fa lo mateix amb el musical. De fet no hi ha gaire números musicals, però la utilització que Godard fa de la música ja és això. El que sorpren més d'aquesta pel.lícula (com de fet tot Godard) és la modernitat que despren. Quants directors en l'actualitat no matarien per fer una pel.lícula així? tan imaginativa i plena d'idees? Potser no és el millor Godard dels 60, però hi tenim totes les seves virtuts, i clar, tenim el plaer de veure una obra de la "Nouvelle Vague" en tota la seva esplendor. I clar, tenim Anna Karina. I, és clar, un cop més, toca enamorar-se d'ella. Hi ha algun cop d'evitar-ho? En fi, la conclusió és la mateixa que sempre que veig una pel.lícula del Godard. És un privilegiat, és un avançat a la seva època. Sí fa uns dies deiem Visca Resnais, avui diem Visca Godard.

Flesh for Frankenstein, de Paul Morrissey. Reconec que és una mica pervers, passar un diumenge veient aquesta pel.lícula, però.... m'ho vaig passar pipa!! Recordem una pel.lícula produïda per Andy Warhol, dirigida pel seu fidel Paul Morrissey (tot que hi ha qui diu, que no va dirigir el film ell), i l'inefable Joe D'Allessandro passejant per allà. I, és clar, lo millor, un Udo Kier, pel record... Ara, ha sortit en DVD tota aquesta colla de pel.lícules produïdes per Warhol. Jo recordo haver vist ja fa molt de temps el "Flesh", el "Trash" i tota la pesca. Recordo vagament, que no em van convencer gaire, i sobretot que em vaig aburrir força. Però aquesta relectura del mite de Frankenstein passat pel prisme d'aquesta gent, amb les seves gotes de erotisme, i sobretot el seus delirants tocs gores, m'han fet passar una molt bona estona.
I d'acord, no és una obra mestre, ni passarà a l'història del cinema, però no estaria bé més pel.lícules com aquesta? Perque el cinema s'ha tornat tan cobard i aburrit en algun dels seus gèneres? D'acord, estem davant d'un film, que en més d'un moment cau en el ridícul, però que carai, se la juga, i això està molt bé.

Bé, aquest ha estat el gran programa doble d'aquest diumenge. Un esplèndid Godard, i un delirant i divertidíssim producte de la factoria Warhol. Només faltava que m'hagués quedat despert per tornar a veure per La 2, aquella obra mestre de Truffaut "Las dos inglesas y el amor". Pel.lícula que no fa falta dir-ho, us recomano vivament (com el diumenge), com tot aquest cicle que La 2 dedica al cineasta francés.

El millor Alfaro

Primer de tot, disculpar-me, ja que tinc una mica abandonat el bloc. És questió de falta de temps, però intentaré seguir penjant entrades amb regularitat. D'aquí poquet ja comentaré una mica que em sembla la llista de les pel.lícules que van a Cannes. Llàstima perque la nova obra de Todd Haynes sobre Dylan, no hi anirà pas...
Però avui seré una mica pesat amb el nou disc de Fernando Alfaro "Carnevisión". Al seu myspace ja hi han 3 cançons penjades. La primera "Los cuatro vientos" prometia molt, "Uh la la la, que fácil és" també. Però ahir va penjar la tercera "Problemas de sueño", i amics meus, aquesta cançó ja són paraules majors. Amb aquesta cançó si que ja podem dir que torna el millor Alfaro, i a més, fa millors les altres dos cançons. Aquest "Carnevisión" promet molt, molt, molt...
Un parell de cosetes més relacionades amb el món de la música. Molt recomanable el nou de Los Planetas: "La leyenda del espacio" realment està a l'altura de lo millor del grup granadí. I com diu l'amiga de Deltebre, Noelia, en un comentari en un altre post sobre l'Alfaro, el 15 de maig nou disc de Rufus Wainwright, el magnífic autor de "Poses" o de les dos parts del "Want". El disc es dirà "Release the stars". Quines ganes d'escoltar-lo ja!!!

"Last days" arriba l'1 de juny

El meu amic Salvador Montalt (imprescindible el seu bloc www.vador.cat) m'envia un missatge amb una noticia llargament esperada: s'estrena "Last days" la ja penúltima pel.lícula de Gus Van Sant. La distribueix Vértigo, i han tardat una miqueta a estrenar-la. Com pot ser això? Davant de tantes pel.lícules escombraries, que obres d'un director tan important com Van Sant (agradi o no) tardin tan a estrenar-se es vergonyós. Estem parlant d'una pel.lícula, a més, que malgrat la seva duresa, pot resultar molt atractiva per l'espectador. Recordem que la pel.lícula tracta els últims dies en la vida de Kurt Cobain( el que havia estat líder de la gran banda "Nirvana"). Bé, de fet, en cap moment és diu que és tracti de la seva persona, però veient la pel.lícula queda claríssim.
"Last days" és una altre mostra del talent de Van Sant, que després de la seva desafortunada incursió a Hollywood, torna al cine més independent, més radical que mai. Recordem que anteriorment, Van Sant se l'havia jugat amb "Elephant", i "Gerry".
Tinc que dir que a mí, "Last days" no és la seva pel.lícula que més m'agrada, i de fet, d'aquestes tres últimes és la que trobo menys potent, però te uns quants moments memorables, i la seva jugada de absolut risc mereix ser aplaudida. En tot cas, quan la pel.lícula s'estreni, en parlarem més detingudament. Per cert, ara ja només faltaria que s'estrenés "The brown bunny" obra maleïda del inefalbe Vincent Gallo, i que per un servidor és magistral pel.lícula... Aquí queda el comentari.
D'altre banda una altre gran noticia pels fans de Gus Van Sant: al llarg d'aquest any s'editarà en DVD, la seva primera pel.lícula, la molt poc coneguda "Mala noche". Una esplèndida obra que ja porta el segell del seu peculiar director. Quan per fi surti a la venda, també parlarem d'aquest film underground, amateur, irresistible, i fins ara molt inaccesible.

Tristam Shandy

Amb les pel.lícules que he vist de Michael Winterbottom sempre em passa el mateix. Tinc la sensació que Winterbottom és queda a meitat de camí. Em passava amb "24 hour party people", amb "In this World" i també m'ha passat amb aquest "Tristam Shandy". Això sí, hi ha una excepció a aquesta regla. "9 songs" em sembla una molt bona pel.lícula. Una obra molt rodona.
I "Tristam Shandy"... bé, la pel.lícula comença molt bé, molt divertida, i el seu desenvolupament és notable, però cap a la part final, un comença a notar que Winterbottom no acaba de rematar l'història.
Però en tot cas, té coses divertidíssimes, alguns acudits memorables. I també alguns de francament vulgars: els títols de crèdits finals són una mica vergonyosos. I al mig de tota l'història tenim a Steven Coogan (un actor potser una mica sobrevalorat). Un actor sens dubte divertit, però que pot a arribar a cansar una mica. I tenim també, moltes referències cinèfiles. Algunes musicals: entre altres podem escoltar les músiques de "El contrato del dibujante" i "Ocho y medio", l'obra mestre felliniana. I moltes cites, com aquella divertida escena en que una de les ajudants de rodatge comença a parlar de Bresson i Fassbinder.
En resum, una bona pel.lícula que no acaba de rematar la jugada. Una altre mostra del indubtable talent de Winterbottom. Però igual que amb les seves anteriors obres, seguirem esperant (amb l'excepció ja comentada de "9 songs") la seva obra rodona.

Ha mort Luigi Comencini

El cineasta italià Luigi Comencini ens ha deixat als 90 anys. És una noticia molt trista. Comencini era d'aquells directors sense el prestigi d'un Fellini o un Visconti, però amb un grapat de pel.lícules molt destacables. En recomando particularment dos d'elles. La molt coneguda "Pan, amor y fantasía" i una de menys popular però igualment excel.lent. La tragicomedia negra "A caballo de un tigre" amb un genial Nino Manfredi. Comencini, al igual que gent com Mario Monicelli (que segueix fent films) ha fet gran el cine italià. Que descansi en pau.

El cineasta italià Luigi Comencini ens ha deixat als 90 anys. És una noticia molt trista. Comencini era un d'aquells directors sense el prestigi d'un Fellini o un Visconti, però amb un grapat de pel.lícules molt destacables. No era de l'aristocràcia del cinema italià, era com Mario Monicelli o Dino Risi, aquell director que ens oferia esplèndides comedies amb un gran rerefons social (també va tocar altrs gèneres). Potser la seva pel.lícula més popular era "Pan, amor y fantasía", una magnífica comedia, amb un genial Vittorio De Sica, i una guapíssima Gina Lollobrigida. Aquesta pel.lícula era tot un catàleg de les virtuts d'aquests artesans de la comedia. D'altre banda també tenia pel.lícules menys populars però igualment destacables. En destaco una: "A caballo de un tigre" amb un inconmensurable Nino Manfredi. Una comedia negríssima, i molt, molt trista. Una obra a recuperar.
Luigi Comencini mai tindrà el nom dels seus compatriotes més coneguts. Na ha estat mai un Fellini, ni un Rossellini, però com trobem a faltar pel.lícules com les que dirigia ell o el seu col.lega Mario Monicelli. Luigi Comencini, malgrat tot, era un dels grans.

Visca Alain Resnais!!!

A "Besos robados" del François Truffaut, un personatge deia: "Tots som excepcionals, tots som únics". Bé, clar que tenia raó, però hi ha gent que és única entre els únics. Un d'aquests és Alain Resnais. Jo ja tenia clar que Resnais era un geni. "Hiroshima mon amour", "El año pasado en Marienbad", "Providence", "On connait la chanson" o la irrepetible "Smoking / No smoking" només les podia fer un home amb un talent d'un altre món (com David Lynch, al qual jo li veig moltes influències de Resnais).
Aquests dies he pogut descobrir alguns dels títols que em faltaven del cineasta francés. "Mon oncle d'Amerique", "L'amour à mort", "Mélo" i "I want to go home". I en fí... 4 sensacionals pel.lícules. Valentes, arriscades, radicals: Molts cineastes actuals que van de moderns haurien d'apendre de Resnais.
És una llàstima que en els últims 25 anys només s'hagin estrenat dos pel.lícules d'ell: "Mon oncle d'Amerique" i "On connait la chanson". Al igual que amb el seu company de generació cinèfila Jacques Rivette, és lamentable el tractament que ha rebut de les nostres distribuïdores.
Seguirem parlant properament amb més calma d'aquest cineasta que segueix rodant i reinventant el cinema.